dilluns, 25 de juliol de 2011

Àncora i càbala, de deomises

[intentant seguir la Isabel i el seu Art]


Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada,
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.

Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.

Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.

Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.



d.

2 comentaris:

Google analytics

Llicència Creative Commons