dimecres, 31 de març de 2010

Una morta i un controlador.

La Pepa estava tota il·lusionada quan va obrir la porta. Li portaven flors! I que boniques! Segurament eren del nou director de l'emissora, que finalment havia sucumbit al seu menú visual de caiguda accidental de foli més demostració de tanga mínim. La Txell es moriria d'enveja. Però quan va veure que eren del pocapena de'n Maurici, el tècnic de manteniment, no les va voler ni olorar, per més que el florista s'entestava a que se les quedés.

En Maurici no va tenir cap reacció quan ho va saber. I és que el noi ja no es feia il·lusions. Per això li resultava tan estrany haver tingut aquell rampell de gastar-se calés en un ram inútil. Segurament havien estat les pastilles del xinet. Des que havia somniat que la Pepa i ell reinventaven el Kamasutra, no podia evitar assetjar-la tossudament, encara que s'esperava rebre una plantofada qualsevol dia.

Estava pensant en confiar les seves debilitats a aquell capellà que rondava pel bar. De fet, els capellans són una mena de psicòlegs gratuïts. Poc s'imaginava que el mossèn, àlies "Ronaldinho", després d'haver aconseguit una cita amb la Txell, ja no tenia cap més visió celestial que la del pitram de la locutora. Curiosament, a la Txell li havia interessat més parlar amb en Jeroni que la història de les pastilles dels xinos, però certament ara, cada cop que pensava en ella, li calia una bona absolució.

En Jeroni se sentia protagonista. La Txell Sorribes, qui ho havia de dir! El llibre sobre la catosfera literària li havia permès parlar de l'actualitat internàutica catalana amb una agilitat que havia causat admiració en aquell bombonet de xavala. Les mirades d'odi del capellà van afegir uns quants quilos al seu ego, i quatre pinzellades sobre la seva vida obviant els detalls sòrdids i donant-li un aire d'aventura mediàtica van fer un efecte màgic. Al final, la promesa d'una sèrie de trobades i -potser- la col·laboració en un blog del programa. Mossèn Ramon maleïa haver fomentat aquella trobada fatal.

La Txell estava il·lusionada davant del nou projecte. Un blog obriria la possibilitat a una nova col·laboració per part dels oients, i en Jeroni era tan interessant...! Li venia de gust xerrar amb un home que, per un cop, no feia ulls de dur-la al llit. I parlant d'això... potser seria divertit convidar el capellà a les converses. Sempre es posava tan nerviós que acabava trencant alguna cosa.

Jaume Fong, en un racó fosc de la seva botiga, esperava esdeveniments. Li agradava tenir-ho tot controlat, i ara algunes coses havien fet figa. D'una banda, el babau de'n Cuco, que no fotia ni cas de les seves instruccions i s'havia fet lleial a la Txell. De l'altra, la Pepa semblava més interessada en el nou director que en espiar la seva companya (què es pot esperar de la meuca més sol·licitada del bordell de papa Fong?). I ara, el pitjor: La Isabel s'havia empassat les pastilles equivocades i l'havia dinyat. La policia lligaria caps i aviat els tindria a la botiga demanant explicacions. Tot el seu pla a fer punyetes. I això no podia ser. Ho havia de tirar endavant com fos.

Però Mossèn Ramon havia amagat aquelles pastilles mortals abans que la policia tafanegés. Estava segur que en Fong li havia d'explicar moltes coses i, si més no, ara li devia un gran favor...

dijous, 25 de març de 2010

La Marianna Argelés, assistenta social.

Quan li van adjudicar aquella barriada, la Marianna Argelés es va espantar una mica. Hi havia passejat alguna vegada, fent allò que més li agradava, observar l’ésser humà, com ella en deia. De fet era una mena de curiositat fruit de la seva feina vocacional i de la seva dèria de voler esbrinar tant sí com no allò que era comú a la persona, fos quina fos la seva condició social, la seva raça, el seu sexe i la seva situació personal.

A la seva edat, ja en tenia una mica d’experiència, en això de mirar l’aspecte, els ulls i el moure’s de la gent, els anars i venirs i les dèries, i fer una mena de predicció de com deuria ser aquell algú que era objecte del seu xafardeig. No ens enganyem, tot i que ella li’n deia “treball de camp”, “observació sobre el terreny”, el que tenia era una mena de bogeria per saber el més possible de tot i de tothom. Podríem pensar que era fruit de la seva afició a la psicologia, però seria per quedar bé. Era xafardera, i punt. Això sí, amb bona fe. I si hem de ser justos, sovint feia servir el que esbrinava per ajudar-se en la seva feina.

Però tot té un límit, i el fet d’haver-la traslladat a allà, era degut a que una senyorassa de bona família l’havia acusat d’espiar-la per fer un favor al marit en contra de la senyora, és clar. I és que una assistent social no es pot permetre ser massa amiga d’una de les parts. L’escàndol va ser dels grossos, i el gremialisme funcionarial (tapem-nos les vergonyes) va aconsellar els seus caps de dur-la a l’altra punta de la ciutat.

Ja havia conegut en Jeroni, i li havia ofert ajut, dient-li afectuosa que hi havia moltes altres opcions que la de ser al carrer, però, recoi, aquell home d’edat indeterminada era un tossut de dalt a baix, i la va engegar amb una elegància digna d’un home lletrat, sense cap mala paraula, però ferm i decidit.

Just en una de les seves passejades per conéixer l’ambient del nou barri, va entrar a la botiga dels “xinos”, seguint dissimuladament el senyor aquell que havia vist un parell de vegades i que tenia tot l’aspecte de ser capellà. I la seva curiositat la va fer entrar, que carai, una ha de saber que fa un tipus com aquest en una botiga de poti poti de tota mena d’objectes.

I, mentre mirava xampús de bon preu i de noms curiosament semblants a les marques de renom, va veure l’escena entre el bon home i la mossa espaterrant que l’ajudava enmig del terrabastall i la trencadissa. Ho va tenir clar. Aquell home era mossèn, segur, i, per com es mirava babejant la mossa, allà se’n preparava alguna de sucosa.

S’esperaria una estoneta, i preguntaria al dependent (potser era l’amo?, de fet semblava que tenia un aire oriental...)
zel. Ara Mateix

dimecres, 24 de març de 2010

Cuco, l'amic fidel de Xexu

Com cada matinada, esperava pacient la Txell. Ella marxava al vespre i tornava ben entrada la nit, però no li importava. De fet, li era igual el que feia ella tantes hores fora de casa, perquè sabia que sempre tornava. Ell l'esperava per rebre les seves carícies i abraçades, valia la pena l'espera. Mentrestant, dormitava al sofà, el tenia per ell sol i s'hi estirava com un rei. Aquella nit semblava que la Txell trigava més del normal, però què sabia ell. Potser és que havia sopat poc i tornava a tenir gana. Va donar-se mitja volta i va quedar amb les potes cap amunt. Perquè en Cuco era el white terrier de la Txell, el seu amic més fidel.

Vivia amb ella des que va compartir pis amb aquell home d'ulls estranys i cara pàl·lida. De fet, aquell home no havia viscut massa temps allà, tot just per portar en Cuco de la gossera i poca cosa més. Ell estava content perquè la Txell no el feia fora. Després d'aquell, havien passat molts homes per aquella casa, però només ell es mantenia al costat de la locutora. De vegades ella, abans de marxar, deixava un petit aparell fent soroll, feia sonar música i hi havia gent que hi parlava. Després d'una estona de que la Txell hagués marxat, sentia la seva veu a través de l'aparell. No entenia res, però això el tranquil·litzava i l'ajudava a dormir. Però avui no era el cas.

S'avorria. Va gratar-se el coll amb una pota de darrere i va baixar del sofà. Va pensar que podia explorar una mica, aquell dia havia descobert una cosa. La Txell havia deixat oberta la porta de l'armari de la seva habitació. En Cuco no hi havia entrat mai i va pensar que podia descobrir què hi havia dintre. Al fons de tot, va trobar una mena de capsa de sabates i la va obrir amb l'ajuda del morro. Dins, un munt de coses, totes diferents, i que no havia vist mai. Sense pensar-s'ho, va mossegar la caixa i va fer un escampall considerable del seu contingut. No semblava que hi hagués res interessant o que es mengés. Però anar furgant es va obrir una caixeta metàl·lica i dins hi havia unes pastilles petites amb una olor peculiar. Potser havia trobat un tresor, però abans d'engolir-les calia olorar-les bé.

El que en Cuco no sabia és que aquelles eren les pertinences d'en Jaume Fong, les poques que en guardava la Txell, en una capsa de sabates al fons de l'armari. Ella no s'ho havia mirat de feia temps i desconeixia la utilitat d'aquelles pastilles. I encara la desconeixia més en Cuco, perquè aquelles pastilles podien fer somniar coses boniques als humans, però ningú no havia provat quin efecte tenien en els gossos.

dilluns, 22 de març de 2010

L’olor de la sagristia de vidapervida

A mossén Ramon li feia poca gràcia entrar en la botiga del xinesos de dia i a sotana descoberta, però una urgència és una urgència i la por espenta el valor. Encara tenia un boirós record de com havia arribat a tindre una cita amb una dona de bandera, una verge sense pecat, i un rodamon malcregut i lletraferit, només recordava el barral d'orujo i l'espera entre la missa de les 6 i el rosari de les 8 de la vesprada.

El soroll escandalós de la imatge de la Immaculada feta a mil miquetes, les cames espectaculars d'aquella dona tan jove i captivadora vistes des del terra, la decisió d'aquella ànima ferma en adreçar-se directament cap a la pila del baptisme, i la frase que li deia sa iaio assegut davant del casino Déu dona pa a qui no té dents, tot se li barrejava entre el record i l'olor de la dona.

La periodista radiofònica conductora del programa Fer-la petar, no era conscient de l'efecte que la seua presència havia produït en aquell mossén acabat d'arribar a la parròquia, però en veure'l per terra intentant recomposar la Mare de Déu escampada i enganxant-se amb la casulla i l'estola va comprendre que era l'home que buscava. La seua vellutada i càlida veu va acabar de vencer la resistència del mossén i el seu perfum de taronja amarga i ambre, va aconseguir la cita per a l'endemà.

El rector havia promés la Txell que l'acompanyaria a buscar Jeroni, el rodamon lletraferit que coneixia els secrets de la ciutat i que, segons paraules de la periodista, aconseguiria que la seua vida canviara. No sospitava la dolça i inconscient criatura que la vida de totes i tots ja havia canviat. Per a mossén el perfum de la dona, que envaí la seua intimitat i l'aire enrarit de la parròquia, era la seua nova vida. De la seua pituitària desaparegueren els ciris i l'olor de les beates, i s'hi instal•là un nou aire fresc i apassionat que estava a punt de convertir-se en vendaval.
Mentre esperava que la dona acudira a la cita i pensava i recordava, veié la botiga i se'n recordà de la imatge trencada, per pagar el pecat entrà mig d'amagat i s'emportà la primera figura que trobà de la Mare de Déu trencada.
-I hòstia si pesa la Immaculada!--va exclamar un moment abans de veure el rodamón assegut al banc.

L'endemà de la cita al parc la Immaculada, concebida sens màcula, però fabricada en xina i amb uns colors espectaculars i vibrants reposava en la seua nova llar. Isabel, la dona que feia més de vint anys que s'ocupava de la parròquia i de mantindre l'ordre en la sagristia fixà la seua escrutadora mirada en el mantell blau de la nova verge i no es va poder resistir a mirar-la de més a prop. La investigació d'Isabel, que escarbà la nova figura de dalt a baix, va acabar en descobrir un plàstic plenet d'unes pastilletes menudes amb una forta olor a menta, com els Sminths va ser el seu últim pensament. En terra tornava a estar la Immaculada en mil trossets, les pastilletes de menta i el cadàver d'Isabel, amb el mateix somriure que li van veure el dia que va morir sa mare.


Rosa Roig
http://vidapervida.blogspot.com

dissabte, 20 de març de 2010

En Jaume Fong Clivillat per Vicenç Bon


En Jaume Fong era fill de xinès i catalana, d’una parella difícil d’explicar, però que va acabar a l’església d’un poble del Maresme amb dues famílies ben emprenyades i amb la Fineta Clivillat sense poder amagar una panxa de set mesos.
Fong és, com ja us podreu imaginar, l’aproximació occidental d’un cognom xinès de pronunciació impronunciable. I encara que el resultat ortogràfic és una mica forestal, a en Jaume li agradava, perquè ningú no el pronunciava com ell: amb aquella ena tant al fons del nas i amb aquella g tant ggguttural...
En Jaume Fong va estudiar filologia anglesa a Anglaterra –la seva família, grans comerciants de feia temps s’ho podiem permetre- i va tornar-hi amb una mitja novieta, la  Txell, que ben aviat el va deixar per dedicar-se a la radiofonia i al conreu de la relació masculina esporàdica.
En Jaume, com que no trobava feina, va haver d’acceptar la responsabilitat de comandar una de les botigues de la família. Amb les seves faccions orientals, encara que català i del Barça, ho podria fer molt i molt bé. I la botiga era de les més completes: sants i monges fabricats a Taiwan, pornografia oriental, roba de marca falsificada i la darrera moda: pastilles per somniar a preus escandalosos i també, naturalment, pastilles per deixar de somniar.
El seu pare havia estat el cap d’un bordell, “La teva flor”, que amb la façana de botiga de flors, perfumava les hores tristes dels homes del barri. En Jaume s’havia fet un fart de passejar-s’hi quan era més jove. La seva mare, però, va obligar el pare a traspassar-lo a un antic i molt bon client anomenat Manel que era quasi un amic de la família. Com que a en Manel el que li interessava era la floristeria, varen dur les noies a un altre negoci de la família i a ell li ensenyaren els secrets del món de les flors.
De cop i volta, sona la campaneta i algú entra a la botiga. És un home de mitjana edat, amb aires de pagès, però amb un punt de mística conventual. Li pregunta:
- oi que tenen imatges de sants?

dijous, 18 de març de 2010

Jeroni, un rodamon lletraferit

En Jeroni havia vist passar el  tren de la vida sense pujar a cap estació. Ara potser ja era tard per comprar algun bitllet i deixava que el temps menés les seves passes solitàries cap un destí incert. Des que el pare va morir  (la mare els va deixar a tos dos d’unes febres que mai cap metge va aclarir, quan ell tenia poc més de tres anys), el negoci familiar va fer aigües per totes bandes i els creditors van llençar-se com feres afamades sobre el local –una bodega situada a uns baixos d’un edifici rònec amb pati interior-, que ara ocupava una botiga de queviures amb un edifici de set plantes al damunt. De petit havia passat llargues temporades  en centres psiquiàtrics que no havien  fet  més que accentuar la seva tendència autista menada per un gest adust i trist. Les seves absències escolars i la deixadesa paterna van fer que en Jeroni menés una infantesa i adolescència més sota cuidadors i psicòlegs clínics que entre amics i família. En Jeroni tenia atacs ocasionals d’un cert paroxisme que el feien enraonar sol, amb un interlocutor fictici. Aleshores era inútil encarar-s’hi. Però fora d’aquests episodis ocasionals, en Jeroni era un rodamón pacífic. Des que s’havia inaugurat la biblioteca, moltes de les  hores perdudes se les  passava allí; regirant diaris i revistes o escoltant música en un aparell reproductor. Entrar a internet no s’ho havia ni plantejar; senzillament perquè no sabria ni què anar a buscar-hi.

Les seves passes mai s’allunyaven gaire de l’indret que ocupava l’antiga bodega, incapaç d’enfrontar-se a paisatges desconeguts i llunyans. Era un iman que el mantenia lligat a no sabia ben bé què. Tots els intents dels Serveis Socials del municipi d’oferir-li feina o assignar-lo a una llar tutelada van ser inútils. “Jo sóc meu i de ningú més”. Com que no ocasionava cap aldarull, no van insistir més i en feien  un seguiment a distància. En Jeroni veia passar la vida des d’un banc del parc dels Til·lers,  on s’asseia sovint arrossegant un carro de supermercat ple a vessar d’andròmines i roba vella. Allí buidava ampolles de vi ranci entre soliloquis i cremava les celles amb lectures de revistes i diaris vells que arreplegava de papereres o bars. Perquè en Jeroni era un rodamon; però un rodamon llegit. I força pulcre. Sempre procurava anar ben afaitat i canviar de roba cada setmana. Per això es proveïa de la parròquia del barri. Amb el nou capellà, un tal mossèn Ramon, s’havien enganxat quan aquest li va suggerir, de bona fe, de fer alguna feina per l’església. “L’església és el mal del poble”, li va deixar anar; en un sentiment no absent de contradicció.

De nit, amb la ràdio de butxaca que sempre duia al damunt, escoltava programes que li feien passar el fred i agafar el son. Li agradava escoltar  aquells col·loquis on la gent abocava, sense cap mena de rubor, les seves misèries. Si tingués mòbil o xavalla al damunt, hauria trucat algun cop per fer-se escoltar. N’hauria explicat moltes i de molt més grosses que les quatre collonades de noctàmbuls avorrits i desganats. Però el seu quequeig l’hauria traït. Especialment li plaïa el programa d’una tal Txell Sorribes, “Fer-la petar”, en deien. Imaginava innocentment com darrera aquell veu dolça hi havia una dona jove de llavis golosos i pits ferms. Ja havia desistit feia anys de tenir cap mena de relació estable amb del sexe i alimentava la seva voluptuositat amb jocs solitaris entre els arbusts o lavabos de bars, o mal pagant alguna companya de carrer que a voltes apareixia i desapareixia com ho fan els falziots a l’estiu. En Jeroni era un llop solitari i tan sols necessitava del seus racons per sobreviure. Però mai demanava almoina.

L’amo de la floristeria, en Manel, de vegades si el veia a prop i serè,  li encomanava de fer algun encàrrec. Sempre queia alguna propina. L’amo del bar on es prenia el cafè amb  llet del matí també li proposava d’arranjar el magatzem o escombrar la sala o netejar el carrer o els vidres. Fins i tot, l’encarregar del supermercat, coneixedor de la trista història personal, el manava de descarregar algun camió. Amb aquestes feinetes i el que li passava els Serveis Socials de l’ajuntament, anava tirant. Només si feia molt fred la humitat li calava els ossos, acudia a les llars dels sense sostre o els menjadors socials. En Jeroni no sabia ni l’edat que tenia. Segurament era molt més jove del que la seva pell rugosa aparentava. 

Aquella nit amenaçava pluja i en Jeroni s’havia arraulit, amb quatre cartons i la flassada, dins un caixer automàtic. La noia que va entrar de cop, sense ni adonar-se’n de la seva presència, es va quedar aturada en veure’l, amb un posat entre temerós i caut. Ell l’havia reconegut. Vivia en el bloc de pisos on abans tenia la bodega el pare. “Passa. No et faré res.” Ella va dubtar. Va posar la tarja i mentre esperava sortir els bitllets va deixar anar unes monedes sobre el caixer automàtic. “Tingui, agafi-les.” “No. No vull dienrs. Preferia que em deixessis el llibre que llegeixes. Ja te’l tornaré. Sé on vius.” Ella se’l va mirar sorpresa: “Això? –va fer– I ensenyant-li: “La catosfera literària?...”

dilluns, 15 de març de 2010

Canviar de parròquia no vol dir necessariament canviar d’hàbits

Ramon Collibè i Visians havia deixat no fa gaire aquell ambient rural que tant l’hi agradava per anar-se'n a viure i treballar al barri. Ja farà prop de trenta-tres anys que exerceix. De que, em pregunteu? Doncs com us ho diria jo...fa de restaurador d’ànimes.
En el poble, en mossèn Ramon; que així es com el coneixen els feligresos, feia tertúlia un dia si i l’altre també al bar “Carolo” desprès de l’àpat del migdia tot havent dinat, quasi sempre disposat a escurar a mes d’un jugant una partideta al “remigio” o al “set i mig” amb aquella colla de parroquians, vaja els de sempre, “la quinta de la camamilla” com els anomenava ell fent conyeta tot prenent el seu cigaló d’anís. Ah! renecs inclosos, que segons ell els seus son beneits, que una partida de cartes sense unes quantes “osties” i collons” no es el mateix.
Si es creuava pel carrer amb algú, procurava portar-lo cap al seu terreny, quatre preguntes en busca d'alguna resposta i sempre disposat a auto-convidar-se a fer un cafetó amb ell al bar, era el preu per escoltar fora d’hores les penes i desventures d’aquella gent de poble.
Aquí al barri de moment fa com els gats; marcar territori, ha deixat de portar la  sotana, direm.... que l’ha penjat a l’armari esperant esdeveniments i ha decidit anar... diguem-ne, de paisà. El que no ha renunciat es al costum del cigaló. Ufff! bon un està fet en mossèn Ramon - Canviar de parròquia no vol dir necessariament canviar d’hàbits – exclama - i així com en el poble, puntualment fa cap al Bar “la Peña” Però aquí no estan per jocs de cartes, ni per romanços de pagès, aquí son mes del xerrar, quan no son els toros, es el futbol, i de moment “por respeto al pater” com diuen ells, no parlen de dones. Estic segur, qualsevol dia; i sinó temps al temps, plantarà aquell confessionari, l’extra-oficial vull dir, en aquella taula del fons al costat de la finestra que ja te mig clissada. Des de allí estant, com qui no vol la cosa, tot parant l’orella podrà escoltar el que es diu i es comenta al barri i com la gent arranja aquest fotut país a gots de vi o cervesa. Això si, deixant escapar la mirada de tant en tant per la finestra, sempre a l’aguait com pastor vigilant el seu ramat d’ovelles.


dissabte, 13 de març de 2010

El Manel de "La teva flor"

El Manel era el florista del barri. Havia perdut la feina i se li va presentar l’ocasió d’agafar el traspàs de “La teva flor”. Era un negoci que no coneixia però va estar un temps amb els antics amos aprenent-lo i comprovant in situ si realment allò funcionava. Poc a poc va començar a endinsar-se en el món de les flors i en l’ofici de florista, que contra el que es pugui pensar a priori és una feina en la que es necessita molta psicologia. Poques persones sabien ben bé el que volien quan anaven a comprar flors. Algunes compraven segons un pressupost que tenien destinat a un regal, altres compraven allò que més els cridava l’atenció de l’aparador i molts es deixaven guiar pel criteri del Manel. Ell els preguntava per a qui i per què era el regal i llavors suggeria el que creia més adient.
D’ històries per explicar en tenia moltes. Algunes de divertides i altres de tristes. Allò de “dígaselo con flores” hi ha que ho fan servir al peu de la lletra i clar, amb flores es poden dir moltes coses. Les flors les fem servir des de per felicitar a una persona que ha portat a un nadó al món fins per a donar el condol a un que n’ha marxat i entre mig, en totes les etapes de la vida hi ha motius per acompanyar-los amb flors.
Aquell dia havia viscut una anècdota curiosa. Un individu d’uns 40 anys havia anat a mig matí a la floristeria i li havia encarregat un ram preciós i molt car. Més tard va passar a portar-li una targeta i l’adreça d’on s’havia d’entregar. Ell, seguint les instruccions, a les 6 de la tarda es presentava a l’adreça indicada. Una dona jove i molt guapa li obria la porta. Sorpresa i amb un somriure de felicitat a la cara havia acostat el nas a les flors per olorar-les:
- Qui ho envia això?
- No ho sé, aquí hi ha una targeta.
I ella només veure la lletra de la targeta havia canviat radicalment l’expressió de la seva cara i havia refusat d’acceptar aquell ram, per molt que ell havia insistit. No s’hi havia trobat mai amb això. El Manel havia hagut de tornar amb el preciós ram cap a la floristeria, preguntant-se quina història s’amagava darrera de tot allò.

dijous, 11 de març de 2010

La Txell, un diamant en brut.

Potser no era espatarrant, però no havia tingut mai problemes per atraure els homes. Irònicament, la majoria dels seus pretendents actuals la festejaven per la seva veu. Cada nit, les paraules de la Txell acaronaven les oïdes d'un bon grapat d'insomnes. Hagués preferit un altre títol. "Fer-la petar" era, des del seu intel·ligent punt de vista, un nom absolutament vulgar per un programa de ràdio que, malgrat el format conegut i repetit fins a l'extenuació, li funcionava de primera. Ella hagués preferit una cosa més trencadora, com un fòrum on tohom pugués abocar les seves fantasies sexuals, o confessar secrets propis i aliens, amb noms i cognoms. Massa arriscat per a una emissora mitjaneta. La Pepa, de control, li filtrava totes les trucades mitjanament sospitoses, encara que darrerament, ressentida perquè la Txell li havia pres l'últim "manso", a vegades li colava pesats que no sabia com treure's de sobre.

El manso de la discòrdia (un afroamericà que es dedicava a vendre bicicletes de filferro i donar classes d'anglès) acabava de tocar el dos definitivament, i la Txell pensava amb goluderia en els seus llavis mentre intentava escoltar la nova bogeria d'un oient habitual. Es feia dir "Ronaldinho" -ves a saber per què-, i ara li estava explicant no sé què d'unes pastilles miracoloses.

- "Així doncs, com quedem, Txell?"

Aquella pregunta la va estampar contra la realitat. No havia lligat ni una frase del que li havia explicat en "Ronaldinho". Què coi havia de contestar-li?

dilluns, 8 de març de 2010

SOMNIS A LA CARTA......Striper narracions 2010-2

En Maurici té uns quaranta i pico, viu a una ciutat mitjana del nostre país , i la veritat ha conegut millors èpoques.  Després de dos fracassos sentimentals, pensa que l'amor ja no es tant sòlid com abans, i per tant ara no és una de les seves prioritats , que gat escaldat fuig de l'aigua calenta. Malgrat tenia feina fixa, el seu sou és de poc més de mil tres-cents als quals cal descomptar la pensió que passa a la seva filla, pel això realment la seva economia no esta per llençar gaire coets , viu sol a una mena de ” cuchitril “ amb molt poc espai però molt ben aprofitat i pel que paga 300 euros mensuals, més la llum, gas.....Peró al menys gaudeix d'intimitat i ha millorat la seva vida. Abans vivia en un pis compartit , amb un marroquí alcoholitzat , un Senegalès dedicat al top manta i una prostituta brasilera, que no li feia gens de “tilin” que l'empaitava constantment, uff encara recorda el dia que es va ficar nua a la dutxa , mentre es dutxava, ara s'ha d'ajustar el cinturó i buscar allò que no li costi cèntims:  Internet, premsa i demés lectures a la biblioteca, i a més quant estava a la biblioteca estalviava calefacció, passejar també li ocupava força estona així a part de fer salut s'evitava les cabòries sobre lo trist i ensopit de la seva vida.  En una d'aquestes passejades va veure que havien obert un nou basar xinès, hi va entrar,  d'alguna manera era com entrar en un món ple de meravelles , això sí,  de cartó pedra. Mentre observava les figures religioses, potser la crisis les ha posat de moda , però no deu ser una ofensa al altissim , pregar davant de unes figures tan “cutres" ?  Va observar com un dependent oferia un producte mig d'amagades a un client: un pot amb una mena de pastilles. No ho va pensar i va demanar al dependent de què es tractava , “señol son pastillas para soñal, muy buenas, tu tomal una pastilla estas escribes el sueño que quieles tenel en un papel i soñala usted con ello” sorprenenent va canvia l'idioma i va dir “ només son 50 euros i van 100 pastilles” en Maurici no ho va pensar i va decidir que aquella nit les faria servir , poder ser ell o decidir ser algú altre, tenir poder, o un somni eròtic, o ser milionari, i ser el nadal fent el vídeo amb la Shakira.. Finalment ho va tenir clar ja sabia el somni que desitjava aquella 
nit.....

La Txell, un diamant en brut

Google analytics

Llicència Creative Commons