dijous, 15 de juliol del 2010

...i el mar...


el meu mar, el teu, el mar del temps
acull amors i vells miratges
i estels caiguts,
restes de naufragis de vides plenes
grans pecis d’antics i bells viatges...
el meu mar, i el teu,
espera pacient, etern,
festejar una nova pell
que ara es colra, amagada,
a l’ombra dels pins

7 comentaris:

  1. "Per on baixa el Llobregat
    dels Pirineus a la plana,
    don Guillem de Mont-rodon
    a trenc de dia davalla,
    voltat de comtes i ducs
    en ufanosa colcada.
    De l'alta sella en l'arçó,
    sobre arabesca gualdrapa,
    seu en Jaume nostre rei;
    no du més corona encara
    que la de son cabell d'or
    que algun àngel li ha deixada.
    Lo tenia presoner
    Narbona dins sa muralla:
    al vencedor de Muret
    Mont-rodon lo demanava;
    Monfort no l'hi vol donar,
    per gendre diu que se'l guarda.
    Quan lo sant Pare en té esment,
    que a corre-cuita, li mana,
    torne son rei a Aragó
    i al Pirineu la seva àliga.

    Catalunya, aixeca el front,
    doble sol avui t'aguaita,
    lo sol que et surt a orient
    i el que t'ix a tramuntana.
    Lo que et surt al Pirineu
    te vol donar una ullada;
    mes, infantó de sis anys,
    no vol ésser vist encara,
    ja el veuran a Lleida prou
    davant la cort catalana.
    Abans d'arribar a Berga
    s'enfilen per la muntanya,
    per entre Estela i Queralt
    de Campllong envers la plana;
    quan són al mig de Campllong
    la nit fosca és arribada.

    Lo Campllong té com un bres
    dues serres per barana,
    per coberta un bosc de pins
    verds tot l'any com l'esmeragda.
    Corona immensa de tots
    és una hermosa pinassa,
    pinetells semblen los pins
    entorn de llur sobirana,

    geganta dels Pirineus
    que per sang té rius de saba.
    Com una torre és son tronc
    que s'esbadia en tres branques
    com tres titans rabassuts
    que sobre els núvols s'abracen,
    per sostenir en lo cel
    una cúpula de rama
    que fa ombra a tot lo pla
    com una nova muntanya.(...)
    En dolça contemplació

    lo sorprèn lo bes de l'alba;
    al bes de l'alba i al seu
    don Jaume se desvetllava;
    -He somiat que era gran
    i d'un bell país monarca,
    d'un bell país com aqueix
    entre la mar i la muntanya.
    Com eix pi meravellós,
    mon regne posà tres branques,
    foren tres regnes en un,
    ma corona els coronava.
    Esbrinant somni tan dolç
    lo sol li dóna a la cara
    i esporuguida a ponent
    la mitja lluna s'amaga.
    Lo somni del rei infant
    lo vell templari l'acaba
    en extàtica oració,
    espill de visió més clara.
    Veu Catalunya la gran
    fer-se més gran i més ampla,
    robant als moros València,
    prenent-los l'Illa Daurada.
    Unides veu a les tres
    com les tres cordes d'una arpa
    com les tres nimfes d'eixa mar,
    d'aqueix jardí les tres Gràcies.
    Mes al veure desvetllar
    lo lligador d'eixa garba,
    profeta, al Conqueridor
    sols li diu eixa paraula:
    -Preguem, que sols Déu és gran,
    los hòmens són ombra vana;
    preguem que sia aqueix pi
    l'arbre sagrat de la pàtria."
    -Jacint Verdaguer (1845-1902)-

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. "Per on baixa el Llobregat
    dels Pirineus a la plana,
    don Guillem de Mont-rodon
    a trenc de dia davalla,
    voltat de comtes i ducs
    en ufanosa colcada.
    De l'alta sella en l'arçó,
    sobre arabesca gualdrapa,
    seu en Jaume nostre rei;
    no du més corona encara
    que la de son cabell d'or
    que algun àngel li ha deixada.
    Lo tenia presoner
    Narbona dins sa muralla:
    al vencedor de Muret
    Mont-rodon lo demanava;
    Monfort no l'hi vol donar,
    per gendre diu que se'l guarda.
    Quan lo sant Pare en té esment,
    que a corre-cuita, li mana,
    torne son rei a Aragó
    i al Pirineu la seva àliga.

    Catalunya, aixeca el front,
    doble sol avui t'aguaita,
    lo sol que et surt a orient
    i el que t'ix a tramuntana.
    Lo que et surt al Pirineu
    te vol donar una ullada;
    mes, infantó de sis anys,
    no vol ésser vist encara,
    ja el veuran a Lleida prou
    davant la cort catalana.
    Abans d'arribar a Berga
    s'enfilen per la muntanya,
    per entre Estela i Queralt
    de Campllong envers la plana;
    quan són al mig de Campllong
    la nit fosca és arribada.

    Lo Campllong té com un bres
    dues serres per barana,
    per coberta un bosc de pins
    verds tot l'any com l'esmeragda.
    Corona immensa de tots
    és una hermosa pinassa,
    pinetells semblen los pins
    entorn de llur sobirana,

    geganta dels Pirineus
    que per sang té rius de saba.
    Com una torre és son tronc
    que s'esbadia en tres branques
    com tres titans rabassuts
    que sobre els núvols s'abracen,
    per sostenir en lo cel
    una cúpula de rama
    que fa ombra a tot lo pla
    com una nova muntanya.(...)
    En dolça contemplació

    lo sorprèn lo bes de l'alba;
    al bes de l'alba i al seu
    don Jaume se desvetllava;
    -He somiat que era gran
    i d'un bell país monarca,
    d'un bell país com aqueix
    entre la mar i la muntanya.
    Com eix pi meravellós,
    mon regne posà tres branques,
    foren tres regnes en un,
    ma corona els coronava.
    Esbrinant somni tan dolç
    lo sol li dóna a la cara
    i esporuguida a ponent
    la mitja lluna s'amaga.
    Lo somni del rei infant
    lo vell templari l'acaba
    en extàtica oració,
    espill de visió més clara.
    Veu Catalunya la gran
    fer-se més gran i més ampla,
    robant als moros València,
    prenent-los l'Illa Daurada.
    Unides veu a les tres
    com les tres cordes d'una arpa
    com les tres nimfes d'eixa mar,
    d'aqueix jardí les tres Gràcies.
    Mes al veure desvetllar
    lo lligador d'eixa garba,
    profeta, al Conqueridor
    sols li diu eixa paraula:
    -Preguem, que sols Déu és gran,
    los hòmens són ombra vana;
    preguem que sia aqueix pi
    l'arbre sagrat de la pàtria."
    -Jacint Verdaguer (1845-1902)-

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  3. Vaja, quines hores, zel, ja veig que em guanyes encara de tronera :)

    T'ha quedat un mar preciós en el teu dibuix i uns amors esperançats i bonics al poema.

    Bon dia, preciosa!

    ResponElimina
  4. Quanta raó que tens, zel, la mar del temps ho acull tot. Molt bonic el poema.

    ResponElimina
  5. Zel, tu fas els dibuixos amb el Paint també? Com m'agrada! Aquest és molt xulo i el poema també, és clar!
    T'agafo el relleu, en les lletres, no en el dibuix...

    ResponElimina
  6. Em fa venir al cap la cançó de Manel: http://www.youtube.com/watch?v=GjWLXZ4WdQU

    ... però tu i jo no ens hem banyat mai al mar.

    ResponElimina
  7. Amb la terra al mig per plantar-hi peus i bandera, el mar de nostres quefers i el cel de nostre magi em d'abraçar-los tots plegats, saben els tres de nosaltres... que ens guiin ... Anton.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons