divendres, 9 de juliol de 2010

Nostàlgia endèmica

[seguint les paraules del Veí de dalt]

He passejat pels paratges conquerits per l'heura.
He malmès el record i ara jugo amb la memòria
A reconstruir un món irreal, on no hi hagi elements
Que em portin a la vida al teu costat.

És humida la flaire que m'envolta, estàtica espera
D'allò que és improbable que succeeixi,
Humida com les llàgrimes que he vessat d'ençà
Que els dies comencen sense la teva veu.

Passejo, solitari i nostàlgic, arrossegant la cadena
Que em llasta els membres, les baules fetes
Amb les paraules que s'han aturat a la gola.

Demà potser sàpiga com aconseguir la lleugeresa
Del vol de les aloses, de la flonjor dels núvols.
Mentrestant, et cerco l'esguard entre estàtues.



d.

3 comentaris:

  1. Què bonic aquest poema. Els cants d'amor i desamor sempre són font de bellesa encara que d'una mena d'amargor...

    ResponElimina
  2. Sí que és molt bonic! Aprofita aquest moment intensament creatiu!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons