dimarts, 15 de febrer de 2011

renaixença


Arrambat al soc de l’arbre minvant
palpo l’escorça resseca menjada de fongs
-trista presència d’un passat que fou fèrtil-
m’assec a recer
defugint silencis còmplices de tanta maldat
mastego els mots de cants lliures que m’ofeguen

Minvat de vida, que no hi ha sava neta
-el verí de sentències de mort a la terra l’ha colpit-
es torça, ferit,

l’arbre de les paraules...
es sent una sorda remor
s’esberla la branca i trenca el silenci
i sagna, l’arbre sagna, després d’extirpar-se, valent
aquell tros enquistat d’ira i rancúnia

Passarà temps, sí, i vindrà la renaixença,
cremats i erts els botxins de la terra.



.

(seguint Deo)

2 comentaris:

  1. M'agafo al teu final, zel, un poema amb empenta!

    ResponElimina
  2. busco fer d'una paraula dos.-
    BOTs - XINS.- Anton

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons