divendres, 30 d’abril de 2010

D'un roig encès...

Si alguna vegada havia confiat amb l’espècia humana ara se’n desdeia de ple Aquella situació l’aclaparava permanentment i el tenia totalment desbordat. Ell era un home tranquil. Però el que sabia, el que havia vist i el que havia fet en aquells darrers dies, li l’encenia l’ànima. Podia seguir absent? Sense actuar?

La Txell liada amb el mossèn? Com podia ser? Ho havia vist clar quan els va veure tots dos la setmana passada, de nit fosca, agafats de la mà, i entrant a casa de la noia. El seu banc enmig dels cedres era un mirador privilegiat de la plaça, del barri. Els ulls en zel del capellà ho deien clar. En Jeroni sabia poques coses. Però sabia llegir en la mirada de la gent. Allò li va caure als peus. Havia pensat que la Txell era una dona interessant. Fins i tot, allà a la ràdio, en la complicitat que dona un estudi, s’havia fet alguna vaga il·lusió. Ara, quan el mossèn havia sortit al carrer al cap de tres hores, sol i arrecerant-se a les parets; i al poc sortí ella, amb el seu gos, en Cuco, va entendre clar que aquells dos s’havien liat. El món li va caure als peus.

Ell tampoc era un sant, és cert. Allitar-se amb la bagassa de la Sara l’havia excitat sobremanera. Quan temps feia que no tastava un sexe de dona als seus llavis? Que uns pits li sobreeixien de les mans? Aquell dona era un foc encès als seus braços i una serp  viperina entre les seves cames. Però no va saber copsar el motiu de tot plegat. I tal com va succeir, tal va acabar. Els dies que havien tornat a coincidir al carrer, ella havia mostrat una indiferència menyspreable i freda. Ell no demanava res. Feia anys que no esperava gaire res. Però un cert respecte, sí, almenys.

Què estrany era tot! Feia bé d’allunyar-se de tot i tothom. Des de la mort de la mare havia perdut un referent clar. I el seu pare, ensorrat pel dolor i l’alcohol, no va ser de gaire ajut. Sabia que els moments d’ofuscació mental el podien jugar una mala passada.  Com en el passat. Aquell era el seu secret més ben guardat. Una força creixent, incontrol.lada, al seu interior, que ell creia ja oblidada, l’empenyia de nou prendre una obscura venjança. No sabia cap on dirigir-la. Cap la Txell, per fustrar-li els desigs? Cap a la Sara, pel seu menyspreu? Cap al mossèn Ramon, per la seva hipocresia? Cap l’amo de la botiga de galindàines, que l’allunyava a crits del seu comerç si entrava a mirar rampoines? Cap a la Marianna, que de feia dies semblava mirar-lo amb una malfiança malaltissa?

Esperava que l’assistenta hagués recuperat el seu mòbil. No entenia perquè s’havia molestat tant quan li va dir que l’havia passat a la Txell. Erà logic. Que si havia vist res? Què volia que hagués vist? Si no sabia ni com encendre’l! Però aquella perspicàcia feta a força d’observar la raça humana li va fer veure que entre aquella gent, els seus veïns de barri,  es coïa una tragèdia. I tenia por de no ser ell el desencadenant. Les veus que a cops li colpejaven els temples, feia dues nits que li tornaven a perseguir, implacables. Tenia por. Por d’ell mateix. I el tacte fred de la navalla al fons de la butxaca, li donava una fràgil seguretat i l’enfonsava encara més en un infern de records tràgics i incerts avenirs. 

Tancà els ulls. I enlloc del negre de la nit, veié un roig encès als palmells de les mans.

6 comentaris:

  1. Aires de tragedia envolten la nit.....

    ResponElimina
  2. Tot l'ambient s'ha enrarit molt, alguna cosa passarà. Un resum de la situació molt bo!

    ResponElimina
  3. Veí... respiro fons abans d'escriure el comentari!

    En Jeroni emociona i fa por... potser si que acabarà en tragèdia, tot plegat!

    ResponElimina
  4. Nomes passo a desitjar-te un bon cap de setmana no tinc temps per mes.
    Salutacions Striper.

    ResponElimina
  5. Amb permís i com que diumenge no li tocava a ningú, aprofito la matinada per dir la meva. No podia deixar-ho passar... pobre Jeroni.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons