diumenge, 20 de febrer de 2011

Sóc filla

(seguint a deomises)
Sóc filla de terra d'arbres
de camps de regadiu
de flors de taronger
de collites perdudes.
De l'esforç d'anys empesos
de la suor dels meus pares
de tempestes arribades
del neguit per perdre la llavor.
Sóc filla de marges fets i desfets
de les durícies a les mans
de les pells cremades
dels marjals llaurats.
Del codolar vora els colls de la mar
de l'aixada clavada a la terra
de l'arada que traça el solc

de munts de soques per fer foc.

8 comentaris:

  1. Visca la poesia realista!
    Llegint aquests versos em sembla olorar la foguera de l'hort, crema la brossa de les males herbes i un parell de tomaquets, dues cebes i un pebrot massa madurs.
    Es fa fosc i estem cansats de treballar ...

    Bon dia Guspira

    ResponElimina
  2. Pere, gràcies! Ara que ho dius, també em sembla poder-ho olorar...
    Que tinguis molt bon dia tu també!

    Elfreelang: gràcies! Vaig a veure l'haiku!

    ResponElimina
  3. He vingut per acompanyar-vos també!
    Una abraçada, Guspira!

    ResponElimina
  4. Benvinguda, guspira!

    M'agrada aquest poema, potent i amb sentiment... és el primer ... espero que no sigui l'últim

    ResponElimina
  5. Fanaleta: gràcies guapa! una altra abraçada per a tu!

    Carme: gràcies, gràcies i gràcies! I no pateixis, no serà l'últim! :D
    Petonet!

    ResponElimina
  6. Carme, quin dibuix més xulo!!! M'agrada molt, és que és ideal... :D

    ResponElimina
  7. En una paraula ets filla de la professió més bella però més dura, ets filla de pagès...
    Jo també vinc d'aquesta nissaga, on els canvis estacionals formen part de la vida. Bona primavera.
    M. Roser

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons