dijous, 10 de febrer de 2011

Verídica victòria

[intentant seguir les flors de l'Anton i de la Maijo, de nou]

Paraules que es desfullen a la boca,
Que toquen el cel del paladar
Amb la lleugeresa d'una rosa,
I floreixen fins que el vers desboca
El corser amb galop cap al demà,
Els xiscles desclosos d'una alosa
Que et sobrevola i en tu desemboca,

Musa que xiuxiueges les paraules,
Que les desgranes damunt del pit
I m'alletes amb elles, com un nounat
Que desitja la rojor de les fraules
I la dolçor d'uns mugrons, amb delit,
I em derrota el teu ventre, delicat
País dels mots per a les meves faules.



d.

4 comentaris:

  1. De vegades, deo, no és pas millor ser prolífic en poesia, sino saber compartir-la.

    ResponElimina
  2. N'hi han que s'ho guarden
    tu, ho dones... i no mermes.
    ............... Anton

    ResponElimina
  3. Em pregunto si quan parles ho fas en poesia.
    Felicitats.

    ResponElimina
  4. Carai, deo!!!
    Si continues així, t'acabaràs seguint a tu mateix...

    perquè als altres no ens donaràs temps de llegir, assaborir, pair, assimilar i crear una visió diferent, complementària, paral·lela, tangencial o perpendicular de l'escrit.

    No crec que ens haguem de prendre la Roda poètica com una competició de velocitat o de fons...

    simplement com un passeig tranquil, amable. En boníssima companyia de la qual aprendre...

    Escrius molt bé. I, en general, m'agrada força el que expresses.

    Però entendràs que, fins i tot la menja més bona i saborosa, en excés, embafa...

    Amb la confiança de compartir espai, deo. sense cap mena de mal rotllo.
    De tot cor, una abraçada i un somriure
    ;¬)

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons