dimarts, 13 de juliol de 2010

Palingenèsia

[seguint Mon]

Caderneres o orenetes.
Ofereix-me les plomes
I la piuladissa, ser lliure
I conèixer els límits
D'un cel que no cal mostrar-te
Perquè és teu, perquè el naufragi
Creix també dins seu.

Necessito l'ajut d'un déu,
Que se m'amaga per on vagi,
Per buidar-me l'ànima farta
De dolor, de mars de plors tímids
De veure món. Necessito sobreviure
Al vellut de les subtils aromes
Del teu cos i cercar noves metes.



d.

1 comentari:

  1. Regal ofert per La xica.../Alba:

    Encara no ho saps,
    no et calen plomes
    per a ser lleuger…

    Encara no ho saps,
    el cel és immens, inabastable
    i no té nom…

    O pot ser si ho saps.

    I probablement també saps
    que hi ha naufragis voluntaris,
    que el dolor arriba a ser
    una altra forma de companyia,
    que els deus fa massa
    que no solucionen res,
    que les llàgrimes esdevenen
    antisèptic eficaç d’ànimes adolorides
    que no hi ha forma d’oblidar
    allò que volem retenir...
    i pot ser tu ja ho saps.

    Em va costar entendre que
    mentre plorem la pèrdua,
    encara sentim l’escalfor del cos
    com si el tinguérem a prop.
    Mentre plorem la pèrdua
    mantenim un lleu tel
    que ens manté enganxats
    al record dels dies feliços
    i aquesta realitat intangible
    ens manté en peus
    mentre plorem la pèrdua.


    Al final però, sobrevivim.

    Gràcies, de tot cor, d.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons