dissabte, 17 de juliol de 2010

Més enllà del temps


(Seguint Francesc Mompó)
*
Llencem glaçons al mirall
per congelar-nos la imatge,
i que un moment etern
ens pixeli la mirada i la pell!

Entrem més enllà del temps,
on els verbs són present
i els conills no es fan vells,
on la pluja s'evapora en caure
i és per sempre l'ombra del roure.

I allà dins, sense nits ni dies,
ni passats ni futurs,
somniarem que la vida
des de fora ens estira...


*

7 comentaris:

  1. Agafo la vida que estira...

    Gràcies, d.

    ResponElimina
  2. entrem més enllà del temps, sí hi vull entrar!!!
    un moment etern..... són eterns els moments que triem que ho siguin..
    si més no eterns en vida...

    un poema francament preciós!

    ResponElimina
  3. M'agrada això de llançar glaçons al mirall com a rebel·lia contra Chronos.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Deomises, tota la vida és teva...
    Lolita lagarto, encara que sigui per un instant, ens agrada entrar a l'eternitat. Gràcies pel que dius.
    Francesc, com figura retòrica no està malament; ben mirat, més val que no ho posem en pràctica: ho deixariem tot perdut...

    ResponElimina
  6. Isabel, un poema bonic i profund... a qui no li agrada sentir-se (ni que sigui pels minuts de llegir un poema) més enllà del temps?

    ResponElimina
  7. I les simetries a la física... quàntica?

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons