dilluns, 25 de gener de 2010

Tina, infermera

La Tina tenia aquella edat incerta on ja s'han abandonat totes les certeses menys una: sempre n'hi ha més a fora que a dins...però amb excepcions...és clar..Feia temps que treballava al mateix hospital a la secció psiquiàtrica...n'havia vist de tots els colors...i el darrer... pobret !el del  mirall ja passava de mida i mesura....La Tina no era ni gaire alta ni gaire baixa...la seva alçada era diguem-ne estàndard ....de cabells arrissats i ben negres, els ulls d'una vivor que mai s'esmorteïa  ni en els pitjors moments....era prima com un secall i la seva paciència era gairebé infinita....Feia  temps que anaven ingressant cada vegada més pacients, estranys, misteriosos...i mira que tenia molta experiència però noi aquell Biel....quin cas! I no sé per què li recordava el cas d'una noia que van haver d'atendre a urgències....Alícia no sé què més es deia la noia...tan jove! tan indefensa! aparentment patia un atac d'angoixa...fins i aquí potser seria malauradament habitual, gens estrany en els joves, sempre tan sensibles, tant susceptibles als canvis..Va costar Déu i ajuda que s'expliqués! el metge li va haver de treure una a una les paraules com si li arrenqués una dent ....el seu relat era confús i hi apareixia un mirall, un mirall que deia havia travessat....que no podia parlar amb ningú d'això...Després ja no va tornar a aparèixer....no es va quedar ni ingressada...però renoi! dies més tard aquell Biel amb una història de miralls amunt i avall....no sé...La Tina tenia allò que s'anomena ull clínic i un nas que s'ensumava els possibles misteris amagats en els caps dels pacients...

A la Tina la seva feina l'apassionava....hauria volgut estudiar psiquiatria però no va poder ser...vivia sola..bé sola no..amb el seu gat Arquimedes i el seu gos petaner ...al gos li deia Charcot...i entre l'hospital i la casa i les seves lectures era el que podríem dir raonablement feliç.

Google analytics

Llicència Creative Commons