dijous, 24 de febrer de 2011

eco

A l’empara de la paret llisa,
en un abric de roca, a recer del vent
arriba l’eco de la teva veu trista,
un plany de solitud...

La muntanya em retorna
la teva veu, un ronc fosc, poruc
i endevino llàgrimes mudes
que recullo i deso al sarró de les angúnies...

Hauré d’inventar un cant que t’agomboli
que escampi un so de companyia
i des del meu racó, a recer del vent,
es propagui a tot arreu, que torni la veu
perduda
.
(seguint Montse)

3 comentaris:

  1. Intento que la veu es propagui...
    Una abraçada, zel!

    ResponElimina
  2. Un cant que t'agomboli... em sembla temptador, deixa-se agombolar.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons