divendres, 30 de juliol de 2010

HAIKU DE LA RODA POÈTICA

Comiat d'estiu
plens de paraules i idees.
Roda poètica!

ÚLTIM DE JULIOL


A poc a poc les paraules reposen
 per deixar pas als records...
Els colors t’omplen l’espai
cada racó... mes enllà d’aquell revolt .

I si per cas vols fer dreceres,
no triguis en arribar,
aquí plens de paraules t’esperen
amics teus i companys.

Un per cada lletra,
tres o mes per cada mot
 mes de cinc fan una festa
pssss, que la distancia es fa curta
quan es gran el desig i la sort.

Endreça


















Reposa,  esperit  trasbalsat
en cada  lletra
dibuixada  damunt  la sorra.
Mira  horitzons  de lluny
i fes-los eterns
dins d'uns versos que puguin  abastar-los.

Els  mots  van i venen
i fan dreceres  de  mi cap  al món
i  lligams de  tu cap al món
i descobriments de  tots  cap a tots.

No estalviaré  cap mot.
Ells  endrecen sols
tot  allò  que jo no sabria  mai
posar en ordre.

Resistència de la Poètica

[seguint i enllaçant en Rafel i l'Anton]


Hi ha platges plàcides
On l'esperit reposa.
Jaç de paraules
Que en la sorra dibuixa
Els traços de la vida.

Sense que el coure
D'unes monedes trenqui
Un equilibri
Perfecte entre el dia
I els més resistents versos.



d.

ELS MEUS TRENETS... finalitzant la roda poètica juliol 2010

Sense anims de cansar-vos però recordar a la meva manera EL DINER. 
Que tingueu un bon profit i no us empatxeu.
un escrit del maig del 2004.

7.- El respir com el diner,
si el gastes comprar-ne més.
Si dejunes de pistrincs
pots viure com fan els grills.
Calderilla aboca al mar,
mai en té prou, no en torna cap.
Muntanya vols de diner...?
et colgarà el seu interès.
En el riu del gasto estàs?
Ni en la boia aguantaràs.
Carretera et condueix
als bancs... Treballes per ells !!
Si et remenes per bancs i caixes
et pelaran com als pins les aixes.
Guarda’l sempre al butxacó
per omplir-te bé el porró.
Si es foraden les butxaques,
compte que caguen com vaques.
Si et convida el potentat,
segur, pagaràs son plat.
Dóna a la dona el diner
ella sempre sap que fer.
Si malgastes tot quan guanyes,
de vellet tot seran ganyes.
Diner i amic cuida’ls força
no els fallis com  pi l’escorça.
No proclamis a tot vent
el que al teu bossot hi tens.
Escolta el piule del duret
i segueix per eix indret.
Tot quan et deguin apunta.
Llapis i paper, bossa unta.
Si t’adorms en la victòria,
el diner se’n va a la glòria.
Per això, que del caler,
guardat com de gos llebrer.
El diner no té color?
Vermell, groc: si en tens o no.
Si te’n burles pagaràs
el gatge (prenda) en ton fracàs.
Si el llueixes quan el tens
t’esquilaran tots els bens.
El caler com la salut,
guarda i cuida son engrut.
Si esternuda o es constipa
clarinet i pam i pipa.
Si perds en el teu negoci.
Nit, dia: treball sense oci.
Si es mou, belluga i s’apresta
no li concedeixis festa.
Si et volen prestar diner,
fes l’orni, sord, mut i cec.
No vols tenir a prop l’infern?
no avalis pas ni al govern.
Remenen l’olla els polítics?
Brou que donen ens fan tísics.
Si s’escapa de la ma,
ai! quan costa d’agafar.
- No en vull més, ja no en vull més... -.
- No empatxa, carallet -.
I deixem-nos de lliçons.
Plens o buits els butxacons,
tristes  o alegres cançons
cantem. Diner no ho és tot.
Es millor tenir salut...!!
El de més, entra o bé surt.

El cercle es va tancant

( Seguint Carme, Joan, Isabel, Elvira i Deomises)













 
No és efímera la paraula escrita
el cercle és a punt de tancar-se.
Onades d'itineràncies poètiques
ens han menat per camins insospitats.

Poc imaginava la Carme
quan llençà pedra i repte
que seguirien per un fil
de la mà d'un juliol tranquil.

Ens han bressat imatges
d'un mes remogut per l'Estatut,
hem resistit el naufragi
d'una mar boja per la roja,
hem arribat a platges
de daurades arenes
empaitats per la fúria dels braus.

Res ha estat debades,
quan teníem badades
lliscàvem en accelerades
per enfollides versades.

No s'atura la roda poètica,
malgrat el sol abrusador,
llegint pessigades de gust
... tot segueix.



PD. Carme gràcies, segur que trobaràs el dibuix adequat.





Matèria perpètua

[seguint la Isabel]

I no és efímera la paraula escrita,
Perquè no hi ha vent que se l'emporti
Nord enllà i deixi al seu lloc desconhort i
Penúries, o llàgrimes. Tot això no es necessita.

I no és diàfana la poesia que es pressent,
Perquè la petja que resta al cor reneix
Dia rere dia, i s'eixampla amb l'escreix
De la feina ben feta, entusiasta i adient.

Parlem amb tinta, escrivim amb sentits batecs,
Amb la paraula exacta que converteix el reflex
D'un sentiment en imatge pura i ànima bessona

D'una sístole constant, d'una diàstole de resposta.
I aquest sol que encara brilla no coneixerà posta
Que l'apagui per sempre i estengui la nit més pregona.



d.

Tanta i tanta matèria...

(seguint l'Elvira)
No tenim més frontera
que el full mensual del calendari
ni més passaport
que cada vers i cada poema.

Ha passat un mes sense volta enrere,
ens l'ha ruixat un desfici desfermat
entre la pantalla i el teclat,
torxa encesa amb rapidesa de poeta a poeta...

Les il·lustracions, els comentaris i les dèries,
tanta i tanta matèria
amb escassa reflexió prèvia
i pessigades de gust derivades de la immediatesa.
*
***
*****
(Gràcies a l'amfitriona i als convidats,
i als manobres de les mateixes obres).
*

Penúltim poema de juliol

















Em bressen imatges , m'agomboien metàfores
presonera dels mots, dolça condemna itinerant
en el passar dels dies...Tot segueix girant i tot roda
immensa allau de paraules i versos....

Darrer poema de juliol que s'acomiada desfet
anegat en el mar de la pena....sentiment d'enyor
contradictori barrejat amb vers d'alegria.....

Quanta poesia! quants poetes !quants versos!
i manta vegades hem fet sincronia , ritmes i mots
encadenats tendrament en tirallongues i trenes
de passió, tendresa i follia....

Us agraeixo haver compartit la poesia.

Tot segueix

(seguint Joan)
















Tot segueix.
Anem errant direccions pels mapes del temps,
anem a voltes a viure sublims moments,
sovint se'ns crema la pell o el desig que ens regeix,
se'ns cremen les herbes del camí i els rètols de les cruïlles...

Tot segueix.
Cauen els ruixats decorats per les tempestes
i els llamps fan màgia entre les boires.
Omplim l'estiu de paraules generant poemes
i ens agrada viatjar a cavall de les escombres.

Tot segueix.
Els dies, les nits, els sostres,
el glaç, els anys, els segles, els vents.

el vertígen del camí













Se'm fa difícil a qui seguir
perquè tot són paraules ajaçades
carregades d'energia, d'amor i de color.
Llegeixo i rellegeixo versos perfumats,
versos energètics, versos que penetren
que travessen la calor i allunyen la foscor
com sagetes lluminoses
que ens atancen, que ens abracen,
que ens esguarden i somriuen.
Sé que ara poetes íntims
dins del bellut d'algunes cases
amb l'aixopluc de la penombra
dibuixen lletres en un paper
seguint amb zel un fanal blau
o potser algú altre que camina,
algú que corre, algú que vola,
algú que cerca el vers perfecte,
resum exacte de la idea.
Som tants i tan escàs el temps!
Així, doncs, no trio: segueixo a tots
per l'estora de paraules
triades i trenades.
Ja no compto ni medito:
pinto lletres tal com ragen
cofoi de compartir.
Miro enrere i tinc vertígen:
tot són mons arrecerats,
arrauxats i compartits.
Ara plou. Quatre gotes.
El cel també hi participa.
Quatre versos, aire fresc.
Tot segueix.

Em plau el jaç

Em plau  el jaç
de verd  i fulles
que bressola  els  mots 
no redreçats  encara.

Costarà  callar-los
no sabrem com recordar-los,
però,  ells,  els mots
han fet camins insospitats
i diàlegs  impossibles.

Quedarà  una estela,
per cadascú  a la seva  mida.

Google analytics

Llicència Creative Commons