dijous, 1 de juliol de 2010

Moixaina d'amagats



Les teves mans
rialleres, pel meu cos
dibuixen un somriure viu,
són de xafogor les nits d’estiu
amors clandestins a l’atzucac fosc

Les meves mans
trèmules, pel teu cos
dibuixen un camí encès
Qui gosarà a dir que el paradís no es res?
amors prohibits d’un vespre d’agost

4 comentaris:

  1. Mon, benvingut, un poema preciós, també.

    Hem començat una mica precipitats... però no hi fa res si els poemes són... així.. bonics com són.

    Gràcies i molt bon dia!

    ResponElimina
  2. Mon, et furte un parell de mots del teu furtiu i estiuenc poema per al meu.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  3. Carme al proper poema no possare cap foto....m'agraden els teus dibuixos.
    Francesc pots agafar tot el que vulguis

    ResponElimina
  4. del continent de la caricia de les mans cinc riuets en cada una porten la saba que vivifica amb son contacte. Anton.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons