Una ànima solitària
Que necessita un bressol
Que l'aculli novament.
He begut de la multitud,
He clamat ésser lliure
Però no he après a refusar
L'estela del teu record.
Avui, guanyo la nit
I sé suportar, amb fràgil
Esforç, la teva absència,
Mentre penso en les hores
Que em resten de vida
Sense tu, mentre temo el demà.
d.
No es pot témer el demà, deomises, el demà és un avui més complert, sí, de vegades tristament en tots els sentits...
ResponEliminaEn algun moment o altre tots som ànimes solitàries... però són just instants que marxen, a vegades massa poc a poc, però marxen.
ResponEliminaGenial.
ResponEliminaSalut!
El demà, el futur no pot fer por, em d'arribar-hi... Anton.
ResponElimina