dilluns, 28 de febrer de 2011

Dic el teu nom


(seguint deomises)





Dic el teu nom,
queda suspès a l'aire,
les boires i el fum
et retenen la flaire.

Dic flor,
dic color,
dic explosió de la vida,
dic que reneix a recer del sol
la natura serenament embogida.



9 comentaris:

  1. M'encanta aquest renéixer de la natura: serenament embogida... genial i molt exacte. És així mateix.

    ResponElimina
  2. Una preciositat de poema!
    Ha estat un plaer compartir aquest rodolar amb tu, Isabel!
    Bon març!

    ResponElimina
  3. No sé qui ets, Isabel, però...bocavadada del que has escrit.
    Felicitats.

    ResponElimina
  4. M'agrada, aquest poema amb olor de natura ens avisa que la roda s'acaba.

    ResponElimina
  5. I qui és l'Isabel? ES pot saber o no?

    ResponElimina
  6. Mortadel·la, clar que es pot saber, mira aqui a la dreta!

    ResponElimina
  7. Gràcies, Isabel i felicitats maca...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons