dilluns, 1 de febrer de 2010

En LLorenç llegeix el diari per l'Anton

Considerava com havia arribat a ser conductor d’autobús...
Ara, dos punts els tenia clars, lliurar-se de morir d’accident prematurament i deixar descendència.  Descendència...!!!
Havia fallat en no trucar a la noia plorosa. Tenia allí el futur ? Reconeixia ser tímid.
Al poble parlava amb els arbres, barraca, somera i fins amb les rates cellardes que li descobriren que en aquell maset, en topins colgats, hi tenia el vell amagada la fortuna que li serví per pagar el fer-se xofer...i un afer de faldilles...
Tornà a pensar en la noia plorosa S’havia deixat un diari al seient.  Anà  per  tornar-li  i  es  trobà  acompanyant-la  fins  a casa.
De retorn, obrí el diari...
Ell n’havia fullejat pocs de diaris,... .  .
Escrivien d’un senyor gran que si un mirall...! Ho deien estranyats que s’hi volgués mirar. Hi veia paral·lelisme : Mirall... Gibrell...
A les nits fent les seves ablucions és distreia... ,però la solució del segon problema, la descendència,... fent de xofer trobaria solució ?
Pensava en la Quima. Es varen conèixer en una festa major. Ell necessitava esfondrà la crossa. Ella buscava casar-se com fos .... També tenia el seu problema. La consideraven...una no-res.
 En la masia de naixement, un estiu el majordom la portà al servei del senyor, home solter .. Allí va entregar la seva bellesa de quinze anys per salvaguardar la permanència continuada de masovers... Això era imperdonable. I tothom ho sabia fins el Gibrell
 La relació entre els dos estava situada en diversos i variats ordres. Un amistançament de llençols, una relació de botiguera...li havia muntat la botiga. Ell li havia deixat un dineral tret dels topins..... Tot el poble veia que allò acabaria en casori... quan la noia s’empatxés de faves...   Ara, el gran amic el Gibrell .l’aconsellava d’altra manera.  Havia aconseguit allunyar-lo i les visites sols eren en diumenges o festes quan ell no tenia servei a la ciutat.
Clar que per molt que el Gibrell lluités, la dona també tenia les seves arts i si per davant dels ulls del Llorenç no hi passava cap paraigua florit... se’l faria seu...
Recordà de sobte no haver trucat a aquella noia, l’Alícia, que s’havia deixat el diari al autobús, que ell al voler-li tornar... Qui sap, qui sap... de més verdes en maduren, oi ? Hauria de donar un bon cop de cap ?
Casualitat, davant seu l’Alícia baixant del cotxe...
- Ja l’ajudo, sé com és canvia un neumàtic. No faltava més.
La noia va cap al psiquiàtric on el Biel, el del mirall que tant en parla el diari...
- Vostè és amiga del... Jo també en tinc un de mirall, però és un mirall amb aigua... No m’entén, veritat ?



Google analytics

Llicència Creative Commons