dissabte, 26 de febrer del 2011

El bes somniat de Penélope


Potser que al rerefons d'un bes
dorma el cec univers dels somnis.
Potser, a l'espurnall fosc dels estels
s'amague el desencís dels homes.
I que la son ensume l'esclat dels llavis.
Hem fet un bes.
Ens hem fet un bes.
Un bes que ha tret els cossos,
i que ha fet pluja a l'avern.
Potser que el bes somnie
una espurna rodona
amagant-se dels estels
al desencís univers el·líptic dels homes.
I la por busque,
com jo pels camins besats
amb la companyia del teler,
l'esclat últim de la paraula.
No vull oblidar el darrer bes
del somni que va aturar-nos.
Un bes ple de llavis
fins enrogir l'Olimp buit i magnànim.
Un bes de dits solcadors
fins copsar les dues terres.
Un bes d'ulls tancats
veient-se al mirall del mar.
Potser que al rerefons del temps
dorma el desencís bes dels somnis.
O que a l'espurnall cec dels besos
s'amaguen els foscos estels dels llavis.
Amor meu, duc l'oblit a les paraules.
Ens hem fet un bes.
Un bes que ha tret la vida
a l'oceà austral dels somnis,
als vents perlats de les paraules.

3 comentaris:

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons