dissabte, 3 de juliol de 2010

Demència transitòria

Ni tan sols quan he clos les parpelles,
He pogut lliurar-me als braços de la son,
Al repòs de la calma del ilenci, al llit,
Que s'engrandia a cada minut transcorregut.

Em refermo en els atzucacs de la inquietud,
Jous que s'arrapen al coll amb tot el despit
Que pugui imaginar, I crido. Ningú no respon.
Tampoc el batec buit del cor, fet d'estelles.

Vago, em remoc, lluito contra el més vil insomni,
Caic, intento aixecar-me, però el plom feixuc
De saber-me dèbil m'arrossega corrent avall.

Pesen els membres en un cos de sobte xaruc,
I els llavis resten closos no recordant com ni
Quan he dit el teu nom després de l'estrall.



d.

1 comentari:

Google analytics

Llicència Creative Commons