dimarts, 27 de juliol de 2010

Mir(í)ades

[m'atreveixo a deixar els meus ulls miops i amb ulleres tortes; i segueixo la Cèlia, i la resta de mirades]

Photobucket

Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.



d.

11 comentaris:

  1. Ulls blaus, a vegades cal demanar permís per les abraçades i a vegades, no... tant de bo que no n'haguéssim de demanar mai.

    ResponElimina
  2. :S :((((

    Són verds... però miops, Carme ;)

    I gràcies (que m'has fet enrojolir abans d'anar a la feina...), d.

    PS: em refereixo a l'abraçada maternal, aquesta és la que mai no negaria la gent, no?

    ResponElimina
  3. L'abraçada maternal no es nega mai, mai... ara mateix una per a tu. Maternal del tot.

    Ulls verd i miops, doncs com els meus, però a la foto semblen blaus ...

    ResponElimina
  4. Uns ulls ben macos (verds que semblen blaus) i un poema preciós ;-))

    Jo també els tinc verds i mooooolt més miops que tu ;-) però no sé fer poemes tan macos...

    ResponElimina
  5. m'ho poseu molt difícil... però segueixo!

    ResponElimina
  6. Una mirada que m'ha colpit, bonica, neta, manyaga! Guapo!

    ResponElimina
  7. Jo també en tinc un de miop! Segons Calders donen una mirada especial...

    ResponElimina
  8. Jo els poso a la xicra i els va bé... quan surten a passejar miren les coses amb amor. Anton

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons