divendres, 30 de juliol de 2010

Matèria perpètua

[seguint la Isabel]

I no és efímera la paraula escrita,
Perquè no hi ha vent que se l'emporti
Nord enllà i deixi al seu lloc desconhort i
Penúries, o llàgrimes. Tot això no es necessita.

I no és diàfana la poesia que es pressent,
Perquè la petja que resta al cor reneix
Dia rere dia, i s'eixampla amb l'escreix
De la feina ben feta, entusiasta i adient.

Parlem amb tinta, escrivim amb sentits batecs,
Amb la paraula exacta que converteix el reflex
D'un sentiment en imatge pura i ànima bessona

D'una sístole constant, d'una diàstole de resposta.
I aquest sol que encara brilla no coneixerà posta
Que l'apagui per sempre i estengui la nit més pregona.



d.

2 comentaris:

  1. I tant que no és efímera , ha restat perpètua en una meravellosa roda poètica.

    ResponElimina
  2. Hi caben moltes coses dins d'un poema!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons