diumenge, 4 de juliol de 2010

Potser sí...


Intent de seguir a la Xica...
I no deixem cap tros de terra erma...
Però i qui sóc jo, i si no té cap importància?
No, no la té, sóc nascut de flama i foc,
nascut mortal, amb data de caducitat, somiador, pesat, profund,
lleuger de tant en tant, llavors
m’enlairo amb el vent
prenc cafè amb els estels...
La balança ja no em diu el pes,
un quaranta tres de sabata, o de peus,
bé, de peus, ja que en tinc dos...
No sé si tinc la cara dura,
però la pell la tinc molt sensible,
la barba és la metàfora a la cara.
La meva identitat...?
I jo què sé, papers, documents,
historials, dossiers, número...,
prou “burrocràcia”.
No vull ser ningú, només aquest
equilibri desequilibri
de cèl·lules vives, i les
que es van morint cada dia
des de fa anys.
Sóc jo? Potser sí...
onatge

4 comentaris:

  1. I tant que ets tu! cadascú de nosalters es un equilibri-desequilibri particular i diferent de qualsevol altre. :)

    ResponElimina
  2. Per a mi, el millor poema d'aquest diumenge.

    Bona tarda Onatge.

    ResponElimina
  3. Perè gràcies. M'has fet sortir els colors. Per un moment quan ho he llegit he mirat darere meu...

    Salut i llibertat.
    onatge

    ResponElimina
  4. bon vespre, onatge!
    aquest ritme és voraginós...! :

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons