dimarts, 8 de febrer de 2011

Misèries i llàgrimes

[seguint maldestrament la Laura i la zel]

Misèries i llàgrimes per a l'ànima
Marinera que m'arrossega per l'exànime
Penya-segat d'uns llavis que coneixen
Cada racó del meu cos, fam magnànima

Que em vol devorar lentament el record
I em lliura a cants sirènids que ofereixen
L'ensucrat enigma del rumb cap a un port
On trobar-hi pau i calma i besos i dissort.

Potser cal que ancori el fràgil veler
Abans que em senti a recer de les roques
Lligat a un esguard ple de mar... Potser
Cal que rebutgi la vida que, amb deler,

He desitjat, sirena, però que mai no retindré.
En l'abís entreveig la perdició quan em toques.



d.

2 comentaris:

  1. deo, ja veig que estàs en plena forma, com més tard es fa, millor, no? :)

    Que consti que t'he deixat, amb la teva vènia un poema-comentari a Memòria eòlica.

    Bona nit!

    ResponElimina
  2. I jo un comentari al teu poema (el penjaràs al blog per 'agermanar-los'?


    d.


    Bona nit, volto per aquí una estona (i en plena forma no ho sé, ajuden els versos que trobo també!)

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons