divendres, 30 d’abril de 2010

D'un roig encès...

Si alguna vegada havia confiat amb l’espècia humana ara se’n desdeia de ple Aquella situació l’aclaparava permanentment i el tenia totalment desbordat. Ell era un home tranquil. Però el que sabia, el que havia vist i el que havia fet en aquells darrers dies, li l’encenia l’ànima. Podia seguir absent? Sense actuar?

La Txell liada amb el mossèn? Com podia ser? Ho havia vist clar quan els va veure tots dos la setmana passada, de nit fosca, agafats de la mà, i entrant a casa de la noia. El seu banc enmig dels cedres era un mirador privilegiat de la plaça, del barri. Els ulls en zel del capellà ho deien clar. En Jeroni sabia poques coses. Però sabia llegir en la mirada de la gent. Allò li va caure als peus. Havia pensat que la Txell era una dona interessant. Fins i tot, allà a la ràdio, en la complicitat que dona un estudi, s’havia fet alguna vaga il·lusió. Ara, quan el mossèn havia sortit al carrer al cap de tres hores, sol i arrecerant-se a les parets; i al poc sortí ella, amb el seu gos, en Cuco, va entendre clar que aquells dos s’havien liat. El món li va caure als peus.

Ell tampoc era un sant, és cert. Allitar-se amb la bagassa de la Sara l’havia excitat sobremanera. Quan temps feia que no tastava un sexe de dona als seus llavis? Que uns pits li sobreeixien de les mans? Aquell dona era un foc encès als seus braços i una serp  viperina entre les seves cames. Però no va saber copsar el motiu de tot plegat. I tal com va succeir, tal va acabar. Els dies que havien tornat a coincidir al carrer, ella havia mostrat una indiferència menyspreable i freda. Ell no demanava res. Feia anys que no esperava gaire res. Però un cert respecte, sí, almenys.

Què estrany era tot! Feia bé d’allunyar-se de tot i tothom. Des de la mort de la mare havia perdut un referent clar. I el seu pare, ensorrat pel dolor i l’alcohol, no va ser de gaire ajut. Sabia que els moments d’ofuscació mental el podien jugar una mala passada.  Com en el passat. Aquell era el seu secret més ben guardat. Una força creixent, incontrol.lada, al seu interior, que ell creia ja oblidada, l’empenyia de nou prendre una obscura venjança. No sabia cap on dirigir-la. Cap la Txell, per fustrar-li els desigs? Cap a la Sara, pel seu menyspreu? Cap al mossèn Ramon, per la seva hipocresia? Cap l’amo de la botiga de galindàines, que l’allunyava a crits del seu comerç si entrava a mirar rampoines? Cap a la Marianna, que de feia dies semblava mirar-lo amb una malfiança malaltissa?

Esperava que l’assistenta hagués recuperat el seu mòbil. No entenia perquè s’havia molestat tant quan li va dir que l’havia passat a la Txell. Erà logic. Que si havia vist res? Què volia que hagués vist? Si no sabia ni com encendre’l! Però aquella perspicàcia feta a força d’observar la raça humana li va fer veure que entre aquella gent, els seus veïns de barri,  es coïa una tragèdia. I tenia por de no ser ell el desencadenant. Les veus que a cops li colpejaven els temples, feia dues nits que li tornaven a perseguir, implacables. Tenia por. Por d’ell mateix. I el tacte fred de la navalla al fons de la butxaca, li donava una fràgil seguretat i l’enfonsava encara més en un infern de records tràgics i incerts avenirs. 

Tancà els ulls. I enlloc del negre de la nit, veié un roig encès als palmells de les mans.

dimarts, 27 d’abril de 2010

TORNA'M EL MÒBIL MALA PUTA

Tinc el mòbil, t’espero al “Paradise” a les 8 del vespre. En Ramon va fer un sospir el missatge de la Txell el deixava mes tranquil a les 8 estaria al pub...

- Siii?...soc jo
-Torna'm el mòbil mala puta – va exclamar amb veu tallant la Marianna
-Caram em dius puta a mi ? va somriure la Txell. Tu que fas xantatges al clero i et tractes amb antiquaris mafiosos... permet que rigui jajaja L’inspector Saladrigues li faria molta gràcia saber que fas negocis amb un tal Luigi. La Marianna va tallar la comunicació.....

La puntualitat sempre es una bona virtut de qui la practica i tant la Txell com en Ramon es trobaven asseguts en els esponjosos sofàs del Paradise a les 8.
- Te el mòbil..saps? estàs fet un artista, has equivocat la vocació
-Has vist el video? Va preguntar envermellit el mossèn
- jaja tu que et penses? Una ocasió així de morbosa no es pot deixar passar, va xiuxxiuejar la Txell a cau d’orella

- No se com agrair-t’ho... exclama en Ramon
- Jo si – reacciona rapidament la Txell – Anem....

Són 2/4 de dotze de la nit, fa calor... dos cossos nus sobre el blanc d’un llit amb la excitant melodia d’uns gemecs...
-Ai Ramon, que et penses que no em donava compte de com em miraves al poble quan estiuejava mmmm...com em despullaves amb la mirada quan entrava a comprar tabac al bar mmmm....si segueix...Que et penses que no em posaves calenta? mmm. es el morbo que suposa fer-ho amb el capellà de la teva parroquia mmmmm ummm no paris...

Un gos des de el llindar de la porta observa la parella.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Un ham pel Jeroni

Però el Jeroni, tenia moltes hores de carrer, amb tot el que això comporta, i quan la Sara se li va acostar, va ensumar de lluny, el seu perfum francès i que alguna altra cosa s’amagava al darrere. I sinó de què, ara precisament, venia aquesta meuca a oferir “carn”.
És clar que ben pensat, podia deixar fer, i a veure com s’acabava la història. Total no hi tenia res a perdre i potser una bona estona a guanyar, que deu ni dó com estava la mossa...
La Sara li va voler entrar per on sabia que a ell li faria gràcia:
- Tu deus ser el Jeroni oi?
- Si, jo mateix.
- Et vaig escoltar a la ràdio.
- Carai, i què et va semblar?
- No he parat fins que he donat amb tu!
- I això que vol dir? Què ets la meva primera fan?
- Més o menys...
- I no vols un fill meu? – va riure en Jeroni deixant volar els seus pensaments tot i despullant amb la seva mirada el cos espectacular de la Sara.
- Home, no m’ho he fet mai amb un rodamón...
- Doncs no et puc dir a casa meva o a casa teva perquè jo no en tinc...
- Doncs anem a casa meva si vols.
- Espera, espera!!! No m’acabo d’empassar això. I si això és la popularitat de parlar una mica per la ràdio m’hauré de plantejar com m’organitzo. Je, je, je.
- Bé, vine i en parlem del que vulguis. Agafa les teves coses.
- Les meves coses? Quines coses?

La cara de sorpresa de la Sara el va fer desconfiar de les seves intencions. No havia vist clara la seva arribada des del primer moment però astut com ell era, no se li havia escapat el detall. O sigui que si aquell monument volia joc, ell jugaria, i tant que jugaria!!!

- Quines coses vols que agafi? El pot de Givengy? La Visa Or? Les Martinelli? O et va bé la bossa del BonPreu amb els mocadors de paper, un entrepà de fuet i una novel·la que no es meva?

La Sara es va mirar la bossa atentament i per un moment va dubtar i no va saber que contestar. N’estava segura la Marianna de que aquell home podia tenir el seu mòbil? En fi, li devia un favor i li havia de fer la feina, però potser no caldria oferir-ho tot a canvia de res.

- Comencem per anar a fer un cafè en aquell bar d’allà, potser.Qui paga, mana, guapa! Som-hi!

dimarts, 20 d’abril de 2010

SECRETS.....

La Mariana havia de recuperar aquell mòbil, era urgent malgrat el que havia sentit a dir al Jeroni al programa.  És molt possible que no hagués pogut accedir a la segona targeta de memòria del mòbil , que malgrat sembla que contenia un joc , guardava moltes informacions que podien fer trontollar al mateix Joseph Ratzinger, i amb ell tota l'església catòlica, i que estaven relacionades amb la gran proliferació de basars xinesos i restaurants WOK. Aquests establiments no s'obrien a l'atzar ni per la ubicació ni pel contingut , no és casual la proliferació de sants, cristos i verges al seus prestatges, i el vaticà tampoc era alè a la proliferació d'establiments de prostitució xinesos.  Havia de recuperar aquell mobil. Sabia que el punt dèbil d'en Jeroni eren les dones. Va trucar a la Sara, li devia un parell de favors i a més era una d'aquelles dones a les que un home difícilment es resistiria...

dilluns, 19 d’abril de 2010

L'assistenta social repassa els fets

Refent els dies passats, desesperada per la pèrdua absurda del seu mòbil (com collons va ser tan barroera de deixar-lo al banc on xerrava amb en Jeroni?)
La Marianna repassa una i altra vegada tot el que sabia i havia anat esbrinant.
-El recoi d’home aquell era un mossèn, i d’això se’n va assegurar fent preguntes aquí i allà, sobretot al Jeroni, a qui volia de totes totes donar un cop de mà. ( i aquí va ser on va perdre el ditxòs mòbil, recony!) Per una vegada que volia fer una feina digna... En Jeroni era un bonàs, i tenia ganes de fer alguna cosa de profit. Tenia entre cella i cella participar en el programa de ràdio. Va prendre notes de les seves observacions i li va prometre posar-ho per escrit, que quedés com un testimoni d’observador del barri.
-D’altra banda la molt bagassa de la Txell s’empassava qualsevol home mig “possible” que se li posés al davant. I si engalipava en Jeroni i aconseguia fer-lo xerrar més del compte?
-Per acabar d’arrodonir la història, ara sabia del cert que la Txell havia confirmat que el Jeroni no només escriuria, sinó que sortiria en viu en un dels programes, en un dels seus projectes.

-I, pel que havia pogut esbrinar, entremig, al barri, havien passat coses. Massa coses. Hi havia un mort (morta, de fet), a casa del Ramon, curiosament, la dona de fer feines.El botiguer volia tancar la paradeta. El gos de no sé qui corria pels carrers com esperitat, després d’haver burjat les coses d’en Fong, ja no semblava un gos normal... diries que et mirava d’una manera un xic...no sé, un xic...humana?

Així que va tenir clar des d’aquell dia que, si no era a les bones, seria a les males. Tocava moure fitxa.

El mossén tenia molt a perdre. I tant. I més en aquests moments en que sembla que hi ha una gran sensibilització cap a les sortides d’olla dels capellans. El pla? Senzill. Ja s’encarregaria ella de fer-li saber al Ramon el que volia. I per escrit, si no trobava altra manera. O li garantia amb bones recomanacions feina i lloc de per vida, o xerraria.
De passada, no perdia de vista la Txell. Es va acostumar a seguir-la físicament i també a escoltar el programa. Segur que en trauria profit per dues bandes. No hi trucava gent, allà? No feia una mena de nit en directe? Ja miraria de fer sortir tot el merder a la llum, si no recuperava el mòbil i... potser...qui sap, potser el Jeroni li va guardar?

Un dels vespres següents, escoltant "Fem-la petar", va quedar com de pedra. En Jeroni en directe!

“Al meu barri hi ha una església. Al món hi ha moltes esglésies. Als diaris no parem de llegir notícies sobre l’església, el Papa, els islamistes,... Jo no crec ni en déus ni dimonis, ni en res. Ni en mi a vegades. Però la veritat és que a mi m’ajuda. Reconec que això que duc avui posat m’ho han donat la parròquia del barri. I conec un capellà: en fra Ramon. Es un bon home, però està equivocat. Com tots els capellans i gent de missa. Però conec coses d’ell que ni ell s’imagina...”

Blanca, la Marianna ho va intuir, en Jeroni tenia el seu mòbil i a més, havia vist el que hi havia gravat! Hòstia, ja només faltava això, i si aquest ho sabia? Negoci perdut! Cali fer un canvi de plans urgentment. Encara tenia contactes al centre.

La veritat sobre la transformació d'en Cuco

En Cuco començà a sentir-se marejat. Més aviat a sentir-se com no s’havia sentit mai. La pell li tibava d’una manera extranya i la lluna plena, que brillava allà a l’extrem esquerre del punt més alt de la finestra li feria ells ulls com si fes molt de sol. Els ossos li feien mal i una colla d’emocions que en la seva plàcida vida de gos mai no havia sentit començaren a envaïr-lo amb una força que no podia evitar. El pèl li queia ràpidament i les potes li creixien. Tot i el dolor que sentia, o potser pel mateix dolor, perdé el coneixement.
Al cap d’una estona es despertà. Geia a terra suat (però si els gossos no suem!) i sense pèls al cos. Un cos estrany que havia canviat de forma per alguna raó desconeguda. S’alçà a quatre potes i li resultava extremadament incòmode, així que provà de posar-se dret com les persones i ho aconseguí fàcilment. A un extrem de la cambra hi havia un mirall i s’hi atansà lentament: No podia creure el que veia. Al mirall s’hi reflectia un home jove, ben plantat, nu, que el mirava amb estupefacció.
Al cap d’una bona estona va adonar-se també que el canvi li havia donat una enteniment que abans no tenia, i el do de la parla, que havia après dels humans encara que no podia articular en la seva forma de gos.
Recordà ràpidament les pastilles. Què li havia passat? Quina desgràcia més gran! Si la cosa pitjor que hauria pogut desitjar era transformar-se en home!
Però sortí al carrer.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Era negra nit - Xexu

Era negra nit, una com tantes. La Txell seguia endavant amb el programa, amb els mil pensaments que li creuaven la ment a cada segon, festival d'emocions i barreja de sentiments. No, no era una nit de tantes. Notava que es començava a marejar, però havia de fer valer la seva professionalitat, no deixar-se vèncer per uns i altres. El secret de les pastilles dels somnis estava sortint a la llum. Ella mai ho havia volgut creure, però el negoci del seu ex, en Jaume Fong, amagava moltes coses. Li rondava que conservava una capseta d'aquelles pastilles a casa, amb totes les coses que li quedaven d'en Fong. Ell mai va voler deixar-li provar, sempre inventava excuses. Però ara res no li impedia provar-les. I si era veritat que funcionaven? Aquell oïdor... com es deia? Ronaldinho? Bé, així es feia dir. Ell havia dit que sí que funcionaven. Ho hauria de provar.

El que no sabia és que feia tard. El seu gos, en Cuco, li havia passat a davant. Ella no es podia ni imaginar que en aquells moments en Cuco havia aconseguit obrir la finestra de la cuina que donava a peu de carrer i havia sortit a fora. Ara corria cap on era ella, en perseguia l'olor. Però ella això no ho podia saber, és clar. No podia imaginar que en Cuco s'havia enfilat on mai pujava per poder fugir de la seva presó, perquè aquella nit se sentia especial. El gos es va sentir estranyament lúcid, estranyament amb força més capacitat de raonar que normalment. No ho relacionava amb les pastilles, és clar que no, només es sentia un gos nou. Però encara no ho havia descobert tot. Corria cap a la seva mestressa, tenia ganes de parlar-li de dir-li com se sentia. Però és que en realitat ho podria fer, les pastilles dels somnis tenien un efecte molt diferent en gossos, els conferien capacitat de pensar i el do de la parla. Quina cara posaria la Txell en sentir que el seu gos es dirigia a ella amb bona dicció... ni els pecats del Mossèn, ni la seva fascinació per en Jeroni es podrien comparar a aquest fet.

Però en Cuco de moment corria. Corria amb totes les ganes cap a la Txell. Per l'animaló cap fet dels darrers dies tenia importància, però qui sap si acabaria jugant un paper en el misteri de la mort de la Isabel i tot. Però què sabia ell, si només era un gos.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Els llavis del mossén de Vidapervida



En sentir la veu del seu germà Maurici per la ràdio, Jaume Fong ho va decidir. Abans d'amollar-li la mosca al malparit del mossén, li faria picar l'hamet a la Txell. Ell ja sabia massa bé que la curiositat de la mala pecora, podria més que la seua discreció. Si aconseguia enganxar-li l'interés seria el primer en fer saltar la llebre, i passar d'acusat a acusador. De les pastilles de menta li parlaria ell a  la Txell i en privat. Ho va tindre clar en sentir la conversa radiofònica entre Jeroni i la seua ex.

El seu olfacte de botiguer acostumat als tractes, ensumava que el mossén amagava un pecat, segur que de faldes o de diners, una víctima perfecta per al seu pla. Ja que estava a punt de tancar el negoci i  perdre diners, com a mínim que no carregara amb la presó.  La presó per al capellà, que havia gosat fer-li xantatge.

Mossén Ramon li havia fet una visita i l'havia amenaçat en contar-li a la periodista Txell, allò de les pastilles i la mort d'Isabel, l'encarregada de la neteja de l'església.  Jaume que mantenia el negoci de les pastilles de la felicitat en el barri d'una forma discreta, començava a tindre por. Una sensació que no liagradava gens. La conversa entre els dos hòmens va ser críptica, però clara com l'aigua:


-        Coneix vosté la Txell? L'olor a menta del cos de la senyora Isabel, que trobí morta als peus de la imatge de la Immaculada i envoltada de pastillles, que vosté em va vendre, li cridà molt l'atenció a la polícia, i seria una bona història per a la periodista.
-        Disculpe, però no sé què vol dir?
-        En realitat jo volia explicar-li que estem pensant en fer una reforma de la sagristia i necessitem la col·laboració econòmica de tot el veïnat. Ja sap que tots tenim pecats, i que d'alguna manera ens els hem de fer perdonar. Els diners sempre ajuden.
-        Ah! Vol dir que són diners el que necessita la sagristia? I amb això em perdonaran els pecats?
-        Vosté m'ha entés bé.


Mentre la Txell sentia la veu familiar del parent del seu ex per antena i la seua experiència amb les pastilles de menta, no podia deixar  de pensar en la confessió del mossén, i imaginava els seus llavis carnosos mossegant-li l'orella i besant-li els pits i... No! No! Estava treballant i escoltant un oient del programa. Ella que s'havia alegrat en recuperar el mòbil del xantatge al mossen…I ara descobria alhora, l'excitació que aquell home li produïa, i la seua cara més fosca. Què era el que l'atreia? El pecat? I mentre pensava tot allò, i el seu company de taula Jeroni feia gestos que no entenia, li venia al cap el seu gos, Cuco i una capsa trencada i unes pastilles extranyes d'olor a menta escampades pel terra del seu pis, en companyia de la resta de coses del seu ex-amant JaumeFong.


Rosa roig
http: Vidapervida.blogspot.com

dijous, 8 d’abril de 2010

Trucades a mitja nit (pel veidedalt)

Dilluns, 00.30 h,  a la ràdio

(sintonia)

«Bona nit, estimats seguidors de “Fem-la petar”. Avui, com us vinc prometent des de fa uns dies tenim un convidat especial. Bé, més que un convidat serà un col·laborador habitual. Cada dilluns, en Jeroni ens durà les novetats del carrer. Ens parlarà d’algun habitant del barri. D’algun fet del carrer. D’una manera directa, crua, efectiva... I és que en Jeroni..., com us ho podria dir... En Jeroni és..., és el carrer en si mateix. És un home especial. D’entrada diria que no aparenta el que és. I qui és en Jeroni? Doncs millor que es presenti ell mateix...»

(sintonia)

—Hola Jeroni...Bona nit.
—Bona nit. Quant de misteri, oi...? No hi ha per tant...
—Jo crec que sí... Deixeu-me dir que en Jeroni em va captivar quan el vaig conèixer. La veritat és que ens vam conèixer en un lloc poc habitual, oi?
—Cert. En un caixer automàtic. Però jo ja et coneixia de feia temps. Ja ho saps...
—Doncs sí, benvolguts oients. En Jeroni viu  al meu barri. Jo diria que és un element més del barri. Per què amics oients, en Jeroni viu al carrer. Així, literal, com us ho dic. I em sembla, que lluny de sentimentalismes barats, això és una opció de vida. Ell és aquí perquè vol, evidentment. A més, em va confessar que era un seguidor del programa. I és un àvid lector. És per això que no sembla el que aparenta.
—De fet, no ser fer gaire bé res més... Llegir, mirar la gent, escoltar converses, fer alguna feineta ocasional..., beure. Seure al banc. Veure passar la vida...
—I has tingut l’honor d’estrenar el nostre blog.
—Bé, cal dir que em això he tingut ajuda de la Marianna... Una assistenta social del barri que ja coneixes. Jo escric en brut el que vull dir i ella ho va passar en net...Vaig anar poc a escola, jo. Ha estat divertit.
—Hem parlat molt tu i jo. Encara que sigui de faci poc temps...; és com si et conegués des de fa temps.
—Espero que no em fotis fora el primer dia...
—Home, dependrà del que diguis...

(sintonia. Mentre sona, la Txell i en Jeroni xerren fora d’antena)

—Com va? Nerviós?
—Una mica. No és el mateix sentir-te per la ràdio que estar dins. Puc fumar?
—No, aquí no. Espera’t. En acabar podràs.
—Creus que això de fer-me venir ha estat una bona idea? Que et diuen a la ràdio?
—El programa és meu. Faig el que vull. Per cert,... la Marianna em va passar ahir el text per posar-lo al blog. Em va agradar molt. Perquè no el llegeixes en directe ara...?
—Val. Per cert, si l’has de veure tinc una cosa per ella.
—Ah, si?
—Sí. El seu mòbil. Se’l va deixar al banc on vam xerrar. Des d’ahir que no la veig i no li he pogut tornar. No sé si anar a Serveis Socials i ...

(La Txell posa un ulls com taronges)
—No. No.... Dóna-me’l a mi... Ja li passaré. Si l’he de veure demà mateix menteix.

(Acaba la sintonia i la Txell es posa el mòbil a la butxaca. Allí té la salvació del Ramon i ell no ho sap)

—Eh... Tornem amics a  “Fem-la petar” amb en Jeroni. El nostre rodamon del barri. De què ens parlaràs avui?
—De l’església.  Us llegiré una entrada que he fet al blog del programa. Si em deixes...
—Sisplau!
— Es diu: «En Ramon». Comença...“Al meu barri hi ha una església. Al món hi ha moltes esglésies. Als diaris no parem de llegir notícies sobre l’església, el Papa, els islamistes,... Jo no crec ni en déus ni dimonis, ni en res. Ni en mi a vegades. Però la veritat és que a mi m’ajuda. Reconec que això que duc avui posat m’ho han donat la parròquia del barri. I conec un  capellà: en fra Ramon. Es un bon home, però està equivocat. Com tots els capellans i gent de missa. Però conec coses d’ell que ni ell s’imagina...”
—Ejem!  D’això Jeroni, perdona que et talli... És que tenim una trucada en directe.

(trucada entrant)
—Hola. Bona nit. Qui ets?
—Hola... Sóc en Maurici. Voldria parlar-vos d’unes pastilles...

dimarts, 6 d’abril de 2010

LA CARN ES DEBIL

Mossèn Ramon la va esperar a la sortida de l’emissora. -Tens un moment? Anem a prendre un cafè. Ella va preguntar: A la Peña? No allí ens coneix tothom. Si no t’importa agafem el teu cotxe i anem una mica mes lluny.
La Txell va arrancar l’Opel Corsa tot dient Anem al Paradise... la decisió de la noia va trencar la sequera de paraules que portaven durant la resta del trajecte des de l’emissora fins el cotxe...
El Paradise no era un bar de l’estil del mossèn. Un, -Hòstia que fosc! Seguit d’una ensopegada amb els dos esgraons del interior del local van fer esclatar un petit somriure en els llavis de la Txell.
Et fa gracia?- ella no va contestar a la pregunta però li va fer dos suggeriments. Seiem aquí mateix que encara prendràs mal, i treu-te si us plau l’alçacoll si vols passar desapercebut.
De fet amb la foscor del pub segur que ningú el podria reconèixer, tenint en compte que la majoria eren parelles que anaven a lo que anaven.
- Necessito la teva ajuda... - el mossèn va ser directe - Em fan xantatge
La Txell al•lucinava Qui pot fer xantatge a un capellà de barri? I per què?
Veuràs es complicat d’explicar - El mossèn deixava veure el seu nerviosisme a flor de pell - Es la assistenta social....
L’endemà de la trencadissa i el terrabastall als xinos, Marianna l’assistenta social va tornar a l’establiment. De darrera la cortineta de tires de la porta del final de la botiga sortien uns estranys encara que prou coneguts sorolls. Encuriosida la Marianna va treure el cap i allí estaven la mossa aquella per la qual el dia abans babejava el mossèn sobre unes unes caixes i el capellà menjant-se-la i grapejant-la com si tingues sis mans. L’assistenta social ho va gravar tot amb el mòbil.....
Si, ja veus Txell ja saps allò de que l’home es dèbil- va apuntar en Ramon.
I que vol? Doncs diners A la parròquia tenim un calze molt antic que val una fortuna molt mes del que em pensava jo, diu que te un amic interessat en tenir-lo. Vol aquest calze. Si no li entrego...li passarà les imatges a un amic seu periodista
- Ostres mossèn crec que et te agafat dels collons- va sentenciar la Txell bevent un glop de cervesa.

Google analytics

Llicència Creative Commons