dilluns, 22 de febrer de 2010

Impotència

— Sra. Clarademunt! Què li passa alguna cosa?
La Bruna mira de fer-la entrar al bar. Els ha sorprès el seu posat d’abandonament i llunyania. La mirada perduda. Fins i tot sembla que parla, una lletania fluixa, quasi imperceptible, movent els llavis.
— Sra. Clarademunt, sega amb nosaltres, sis plau.
La dona mira fixament la tieta Cleo des de la porta. Bruna se n’adona i intenta agafar-la del braç, animar-la a entrar definitivament al local i aconsellar-li que es prenga alguna cosa.
— Jo l’estimo... l’estimo... però...
I sense que la Bruna entenga ni puga fer-hi res, la sra. Clarademunt fa mitja volta i desapareix, amb el rostre entre les mans. Bruna roman uns instants mentrimentres l’observa caminar, allunyant-se. Després torna a dintre.
— Què ha passat? Era la sra. Clarademunt, veritat? Semblava trasbalsada per alguna cosa— diu l’Alicia.
— Des de fa un temps ençà està una mica rara. De reüll l’observe, mentre arranque brosses del seu jardí. Sembla capficada en alguna cosa...
— Acabarem tornant-nos boges en aquest poble!— exclama Alícia fent un glop del seu tallat.
La tieta Cleo no diu res. Juga amb la cullereta amb una artificiosa indiferència. “Si no fórem a aquest poble...”, pensa.
— Us heu fixat en aquell home que beu cognac a la barra amb aquell mirall a la vora?— diu l’Alícia de sobte.
I com si aquest l’hagués escoltat, deixa la copa buida d’un glop, escampa un grapat de monedes a sobre del taulell, agafa el mirall i surt del local. Però al llindar mateixa s’atura i les mira. Aquell somriure misteriós que els adreça s’esvaeix rere el llampec que surt del vidre de l’espill.

Google analytics

Llicència Creative Commons