dijous, 25 de març de 2010

La Marianna Argelés, assistenta social.

Quan li van adjudicar aquella barriada, la Marianna Argelés es va espantar una mica. Hi havia passejat alguna vegada, fent allò que més li agradava, observar l’ésser humà, com ella en deia. De fet era una mena de curiositat fruit de la seva feina vocacional i de la seva dèria de voler esbrinar tant sí com no allò que era comú a la persona, fos quina fos la seva condició social, la seva raça, el seu sexe i la seva situació personal.

A la seva edat, ja en tenia una mica d’experiència, en això de mirar l’aspecte, els ulls i el moure’s de la gent, els anars i venirs i les dèries, i fer una mena de predicció de com deuria ser aquell algú que era objecte del seu xafardeig. No ens enganyem, tot i que ella li’n deia “treball de camp”, “observació sobre el terreny”, el que tenia era una mena de bogeria per saber el més possible de tot i de tothom. Podríem pensar que era fruit de la seva afició a la psicologia, però seria per quedar bé. Era xafardera, i punt. Això sí, amb bona fe. I si hem de ser justos, sovint feia servir el que esbrinava per ajudar-se en la seva feina.

Però tot té un límit, i el fet d’haver-la traslladat a allà, era degut a que una senyorassa de bona família l’havia acusat d’espiar-la per fer un favor al marit en contra de la senyora, és clar. I és que una assistent social no es pot permetre ser massa amiga d’una de les parts. L’escàndol va ser dels grossos, i el gremialisme funcionarial (tapem-nos les vergonyes) va aconsellar els seus caps de dur-la a l’altra punta de la ciutat.

Ja havia conegut en Jeroni, i li havia ofert ajut, dient-li afectuosa que hi havia moltes altres opcions que la de ser al carrer, però, recoi, aquell home d’edat indeterminada era un tossut de dalt a baix, i la va engegar amb una elegància digna d’un home lletrat, sense cap mala paraula, però ferm i decidit.

Just en una de les seves passejades per conéixer l’ambient del nou barri, va entrar a la botiga dels “xinos”, seguint dissimuladament el senyor aquell que havia vist un parell de vegades i que tenia tot l’aspecte de ser capellà. I la seva curiositat la va fer entrar, que carai, una ha de saber que fa un tipus com aquest en una botiga de poti poti de tota mena d’objectes.

I, mentre mirava xampús de bon preu i de noms curiosament semblants a les marques de renom, va veure l’escena entre el bon home i la mossa espaterrant que l’ajudava enmig del terrabastall i la trencadissa. Ho va tenir clar. Aquell home era mossèn, segur, i, per com es mirava babejant la mossa, allà se’n preparava alguna de sucosa.

S’esperaria una estoneta, i preguntaria al dependent (potser era l’amo?, de fet semblava que tenia un aire oriental...)
zel. Ara Mateix

5 comentaris:

  1. Ai,aquestes mirades baboses del capellà!

    ResponElimina
  2. Aquest personatge em sembla que pot saber -o arribar a saber- moltes coses perilloses...

    ResponElimina
  3. Ui! sí, aquest personatge és una mica perillós, com tots els xafarders... que tenen tendència (amb la millors de les intencions del món, això sí) a intervenir i a ficar-s e allà on no els demanen. Clar que si era Assistenta social, potser formava part de la seva feina.

    Li donarem un vot de confiança, a veure que investiga...

    ResponElimina
  4. Molt bé Zel, ja mirarem si el Jeroni aquest es deixa embatanar...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons