dijous, 1 de juliol del 2010

La mateixa mà suau

La mateixa mà suau,
recorda el tacte del nadó
als solcs de l'epidermis.
Prova de dormir
i es debat entre el plor i la rialla.
Sap que ha de marxar
i li agradaria estar-se'n.
Tot i així,
és agraïda.

9 comentaris:

  1. Fanal Blau, una preciosotat! que transmet moltes coses...

    m'agradaria ser així, quan em toqui marxar...

    ResponElimina
  2. Gràcies Carme; acabo de passar fa poca estona, he llegit a la montse i m'ha vingut la imatge d'aquesta mà estimada i estimadora que no fa massa, amb els seus desitjos "d'estar-se'n", ens va dir adéu. Ben agraïda, però, que va estar amb tot i amb tothom!

    ResponElimina
  3. Era una ma rica
    en seus deliris
    de donar-ho tot.
    Fins l'últim sospir
    les arrugues es confonien
    en la grandesa
    de son respir.
    El seu catúfol, ara,
    puxava l'últim glop.
    ..................Anton

    ResponElimina
  4. Tota una vida en una mà.

    Emotiu poema.

    ResponElimina
  5. Molta emoció, no sols en les paraules sinó també en la imatge.

    ResponElimina
  6. una mateixa mà pren dos camins tan diferents...

    Intens i emotiu alhora, a l'hora..

    ResponElimina
  7. M'has emocionat... t'ho dic de veritat... :-)

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons