dimarts, 13 de juliol de 2010

Ànima solitària

[segueixo la montse]

Demà, seràs com jo.
Una ànima solitària
Que necessita un bressol
Que l'aculli novament.

He begut de la multitud,
He clamat ésser lliure
Però no he après a refusar
L'estela del teu record.

Avui, guanyo la nit
I sé suportar, amb fràgil
Esforç, la teva absència,

Mentre penso en les hores
Que em resten de vida
Sense tu, mentre temo el demà.



d.

4 comentaris:

  1. No es pot témer el demà, deomises, el demà és un avui més complert, sí, de vegades tristament en tots els sentits...

    ResponElimina
  2. En algun moment o altre tots som ànimes solitàries... però són just instants que marxen, a vegades massa poc a poc, però marxen.

    ResponElimina
  3. El demà, el futur no pot fer por, em d'arribar-hi... Anton.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons