dijous, 15 de juliol de 2010

Allà a l'infinit

Les  línies  paral·leles,  
allà,  a l'infinit,  
quan ningú  
no les  pot veure,  
tremolen 
i canvien,  
fins a trobar-se 
en un punt  
d'intersecció.

Parleu-me de Xenofont


(Tot seguint Deomises i Rafel)

Volia entrar de puntetes
la roda era un món de dones
i no sabia que dir.

Però al llegir "anàbasi àgrafa"
va prendre llapis i quadern
per ficar-se dins corrent.

De vegades es tornava boig intentant comprendre el significat de paraules que mai havia escoltat i les apuntava en un petit quadern gris que sempre duia a la butxaca.
Així col·leccionava el que ell anomenava "palabras mayores".


En un món de lletres
ningú escriu estudiant ciències
però ... parleu-me de Xenofont i dels que no saben escriure!

Camí a l'infinit

Tal com Xenofont fent-la estranya

assolí la meva anàbasi a Cerdanya.

Han estat dies d’àgrafes orfandats

amb versos i poemes entrellucats.

M’he empassat les promeses

de fer més camins d’itineràncies.

Sols seguint rodes preteses

he escrit en llargues intermitències.

Quan cansat mirava l’ordinador fit a fit

versos enfollits em conduïen a l’infinit.


Anàbasi àgrafa

[tot seguint la montse]

Això és el que havia construït
Per a tu, tota una vida al meu recer.
Però no he sabut oferir-te
Paraules contra el teu silenci.

Massa tard, ho sé. Ara, la negativa
Es presenta amb cadenats a les portes.
I he d'empassar-me les promeses,
En una anàbasi àgrafa, mentre em lamento.



d.

TOT UN CAMÍ DE FESTEIG

Són joves i s'agraden,
ulls seductors i llaví excitants,
es busquen pels racons,
fent-se mil petons,
amb el joc en tenen prou
per festejar.

Són adults i s'esforcen,
pell amarada de suor,
després de la jornada de treball,
enduts per l'alè potent del desig,
aprofiten instants i moments
per festejar.

Són vells i s'ajuden,
en el què fer diari,
dia rere dia,
esperen pacients,
fins aclucar els ulls
per festejar.

Mediterrània

[segueixo Elvira FR]

Amb tentines em temptes i tinc,
Després del frec subtil, la sang
Del color dels teus somnis, blanc
Oneig que bategues endins del cos.

I pronuncies paraules mentre vinc
Al teu jaç d'escuma i de sorra, càlid
Bressol que m'ha vist encetar l'hàlit
I em veurà acabar-lo entre flors i plors.

Blau immens, m'encens el delit de restar
Al teu costat, dia rere dia, fins al final:
És blava la ferida, igual que la cicatriu

Que, des de la naixença, em recorda el caliu
De l'origen, el dolç vaivé que sempre em cal
Per seguir, blava mar brava, cap al demà.



d.

Sis-centes instantànies blaves

seguint mar i cel ( Laura T)

Blaves les venes  i les benes
que emboliquen les ferides blaves
la immensitat del blau és blava....

Blaus i morats i cops a les cames.
Blau marí, blau cel, blavencs els llavis
de por o de fred intens...blau tou ..tovenca  blana.

Instant, moment, fragment d'estel caigut del mar
blau ..surant pel cel capgirat...blauet de rajola
blau coratjós...blau instantani  ...incorpori....

Sis-centes instantànies blaves
 blaves itineràncies
  poètiques blaves
dia blau...nit blava.

Tanta i tanta tinta

(Segueixo la Laura, la Zel, la Carme,i tots els poetes itinerants de la mateixa barca...)

Potser a l'infinit
rau el gruix de saviesa,
aquella barreja de seny i follia
que un dia ens fa la traveta.

Que tard o d'hora ens empeny
amb un toc d'incertesa
a escalar farallons fets de lletres,
paraules fines i abruptes,
serenor de plàcids poemes
i dubtes i enyors, i els buits,
aquells forats que no pots omplir
amb els signes de sempre,
els que obren catacumbes
cap els espais col·lectius plens d'encís...

I si caus, t'espera la mar
per liquar tanta i tanta tinta espesa.

Mar i cel

(Segueixo la Zel i faig honor al meu blog Mar i cel)

Blau, el mar...., el cel....
Blau, el cel..., el mar...

La immensitat de blau
omple el meu cor
quan miro l’horitzó
i no li veig final.

La intensitat de blau
em fa oblidar la por
que un dia vaig tenir
i ara visc en pau.

Diuen que els paral·lels
no conflueixen mai.
Jo penso que no és cert
i que el teu blau i el meu
es troben en un punt:
Potser a l’infinit,
potser un xic més a prop,

potser aquí mateix,
quan acluquem els ulls.

...i el mar...


el meu mar, el teu, el mar del temps
acull amors i vells miratges
i estels caiguts,
restes de naufragis de vides plenes
grans pecis d’antics i bells viatges...
el meu mar, i el teu,
espera pacient, etern,
festejar una nova pell
que ara es colra, amagada,
a l’ombra dels pins

Google analytics

Llicència Creative Commons