Tornarem a trobar-nos el dia 2 de Juny

Farem una roda poètica com l'any passat. M'agradaria que no fos tant precipitada i tan densa com l'any passat i per això en lloc de 15 dies la farem durar un més. Mireu a la barra lateral que hi poso una enquesta i contesteu-la si us plau. Sobretot si penseu participar a la roda poètica.

Es tracta d'enllaçar un poema amb un altre construint-lo a partir d'allò que ens suggereix. No hi ha cap norma fixa. Llegim el poema anterior i n'escrivim un altre segons el que aquest ens hagi fet pensar o sentir.

Si voleu participar-hi, em deixeu un comentari aquí mateix o m'envieu un mail.

Sembla que tenen ganes de participar:

La Cèlia, de Transparència
L'Anna, de Coses i altres coses
En Joan de Bvalls de lletres
El veí, de Malerudeveuret
La Zel d'Ara mateix
En Cesc d'Escrits perduts
En Barbollaire d' Un lloc per nosaltres
Fanal Blau de A la llum d'un fanalet
L'Assumpta del Blog de l'Assumpta
Mª Mercè de Menta fresca
l'Anton de Rebaixes
En Joan Estruch de Zènit i nadir
La Joana de Llum de dona
Llir blau de Noves Flors
Laura de Prosopopeia


i jo mateixa, per descomptat, la Carme

EL DESENLLAÇ FINAL ... PER L'ANNA

Aquell matí, l’Elianne es va adonar que alguna cosa li passava a la Noèlia, però cada cop que li preguntava tant sols aconseguia posar-la de més mal humor.

- No em passa res, i deixa’m tranquil·la d’una vegada – va escridassar la Noèlia, mentre deixava caure els plats que portava a les mans provocant una gran trencadissa.

- Noèlia, et conec de fa molt de temps, i mai no t’havia vist així – li va dir l’Elianne, agafant-la de les mans.

La Noèlia es va deixar caure a terra, i va dir en un sospir :

- I si no obrim avui, marxem a passar el dia a la platja.

- Però que passa? – l’Elianne començava a estar molt neguitosa – Necessitem els diners de la caixa, ho saps, mai no ho diries això si no tinguessis un motiu molt important.

- Res, res, deixa-ho. No sé per què t’ho he dit això, no he dormit gaire i estic nerviosa – va dir-li la Noèlia aixecant-se i començant a recollir els plats trencats – Au ves a pujar la persiana, segur que hi ha gent a punt d’entrar.

Si que hi havia algú. A la porta estirada com un rave hi havia la Moira. Amb els ulls brillants i un gest estrany a la boca que li donava un caire grotesc.

Va entrar sense dir res, i va seure a la barra amb els ulls fixes en direcció a la porta de la cuina que no va trigar en obrir-se.

- Bon dia Noèlia, pensava que no volies obrir, he estat esperant una bona estona…

- Bé em tingut un petit incident, res greu Moira. Com va tot?

- Fantàstic! – va respondre amb entusiasme - la vida tard o d’hora acaba posant totes les coses al seu lloc. No trobes?

- No sé, saps molt bé que hores d’ara hi ha gent detinguda que no ha fet res, i no sé on s’ha ficat en Toni, d’ençà del cap de setmana a La Garrotxa que no ha tornat a aparèixer.

- Tant com res…. jo no ho diria que son del tot innocents, no trobes? – va dir la Moira amb un mig somriure ple d’amargura - En Bombolla, és un lladregot indecent, que va aliar-se amb en Paul, també conegut com a Sr. Mean aquell anglesot ximple i corrupte que era el pare del meu fill. Junts varen robar-me tot el que posseïa, varen buidar-me la casa i l’ànima. Vaig tenir que donar al meu fill en adopció i la meva vida es va convertir en un malson.

- Ningú et va obligar – li va respondre amb insolència la Noèlia.

Però la Moira ni la va sentir, havia començat a parlar i semblava que res no la podia aturar, com si tots aquells anys de callar li haguessin fet un nus tant gran, que ara que s’havia deslligat les paraules li brollaven de la boca soles, amb vida pròpia. Ni tant sols ella era conscient de tot el que deia.

- I aquell mal parit – va seguir – no en va tenir prou, quan anys més tard, va saber que m’havia casat amb en Toni, no va parar fins a que em va arruïnar la vida per tercer cop. No en va tenir prou de trencar-me el cor i després robar-me obligant-me a vendre el meu fill. Va tornar i em va tornar a robar, i amb els calés, va pagar a en Toni per que m’abandonés. Aquest bar Noèlia, l’he pagat jo – va cridar - són els meus diners els que s’han invertit aquí!

Però els diners no m’interessen, en tinc tants no sé que fer-ne – va seguir - Així que el Paul o Sr. Mean o com li vulguis dir, ha rebut el que mereixia. Ja era hora! I el seu soci està detingut, i estic segura que acabarà a la garjola que és on fa temps que hauria d’estar, no em fa cap pena.

Per un instant, a la Noèlia li va semblar que la Moira defallia, va abaixar el cap i durant un o dos minuts va restar així, sense moure’s. Quan estava a punt d’acostar-s’hi, la Moira va aixecar de cop el cap, i va seguir com si res:

- I el nanno aquest, en Marc. Potser us penseu que no ha fet res, que és un bon noi, no dubto que sigui un bon noi, però veuràs, vaig estar molt de temps cercant a en Toni, i un dia per casualitat, vaig entrar en aquest bar a fer un cafè, molts cops passava pel barri per veure al meu fill, en Quim, i aquell dia vaig entrar, i allà estava e Toni. Tu em vares reconèixer de seguida, però ell no… era tant dèspota!

Uns dies després, vaig aconseguir la feina de portera aquí al davant, això em permetia veure a en Quim i controlar al Toni. Un vespre, vaig entrar al bar quan estava a punt de tancar, tu ja no hi eres, en Toni em va dir que fotés al camp que estava tancant, sense ni mirar-me a la cara. Em van venir ganes de matar-lo allà mateix, però encara hi havia gent al bar. Em vaig prometre que mai més no tornaria a cridar a ningú més. Estava a punt de marxar, quan un dels clients que anava ben trompa, va intentar aixecar-se i va caure rodó. En Toni, tot renegant, el va començar a esbatussar i el va treure del bar a cops de peu. Aquell home va aparèixer mort a l’endemà al carreró d’aquí al darrera. L’altre client del bar, era en Marc. Ho va veure tot, i no va dir res. La mala consciència el persegueix des de llavors. I jo vaig callar perquè volia acabar amb en Toni per sempre. Una temporadeta a la presó era massa poc.

I per fi ho he fet. En Toni es mort, mort i enterrat.

La Moira va deixar anar una rialla esfereïdora alhora que darrera seu una veu tremolosa deia:

- I tu ets la meva mare? – va preguntar el Quim agafant fort la mà de la Yoko que creuava una mirada còmplice amb la Noèlia – no vull saber res de tu, em sents bé, res!

La Moira es va quedar glaçada. Com podia ser que no s’hagués adonat de la presència del seu fill? Havia subestimat a la Noèlia i a la Yoko. Elles l’havien fet venir, elles ho havien organitzat tot.

La ràbia es va apoderar de la Moira, i cridant com una posseïda, es va llançar contra la Noèlia. Però just abans d’arribar-hi, l’Elianne la va colpejar amb la barra d’obrir la reixa que encara duia a les mans.

- Com tu mateixa has dit, la vida posa totes les coses al seu lloc – va dir la Noèlia abraçant a l’Elianne.

Es desfà fins i tot el quartet, per Xexu

La Yoko tenia el que volia, i gairebé estava sorpresa per com li havien anat les coses. Cert que en pujar a aquell avió no s'esperava que viuria moments tan esgarrifosos com els de la masia, ni que coneixeria gent com la Noèlia i la Moira, amb uns poders desconeguts per ella. Se sentia especial per la seva capacitat, però havia de reconèixer que aquestes dues la superaven de bon tros. No obstant, no li va caldre fer servir les seves dots per convèncer en Joaquim, i ho preferia així. Vaja, no més enllà del que qualsevol dona manipularia el seu home , donant-li alguna empenteta. Ell havia caigut als seus braços com un passarell. Amb la Irene sí que va haver de treballar una mica, per fer-la desaparèixer del mapa, i sabia que amb les idees que li havia ficat al cap, ja no seria cap mena d'amenaça.

La Moira portava molts dies desapareguda, però potser era millor així. Aquella dona l'espantava una mica, així que ja li anava bé que no hi fos. En canvi, amb la Noèlia sí que havia establert una bona relació, per bé que ningú no ho sabia, perquè no parlaven mai. Tots els dies es veien al bar però no creuaven ni una paraula, ni tant sols per fer la comanda. Van aprendre a comunicar-se telepàticament de manera molt ràpida, i per aconseguir-ho, no semblava que l'idioma fos un impediment. De totes maneres, la petita japonesa aprenia ràpid, i començava a expressar-se en català, la llengua del seu estimat.

Ella recordava perfectament els fets de la masia, la Moira no va poder esborrar-li la memòria per la seva gran capacitat mental, tot i que moltes coses no les va entendre. No sabia què hi feia allà aquell senyor de cabells estranys que anomenaven Punset, i poc entenia d'acceleradors de partícules i de per què en Sebastien i els altres físics estaven tan contents i admirats. Per no parlar d'en Sophia, que gràcies a la màquina del bagul va poder tornar a casa. Això s'escapava totalment a la seva comprensió. Llàstima que ara en Punset i els altres es reunien sovint per discutir sobre els acceleradors de butxaca, no recordaven res, i ella tampoc no els ho podia explicar. Semblava que les darreres investigacions deien que tal aparell no pot existir, i és el que començaven a creure els entesos de la colla. Pobres.

Però més enllà dels detalls escabrosos, dels cadàvers que ningú no sabia d'on havien sortit, i de la pau que tornava a regnar al barri, quedava una cosa important per resoldre, on era en Kama? O encara millor, qui o què era en Kama? Tot i els poders de la Noèlia, les cartes no li van dir res sobre ell, semblava com si hagués desaparegut del tot. Qui sap si amb la Moira... però la Yoko intuïa que, pel que feia a la portera, la Noèlia es guardava algun as a la màniga quan deia que no en sabia res. Però en Kama era diferent. Les cartes no deien res comprensible, no només no el podien localitzar, sinó que semblava com si mai hagués existit. Les dues amigues unien esforços per esbrinar alguna cosa, amb el seu habitual silenci, però no van saber-ne res. Tampoc la Lia, amb mètodes més terrenals, no se'n sortia. En Kama s'havia fet fonedís. Ella se n'havia enamorat i això la va fer trencar la seva relació amb en Sebastien. I ara no hi havia manera de trobar-lo, que injusta era la vida.

Per molt que el busquessin, en Kama no tornaria més. La seva missió entre aquell grup de gent tan inversemblant, però tan relacionada a l'hora, havia acabat. Els àngels del seu ordre solien baixar a la terra per missions per l'estil, i mai ningú no els relacionava amb res sobrehumà, tot i la seva estranya aparença. Amb la feina feta, i ben satisfet, se'n va tornar a casa, a esperar noves ordres. Li encantava la seva feina, com en gaudia! Llàstima que aquest cop li quedava només una espineta clavada, encara que no sabia de què es tractava, no li havia passat mai. Per què pensava tant en aquella noia, la Lia?

El quartet sobrenatural, o com es va desfent el llaç del desenllaç

La Moira, la Noèlia la Yoko i en Kama tenien moltes coses en comú. Pertanyien a mons diferents, a cultures diferents i a continents diferents. Però eren iguals. Tots plegats, sense saber-ho, havien descobert, només de veure’s, que els unia un vincle molt més fort que la sang que els corria per les venes. Tenien una força interior que els posava molt pel damunt de les persones que els envoltaven, i un poder tan gran que a mesura que l’anaven descobrint els atemoria a la vegada que els fascinava. La Moira, d’edat molt més avançada que els altres, tenia un domini pràcticament absolut de les seves facultats, fent-se seva la voluntat de qui desitjava. D’aquesta manera, aconseguí la mort d’en Paul sense haver de tacar-se les mans. Aconseguí també, un cop mort el Faci, que la policia optés pel Bambolla (amic d’en Mean) com a principal sospitós de la mort de la pobra Mercè. I finalment, amb els anys, el despit va poder més que l’amor de sempre i va acabar amb la vida d’en Toni, que descansava finalment, enterrat a sota dels bolets de l’eixida del nº 54 del carrer de les acàcies. Aquesta mort, i això ho sabia molt bé la Moira, els resoldria la vida definitivament a la Noèlia i a la seva companya amb la discreció necessària, ja que no hauria d’ajudar-la personalment. Li mancava, però, acabar d’aconseguir una bona relació amb un fill que desconfiava encara d’una mare que s’havia presentat d’una manera tan excèntrica.
Sembla, per altra banda, que la Tecla, amb un sentit pràctic innegable, havia convençut en Sébastien que fes unes transformacions en la seva màquina per tal de poder-la presentar en una fira d’il.luminació per a discoteques, el que va indignar profundament en Manel Sophia.
Mentrestant, en Francesc Cruanyes encara vivia del somni de la retrobada amb en Punset, encara que en Punset no pensava ben bé el mateix, i en Quim no entenia gens la Yoko, no només perquè hi tenia relacions de cinema mut, sinó perquè de vegades li semblava que feia exactament el que ella volia sense que ella li hagués demanat.
I en Kama, que havia marxat amb la Moira per lligar caps que quedaven per lligar, usava el seu poder damunt la Lia, perquè no havia acceptat la idea de perdre-la.

Solució al Joc literari nº 100

Aquesta era la solució del joc nº 100

d'aquest blog.

Us el recomano moltíssim, llegiu-lo si no ho heu fet.

Inici del desenllaç...(pel veí de dalt)

Tot allò havia estat un malson. Els que ho havien viscut, maldaven per oblidar el poc que recordaven d'aquells dos dies. El cap de setmana a un mas garrotxí, que inicialment s’havia ofert com uns dies de diversió i coneixences diverses, havia acabat amb baralles, disputes, desaparicions estranyes, tres morts i mil incògnites encara per resoldre. Tot i que ella ja les sabia totes; les respostes. Aquell matí la Noèlia havia tornat a pujar sola la persiana del bar, preparada per començar una nova setmana. I en feia dues dels fets.

En Toni, després d’aquell diumenge no havia aparegut més pel bar. Ni ell ni altres personatges d’aquell cap de setmana fatal. De la Moira, la portera de l’edifici del davant, tampoc se’n sabia res. Bé, la gent no en sabia res. Ella sí. Però no ho diria. Ara volia tornar a la normalitat de temps enrere: es faria càrrec del local, esperant esdeveniments. Sort de l’Elianne, la seva amiga, s’havia presat a ajudar-la a manegar el negoci. Havien decidit autoadjudicar-se una setmanada del que treien en net. No sabien si la següent tindrien feina o no, o bé si el Toni apareixeria en qualsevol moment per tancar la barraca.

Pels diners no hauria de patir. Si el bar del carrer de les Acàcies era ja concorregut habitualment; després de sortir als mitjans de comunicació la meitat del seu veïnat, l’afluència s’havia triplicat, entre curiosos i badocs. La Noèlia i l’Elianne no donaven a l’abast. Encara s’havien de treure de sobre de males maneres algun periodista de la premsa groga que venia a molestar-les amb falses promeses de fama i diners. Encara sort que no en sabien de la missa la meitat. Abans de desaparèixer, la Moira va aconseguir esborrar del subconscient de tots els presents a la masia, la majoria dels fets viscuts. Però no podia fer fondeissos els cadàvers. I més si la policia els havia vist.

Mentre la Noèlia encenia la cafetera, el Sr. Francesc va apareixer per la porta. Baixava a esmorzar i fer-la petar, com cada matí, des de feia deu dies. Aquest matí venia excitat, brandant un diari en l’aire.

—Bon dia! Has llegit les declaracions del Manel Bombolla aquell a la policia? Surten avui en primera plana.

—No, Francesc. No encara, Però no em cal. Ja m’ imagino que diu: ho nega tot, oi?

—Sí. Però tots sabem que va ser ell qui va acabar amb la pobra Mercè. El que no entenc és perquè la va enterrar allí! Mira que van passar de coses aquell dia…i trobar-nos tots allí, amb aquella gent...i els mossos, i els morts...

—Doncs hi ha qui sosté que va ser el seu mateix fill, en Faci, qui la va matar –va fer en Quim, que entrava darrera en Francesc, acompanyant-lo. I jo em penso que aquell mitja merda era ben capaç. Tenia una mirada perduda que inquietava; sempre t’ho havia dit.

—Hola Quim? Com va? —va fer la Noèlia. I en aquella pregunta i havia un sentiment sincer de culpa.

—Com va? Doncs malament! Com vols, que vagi?

—Un cafè, com sempre? —va fer la Noèlia, per suavitzar l’ambient.

—Sí, i ben carregadet.

—Avui tampoc hem dormit bé, fill? –va dir-li en Francesc.

—Avi, com vol que dormi bé? Des de fa quinze dies sé que tinc una amant japonesa al llit que quasi no entenc, una portera de l’edifici que un bon dia em diu que és la meva mare i que al poc, desapareix per art de màgia; i estem liats en un assumpte estrany on apareixen tres morts sense saber ben bé ni qui és ni d’on surt cada un...

—Per no parlar d’allò del bagul...

—Sí, però recordeu gaire res d’això? Em sona com a una maquinota estranya que ningú sabia fer funcionar...

—Ni el meu amic, en Punset...

—Que en sabeu d’en Marc? —va fer de cop la Noèlia, per tallar el tema —Encara està detingut com el Bombolla?

—Sí, però no pel que va passar a la masia. —va fer el Francesc, Es veu que tenia un assumpte pendent amb la justícia aquí, a la ciutat; un assumpte tèrbol... Avui arriba una amiga seva de Roxos, una tal Diana. M’ho va dir quan el vaig anar a visitar abans d’ahir. Està destrossat el noi, Tu la coneixes, Noèlia?

—Sí. És la filla dels masovers per qui treballava a Galícia. La planyo, la pobra...

—Mira que si va ell qui va matar en Bonifaci! —va fer el Francesc, picant de dents amb la llengua.—Tres morts en un dia: la pobre Mercè, el seu fill, en Faci i l’anglesot aquell, el Bean o Mean o com es digués..

—Però aquest darrer sabem qui va ser: el Bombolla, com que tu dius —va replicar en Quim.

—Ell ho nega. Crec que s’ha trastocat del tot després d’aquell dia...

—És el que ens va dir a tots la Moira, abans de fotre el camp, recorda —va dir en Quim. I va afegir —I ell tenia l’arma als seus peus…

—Mira tu! —exclama de cop en Francesc, aixecant de cop la vista del diari— Aqui també parlen del Sebastien aquell...i d’una maquinota estranya que diu que ha descobert. Surt amb la Tecla al seu darrera, Els veieu? —va en Francesc mentre els gira el diari i senyala la imatge amb el dit.

La Noèlia no deia res. De petita havia après a escoltar, mirar i callar. I seria el que faria a partir d’ara. Les cartes que havia tirat aquest matí ja li deien que aviat un gran nus acabaria per desfer-se. En mil bocins. Les cartes no l’havien enganyada mai. Ni quan havia vist en elles la mort i la sang de feia dues setmanes. En la tirada d’avui havia sortit el foll cap per avall. Sabia què volia dir. Ara tampoc s’equivocarien. Sabia que la Moira l’havia ajudat amb els seus poders per poder sortir d’aquell mas amb el mínim de soroll possible per tothom. Però hi havia uns morts i la policia investigava... I ara no revelaria a ningú on s’estava. Tot vindria al seu temps.

La Yoko entrava al bar en aquell moment. Es van mirar. No calia que parlessin entre elles. Els seus pensaments s’entrecreuaven només fitar-se i es comunicaven en silenci. La Yoko era la més beneficiada d’aquell cap de setmana estrany: ja tenia el que havia vingut a buscar, en Quim. La Irene havia reculat definitivament i ja no seria un impediment. Aquell mosso semblava fer-li el pes. I progressava ràpid amb el català!

Va sonar el telèfon que va sorprendre a tots quatre alhora.

—Digui?

—Hola. Ets la Noèlia?

—Sí, sóc jo.

—Hola. Sóc la Lia. Hem de parlar. És urgent. Vull saber on és en Kama...