Revenja

Mean i el Bambolla es van esmunyir de la masia mentre els mossos interrogaven la resta. Amagats entre la vegetació del bosc discutien la jugada.

—Estem fotuts Pavarti!
—Ho havia de fer Bambolla! El mal parit d’en Faci s’ha carregat la seva mare després d’estar preparant el meu pla durant mesos.
—I no ho podies haver fet d’una manera menys espectacular? Una fletxa crida l’atenció, no et sembla?
—Outx! Se m’han ajuntat la gana i les ganes de menjar...
—I ara els mossos...
—No t’amoïnis per ells, tinc l’inspector en cap de la meva part —afegí somrient.
—Però en aquesta masia no hi ha res de valor! —exclamà en Manel indignat abans que Mean li alces una mà fent-lo callar— Segueix-me! —digué i sortiren plegats a la clariana a temps d’escoltar unes paraules que pronunciava una veu femenina.

—Haberlas, haylas... —acabava de dir la Moira enmig de la petita clariana del bosc.

Les figures d’en Marc, en Mean i el Bambolla quedaren petrificades davant la roja lluentor que desprenien els ulls d’aquella dona. Instants després, Mean es mogué i tingué la temptació de treure el petit revòlver de dins del mitjó per acabar a la brava amb la vida de la Moira que ara li barrava el pas cap a la porta principal, però no ho va fer creient-se capaç de trobar una sortida negociada. Tocà en Manel amb una mà, però estava dur com una pedra, en Marc tampoc es movia, el temps i el moviment s’havien aturat. Garratibat contemplà com la bruixa d’ulls ensangonats se li abraonava com una gossa rabiosa i li arrencava el perruquí.

—No em reconeixes, Paul?!? —cridà provocant-li un esglai. Mean es palpava enfollit el camal dels pantalons fins arribar al mitjó— M’ho vas prendre tot i vaig haver de començar de zero... Ara t’ha arribat l’hora fill de puta! —exclamà brandant el petit revòlver de l’anglès en una mà— Ha arribat l’hora de la revenja i tu ets el primer de la llista —conclogué rient malèvola.
—Ets tu Moira?!? —preguntà empetitint els ulls de llop— Creia que eres ben morta... —digué sense por— Però veig que la mala herba...
—Sí Paul, sóc jo... —el tallà— Et donaré l’oportunitat que coneguis el teu fill abans de morir. El fill que vas abandonar i després vaig haver de donar en adopció perquè jo sola no podia tirar endavant! Em vas destrossar la vida cabronàs i ara ho pagaràs amb la teva, però no seré jo qui et mati, hi ha algú que té encara més ganes que jo mateixa —afegí i es girà per fer un gest a una silueta que observava des de la foscor. La figura esvelta obeí i ara s’atansava amb lentitud. Mean, aterrit, alternava mirades de neguit entre l'estrany, la Moira, el Bambolla i en Marc, però aquests dos encara continuaven petrificats sota un estrany encanteri. No puc comptar amb ells, ho hauré de fer tot sol, damn it... —es digué.

Quan va fer per girar cua sentí que no es podia bellugar. Els peus havien arrelat de manera misteriosa entre les males herbes de la clariana. En tornar la mirada a la bruixa, els seus ulls toparen amb uns altres que desprenien les mateixes guspires vermelles que els de la mare.

Dos forts trets ressonaren en la nit i es colaren a l’interior de la masia. Els mossos van ordenar calma i sortiren amb les armes a punt tot advertint que ningú es mogués de lloc. Ningú va fer cas i abandonaren la sala darrera dels agents. Quan arribaren tots a la petita clariana quedaren astorats. Del cos estès a terra de Mean brollava sang amb espurnes d’un color verd fluorescent. El Bambolla i en Marc es començaven a moure mentre la Moira es fregava els ulls, que ja s'havien apagat...

* * *

Per seguir llegint cliqueu aquí.

Duel al sol, de la Laura.

Manel Sophia va estampar un petó apassionat als llavis del Sr. Punset i va entrar d'un salt a l'accelerador. Mentre se l'enduia un espiral rosa i verd, no parava de xisclar dient que la felicitat existia. Veient-lo trobar el seu camí, tots van envejar-lo secretament. En Cruanyes va córrer a assistir el seu amic Punset, que havia caigut de cul a terra amb l'empenta, però alhora havia de fer pressió per immobilitzar-lo, perquè l'erudit semblava disposat a capbussar-se dins del bagul.

La Moira volia fer justícia allà on el destí l'hi havia negat. La seva deliciosa criatura espiritual, en Kama, materialitzat després de molts anys de pràctiques esotèriques, era l'instrument perfecte. En Sebastien, en Sophia i en Punset, accesoris de luxe. Amb un accelerador de butxaca pel mig, el món exterior es creuria qualsevol cosa. No estava malament que s'hi hagués apuntat la Tecla; la noia estava rabiosament decidida a aconseguir els seus objectius i el futur pintava empalagosament feliç per a ella i el professor. La resta, per bé o per mal, eren membres de ple dret de l'espectacle.

Havia d'agrair a l'avi Cruanyes els diners que a la llarga l'havien convertida en una dona poderosa. La Irene era bona noia, però ja havia començat a intercanviar alguna mirada amb un dels mossos d'esquadra, i era bàsic que el seu fill s'adonés que la dona ideal era la Yoko. Havia buscat arreu una jove a la seva alçada i l'havia trobada al cul del món, però fer-la venir va ser feina fàcil per a la Moira. En Quim no es resistiria als seus ulls enamorats d'ametlla dolça. Com que la Yoko ja vivia amb ella, mare i fill s'aproparien i algun dia ell sabria la veritat.

La Lia va ser un element sorpresa. En Kama la va convidar perquè els ulls de la noia li estaven despertant sensacions més humanes i incomprensibles que no pas espirituals, i encara que el seu acompanyant també hi era, la Lia afortunadament no li feia més cas que al mobiliari de la casa. L'acoblament de'n Faci no estava previst, i no podia permetre que li fes cap mal a ella. Per això una fletxa va volar sola i es va enfonsar al cor de l'indesitjable, mentre el bidell vivia els seus últims moments entre aterrit i fascinat.

En Toni s'havia començat a interessar per la Quimeta, i això no era de rebut. Que es fotés, aquell malparit, tant com ella l'havia estimat! Fomentar el tàndem Quimeta-Martí havia estat una bona jugada. Tothom content, i en Toni sol, que era el que tocava.

I la Noèlia? Conveniència. La coneixia de Roxos, allà havien compartit misteris i coneixements. Li calia tanta gent del seu ram com fos possible. Aquell cap de setmana era el més important de la seva vida.

Res, però, com la set de doble venjança. En Marc havia fet cridar els mossos en un desig permanent de confessar i pagar fets passats. Res de mossos, li faria pagar ella personalment. Havia estat a punt d'aconseguir-ho quan el va atraure fins a Roxos, però l'infeliç s'havia escapat. Ara ja el tenia. I també tenia al cabró de'n Mean, perquè en el precís moment en què en Kama i la Lia parlaven embadalits i la Moira es va acostar a en Marc, l'anglès va sortir de darrera dels arbres acompanyat del Bambolla, i allà van quedar tots quatre, immòbils, reconeixent-se i mirant-se com en un duel múltiple, sense saber qui ni com faria el primer moviment.

La Moira va somriure. Per un segon, els seus ulls també van semblar guspires.
"Haberlas, haylas", va dir...

PODEU CONTINUAR LLEGINT CLICANT AQUÍ:

REVENJA

Xerrada

- Se’ns està complicant la cosa...
- No home no! No pateixis que està ben lligat.
- Vols dir?
- De moment no va tan malament com semblava.

Asseguts al muret que envoltava l’era del mas la Moira i en Kama xerraven a la fresca i de lluny rere les finestres il·luminades se sentia la remor de l’accelerador de partícules funcionant a tot drap, els crits histèrics del Manel, en Punset i el Sebastien i les riallades etíliques de la resta.

- En quin idioma parleu? Va preguntar la Lia que havia aparegut per darrere.
- En sànscrit, va contestar la Moira sense immutar-se.

En un petit univers situat en un àtom tres mossos d’esquadra vaporosos de color rosa provaven d’explicar a una sorpresa població de muons que venien de la comissaria d’Olot i que si sabien per on queia.

- T’he vist saps? Com se’t posaven els ulls vermells
- Ja ho sé
- I?
- No creus que m’hauries d’explicar alguna cosa?

La Moira se n’havia apartat i parlava amb en Marc que no estava per bosons, ni que fossin de Higgs.

- Hòstia Kama, des que et conec, i encara no sé de què, la meva vida ha fet un tomb, m’han passat i he vist coses que la majoria d’humans no podrien ni imaginar.
- Mira ja sembles en Roy Batty.
- Qui?
- És igual no em facis cas foto conya.
- Kama sisplau! Qui ets?
- Si em busques em trobaràs, no és tan difícil...

La Lia va sortir emprenyada, se’n tornava cap a casa, ja n’estava farta de tanta tonteria, de mossos vaporitzats, de morts, de misteris, gent parlant en sànscrit...

- Lia!
- Què?

Amb un dit va assenyalar el cel i un estel va caure marcant un camí de llum impressionant.

- No marxis sisplau, va desitjar en veu baixa.

PER FI! UN ACCELERADOR!

Amorrat a l’ampolla d’aquell elixir celestial que anomenaven “Aigua del Carme” en Manel Sophia va pensar per un moment si tota aquella situació tan surrealista no seria l’efecte secundari dels bolets que la Moira, la portera-meiga, va donar al seu ex, en Toni, el Toni del bar de tota la vida, el qual en va servir tothom del barri en forma de suculentíssimes tapes. Quan pensava en “efecte secundari” volia dir en realitat “monumental col·locada al·lucinògena col·lectiva”. Però el trep al cap semblava real, l’ampolla esperitosa també i aquells als quals anomenaven “agents dels mossos d’esquadra” (tot i que no entenia la relació que hi havia entre la causa d’alguna patologia, una colla de jovenots i la geometria) que provaven infructuosament de posar ordre en aquell desori, també. I els ulls d’aquella noia... Lia? Que per un moment el van transportar al món excessiu de sensacions del qual provenia.El líder dels mossos, autoanomenat comissari (?) va alçar la veu per dir que havien de parlar una llarga estona. Malament rai! Les estones massa llargues acostumaven a convertir-se en eternes. Va assenyalar un bagul que prèviament havien deixat al mig de la sala i amb veu seriosa va preguntar que què significava allò. Es va produir un silenci incòmode. Algú somicava. Algú altre va tossir. Amb un gest enèrgic el comissari va obrir el bagul. Tres o quatre es van tapar la cara. Dos o tres van fer un gest d’exclamació. Al comissari i un agent menor els va caure al terra la cara de vergonya (l’altre reia indissimuladament). En Manel Sophia es va quedar mut. Després sorprès. Finalment... no s’ho podia creure! Sébastien es va quedar mut. Després sorprès. Finalment... no s’ho podia creure! Es van mirar tots dos. Es van posar a riure bojament. Es van abraçar emocionats. Tothom se’ls va mirar, entre sorpresos i estranyats. En Punset, innatament curiós, es va apropar al bagul i també es va posar a riure per acabar dient que sempre havia pensat que era una llegenda urbana, però que s’havia equivocat: els acceleradors de partícules de butxaca existien! Manel Sophia i Sébastien saltaven abraçats, havent oblidat les seves diferències, mentre amuntegaven frases que ningú no entenia: “podré trobar el bosó de Higgs!” “Podré tornar al meu àtom-llar!” “Podré corbar l’espai i el temps i viatjar!” “Podré lligar-me aquell muó tan sensual!” “Podré posar nom a totes les cordetes a la dimensió n !” I en Punset: “Podré trobar la neurona de la felicitat!” mentre tocava enjogassat un botonet de color verd. De sobte, però, la veu de tro del comissari dels mossos va fer callar el rebombori amb un “prou!” fora de mida. Es va apropar al bagul obert, del qual en va començar a sortir una llum verdosa, i va posar la mà dintre. Instantàniament el seu cos va ser transformat en un nuvolet d’àtoms de color de rosa que va ser aspirat en forma de vòrtex cap a l’interior del bagul. L'Aigua del Carme(o els seus efectes entre els presents) no va deixar veure amb gaire claredat els esdeveniments, però, repenjat en una paret del fons i amb els braços creuats, en Kama s’ho mirava discretament tot. Va fer un somriure maliciós i per un moment, només per un moment, els seus clars ulls es van convertir en dos leds vermells. La Lia, des de l’altre extrem de la sala, es mirava en Kama, i també somreia. Pot ser havia estat el reflex del foc de la llar.

Joc literari nº 100

Fem un parèntesi d'un dia en la història... i després continuarem com si res.



Aquesta és una col·laboració al Joc literari nº 100 del Racó dalt del món.

El fragment inicial és aquest:

La fressa va ser mínima. Com si algú acaronés la porta. Es va obrir silenciosament i una mà enguantada va agafar el pom per dins perquè no fes soroll. La porta es va tancar amb un bleix inaudible. Algú, fosc, es movia per la fosca del pis. Els ulls del Iuri, avesats a la nit, el van seguir en silenci. El nouvingut va entrar a l’estudi. Havien deixat la persiana alçada i ell es va cagar en tot. A l’altra banda del vidre, els flocs de neu provocats per l’inesperat front d’aire polar que enfredoria el paisatge com si fos una tomba feien més silenciós el panorama nocturn. Ni la remor del riu no se sentia. Es va estimar més no abaixar la persiana perquè ningú, mai, en cap circumstància, havia de saber que ell havia entrat aquella nit en aquell pis.

Pistes: 1.- El llibre és d'un autor català, que va néixer el 1947.

2.- El seu nom comença per J.

3.- És una "gran" "història"

La solució aquí

ELS MOSSOS A LA MASIA

Finalment, arribaren els mossos d’esquadra i van fer seure tothom a la gran taula del menjador de la masia. No hi cabien tots i alguns van seure als sofàs que hi havia prop de la llar de foc encesa. A La Garrotxa, els vespres de final d’hivern encara fresquegen i l’havien encès per començar a caldejar l’ambient per a l’hora de sopar, però la mateixa presència dels mossos i els últims esdeveniments, ja l’havien escalfat de valent i l’estat d’excitació i d’incertesa, feia que tothom cridés sense solta ni volta.

- senyores, senyors, un moment si us plau –demanaven els policies-, per més que cridin no tenen més raó, silenci, silenci!

Algunes de les noies ploraven desconsolades mentre d’altres feien cara de saber més del que deien. El Marc, en canvi, semblava estar a una altra banda, com si el que havia passat no fos una cosa que l’afectés directament.

Ell sabia que ja havia estat molt a prop d’una mort uns quants anys enrere. Havia volgut entregar-se a la policia a Roxos però la Diana l’havia fet tornar a Barcelona per esclarir un passat que el torturava. També buscava una senyora molt rica, la sra Moira, una senyora que potser el podria ajudar i, per això havia fet cap a la masia.

La més histèrica, però, va ser la Lia. En no entendre què havia passat, ja no va poder controlar més les seves emocions i va començar a hiperventilar d’una manera desmesurada fins a caure marejada. Algú li va donar Aigua del Carme que havia trobat dins l’armari de la cuina, que semblava un magatzem alquimista amb algunes herbes remeieres i casolanes.

- Aigua del Carme? Encara existeix? –va preguntar en Quim.

- I tant, noi, i tant! –va dir la Moira Iribarne amb un mig somriure al llavis.

La Yoko li va fer una mirada tendra amb un tancar i obrir d’ulls, uns ulls tan exòtics, que el van deixar sense respiració durant uns segons. Aleshores, però, en veure com la Irene continuava la seva animació tot xerrant amb el Martí, va tornar a quedat “tocat” pel desig de possessió per ella. I és que les dues el tornaven ximplet!

L’avi Francesc, mentrestant, vigilava de reüll la Moira , la veritable mare del seu fill, mentre l’Eduard Punset, l’amic retrobat i cercador de la felicitat, li recordava algunes de les aventures força divertides que els havia passat de petits. Quins temps aquells veritablement feliços!

- Ai, Paco! Te’n recordes?

En Manel Sophia, a qui havien aturat una petita hemorràgia al cap pel cop de pedra que li havia donat la Tecla per defensar el Sébastien, no feia gaire bona cara. Estava més blanc que un glop de llet. Li van donar també Aigua del Carme per reviscolar-lo una mica, com havia passat amb la Lia. De fet va començar a córrer l’ampolleta (millor dit unes quantes ampolletes) mentre els mossos deixaven un bagul al bell mig del menjador.

L’ensurt, l’angoixa i l’Aigua, van deixar uns quants en un estat etílic considerable, sobretot un anglès estrany. L’últim a amorrar-se a l’ampolla va ser el Manel Sophia, la mirada del qual es va creuar fugaçment amb la de la Lia.

- Hem de parlar una llarga estona, senyors i senyores- va dir el comissari...

3a ronda. En Marc es descobreix

-Marc?

-Sí?

-Podràs guardar aquest secret sempre?

-Ho dubto... No he estat capaç de tornar-hi, no puc tornar, no podré tornar més... els meus pares es pensen que tota aquesta marxa forçada és per l'ansietat i perquè he perdut el cap... si ho averiguessin no em mirarien mai més a la cara..

- I a la Diana li ho diràs?

-La Diana és nova a la meva vida... no li ho puc dir... Vull fer-me càrrec de les terres i oblidar-me d'aquest mal son Abel.

- Tant de bo ho aconsegueixis, hi ha coses que no s'obliden mai Marc...

- Per això he marxat, per a poder aclucar l'ull ni que fossin 3 / 4 d'hora al dia...

- Ens veiem nano... molta sort.

- Molta sort Abel.

En Marc havia marxat a corre cuita fins a Barcelona, va dir als seus amos que era degut a un accident del seu pare i que no s'havia quedat tranquil, ells no sabien que el seu pare no vivia a Barcelona, va dir una mentida ràpida i va marxar, tot parlant amb la Diana que li va dir que l'aniria a buscar a la tornada.

En tornar, en Marc s'espera a l'aeroport, la Diana no arriba... i li venen al cap les imatges d'aquella nit que amaga... quan de cop veu la Diana aparèixer...

-Diana...

- Per què ens vas enganyar?

- Com? què dius?

- Va trucar el teu pare... feia dies que no sabien de tu i havien estat insistint a casa teva unes persones en localitzar-te... el teu pare no va patir un accident...

- És que... és que...

- No, a mi no m'has de donar explicacions...

- Pot ser sí... pot ser no... Porta'm a la masia si us plau, parlaré amb els teus pares...

Mentre la Diana conduïa, en Marc estava pensatiu, molt, i molt més nerviós, la Diana li escoltava el cor...

- Vols què parlem Marc? alguna cosa et passa et va el cor molt accelerat i no és de tenir-me a mi al teu costat...

- És que... Truca a la polícia... truca...

- Què?

- Truca a la polícia, he de confessar una cosa...

- Marc estàs boig?

- Vaig col·laborar en una cosa que em pot portar a la pressó, des d'aquell dia que no dormo, he mentit a tothom i no sé on vaig... Vaig haver de còrrer perquè sinó en podia haver sortit perjudicat, però no puc més...

- Marc... ets bona persona... cal mirar-te als ulls... Hi ha una dona molt rica que et podrà ajudar a Roxos...

- Diana... puc ser bona persona, però he anat massa enllà, he de pagar pel què he fet... i no puc deixar que la resta de gent continuï fent mal... Truca si us plau... ara mateix sóc un criminal tot i sentir-ho en l'ànima...

Els pares d'en Marc no s'ho poden creure, el jutjaran junt amb d'altres persones que estan en busca i captura, el seu fill està acusat i no se'n poden fer la idea... en Marc havia callat massa temps...

En Quim i la Yoko

En Quim tenia la dèria de defugir la Irene, pensava acoplar-se a la Lia i així tenir l'Irene a ratlla, però les coses no li sortien prou bé. La Lia anava d'aquí d'allà esverada amb els esdeveniment i no estava pas per ell.

Se li va engaxar el Sr. Mean, que ja el coneixia prou del barri i no parava d'explicar-li rotllos que ell ni s'escoltava.

Tot de cop, mentre el senyor Punset en arribar cridava al seu avi, pel nom que ell mateix sempre repetia quan deia per afirmar amb rotunditat "Tan cert com que jo sóc el Paco de cal Xiquill", va notar com si algú li digués en imatges, que ell sentia que li arribaven directament dins del seu cap, que s'apartés d'en Mean i que mirés cap a en Punset.

En Quim va mirar i va veure la Yoko... va saber que era ella que li parlava amb el pensament i sense saber ben bé si era ella que li deia o era intuició seva, va veure amb seguretat que aquella noia era la que li deixava comentaris al blog.

La Irene no s'atreviria ni a mirar-lo si el veia amb una japonesa. Encara que només fos per això ja valia la pena anar-la a conèixer. S'hi va acostar, però en ser-hi a prop no sabien massa com comunicar-se. Només parlava japonès, bé quatre paraules de català i una mica d'anglès tan macarrònic com el seu, però al menys estaven equilibrats.

A la Yoko poc li importaven els tràfecs i els morts que no coneixia de res. Només l'importava en Quim, i se'l volia endur d'allà. En Quim l'hagués seguit de bona gana, però com podia deixar l'avi allà en aquell merder? La Yoko, va decidir que havia d'avisar la Moira. La portera li havia deixat un llit i s'havien explicat prou coses per saber que ella amb els seus poders, herbes, bolets i substàncies diverses podia ajudar-los a posar les coses al seu lloc.

Clar que l'avi Francesc, en quatre paraules va posar al seu amic Eduard en antecedents de tot el que estava passant allà i sense pensar-s'ho dos cops van avisar la policia.

La Noèlia per la seva banda, anava veient com es desenvoluparien les coses, la seva visió del futur era ineludible, però no podia pas modificar-les. I sense pensar-s'hi gaire va anar directa a la Yoko, per veure si podien unificar forces... ja que en el moment que els seus pensaments van xocar, totes dues van ser conscients dels poders de l'altra.

Mentrestant en Quim despenjat, va veure com la Irene parlava animadament amb en Marc i en Martí i tot de cop ... treure-se-la de sobre ja no li va semblar tant bona idea.

3ª ronda - RELAT DE FRANCESC CRUANYES.

En els seus soliloquis escoltant música no era estrany que seus pensaments com cames de la pensa es fessin tips de córrer rere els records. Havia marxat de casa molt jove. Una pedregada de les que les pedres son telles de teulada xafada, o còdols de riu que impacten en el que els ve al davant i arrasen. Amb l’estómac buit poc es pot fer i si un no pot entrar-hi quelcom ha d’anar-se’n del poble deixant amics, noietes que circulaven i fins els seus noms i renoms. Ja no li diria ningú Paco de cal Xiquill. I a ell li sabia greu perdre la identitat.

- Sr. Francesc...! – el despertava la Laia del seu ensonyament – ja li ha dit el seu nét, si vol venir amb nosaltres aquest fi de setmana...?
- Ahir, ahir m’ho deia. No sé que fer... Deu ser cosa de jovent, ....
- Crec que s’ha muntat una sèrie d’actes per que totes les edats hi tinguin ha dir. Segurament que trobarà alguna conversa de les seves, amable, intel·ligent, pausada... per poder intercanviar criteris. Vostè sap molt de la vida. Ha viscut amb negocis i ha fet el que molts no han sabut fer que es el culturar-se al mateix temps...
- Inquietuds de jove que volíem sortir del pou ... Llibres que em deixava el sr. Ramon Vinyes.
Pintor, tocava la guitarra cosa clàssica. Havia tombat mig mon. Redactor de diari, d’aquells temps, era un anecdotari aquell cervell... Jo crec que l’estima per la musica clàssica em ve d’ell ...
La Laia ha anat desapareixent de la conversa, segurament, que al llarg del temps confessions d’eixa mena en sentiria repetir i no ha volgut trencar l’encís del misteri que devia tenir per en Francesc el repatriament de records amenitzats per la guitarra de Francesc Tàrrega... Ara escoltava zelosament Records de l’Alhambra.....
Abans de marxar de l’habitacle la Laia s’apropa’t a en Francesc.
- Podreu tenir una bona conversa amb el magistral sr. Eduard Punset... Crec que en Kama em va dir que assistiria....
- Alça. No us moqueu...Ara si que no m’ho perdo. Saps que de petits, ell un noi de cabells enrinxolats grocs com la seva mare, havíem coincidit...? El seu pare metge ens atenia als dos pobles veïns... Li faré algunes preguntes sobre els llibres seus que llegeixo, EL VIATGE A LA FELICITAT....

*******

Quan van veure arribar l'Eduard Punset en aquell dinar accidentat i tràgic a la masia. Tothom es va sorprendre en sentir-li dir...

- Però, home... que tu no ets el Paco de cal Xiquill?

EN SÉBASTIAN S'ESGARRIFA

Aquesta trobada a la masia de La Garrotxa estava resultant del més estrany. En Sébastian estava completament estorat. S’havia decidit a venir-hi motivat per l’atracció que sentia per la Tecla, però ja des d’un principi, li feia mala espina el que en Kama, aquell alumne tant negrot com brillant, amb aquells ull blaus tant poc freqüents, com bells, anunciés la presència d’un cadàver. El que mai no s’hauria imaginat era l’escena que tenia ara mateix al seu davant.

Aquell home jeia als seus peus, mort amb una fletxa al pit….

Era quelcom esfereïdor, tot aquell jovent cridant i anant amunt i avall. Aquell home gran que… li ho semblava? o… no, no, hi tant! li està fotent la cartera al desgraciat d’en Martí, al mateix temps que el venta, en un intent de tornar-li el color a la cara, ja que sembla ser que el pobre noi s’ha marejat com una noieta. Per altre banda, aquell que s’acosta, no és en Punset? Ai caram! i que carai hi fot aquí en Punset? I per què va del bracet de la Yoko, la japonesa que ningú sap d'on a sortit i que tant sols parla japones... No, si la cosa té collons! A mi em varen arribar a tractar de ximple tot i que la única cosa que vaig fer, va ser fer la meva feina. I mireu això, que coi són tota aquesta colla de llampats que corren per aquí? I qui ha estat el carallot que s’ha carregat al pobre Faci?

Amb aquets pensaments estava en Sébastien quan de sobte va sentir que algú l’estirava per darrera i sense saber ni com, es va trobar tirat a terra, darrera d’unes bardisses, amb un homenot amb un bé de Déu de pits, que assegut a sobre seu de manera que el tenia immobilitzat i tapant-li la boca, li preguntava insistentment que ara què pensava fer, que què hi tenia al cervell quan va deixar-lo tancat en aquell maleït frigorífic!!!

Realment avui han deixat anar a tots el ximples de la comarca i han vingut tots a parar aquí.

Espera, que tot això encara pot anar a pitjor, va pensar en Sébastien quan va començar a notar que l’homenot amb pits que pel que havia entés es deia Manel Sophia, l’estava començant a deixar sense aire.

I així, mentre sentia un dolor terrible al pit i al cap, i li semblava que els ulls li esclatarien d’un moment a un altre, va veure a la Tecla que s’acostava amb un roc a les mans i fent-li l’ullet, li encastava la pedrota al bell mig del cap al Manel Sophia, aquell estrany homenot amb pits.

Evidentment, aquest, va caure de costat, i jo vaig aconseguir alliberar-me de l’ofec. I mentre jo intentava tornar a respirar, la Tecla em dificultava la tasca intentant petonejar-me, cosa a la que en aquell moment jo no era capaç de respondre com cal, si no tot el contrari, la vaig fer fora del meu damunt a empentes fins que vaig poder tornar a respirar amb normalitat.

Va ser en aquell moment que se’m va eriçar tot el pèl, al veure la mirada que la Tecla va dirigir envers a mi, mentre un estrany somriure se li dibuixava al rostre.

Per seguir llegint cliqueu En Francesc comença la tercera ronda

Yoko a la masia (per Xexu)

La setmana que la Yoko va restar a casa abans d'emprendre el seu llarg viatge, va aprofitar per informar-se bé. Tenia poc temps, però mitjançant traductors va aconseguir llegir tot el que en Quim havia escrit al seu blog i recopil·lar tota la informació que va ser capaç d'extreure dels seus escrits. Després de fer-se una idea de com era, encara li agradava més. Va estudiar Barcelona, pel que aquell noi explicava, es va fer una idea d'on vivia, o almenys d'on començar a buscar. Del facebook també en va treure informació, la xarxa li oferia molts recursos. Va deixar un comentari a tots i cadascun dels posts del Quim, però les seves respostes sempre eren iguals, deia que no l'entenia, que preguntaria a un amic que sabia japonès. 'Per què no utilitzes un traductor, com faig jo?' Es preguntava ella.

Però tot el que havia imaginat i tota l'empenta que la va portar fins a Catalunya, va desaparèixer en posar un peu a terra ferma. Es va enfonsar i en aquell moment no sabia que redimonis feia en aquell racó de món. Es sentia sola, es sentia angoixada, i no va poder evitar el plor. No sabia què fer i va considerar seriosament agafar el primer avió que la tornés a casa. Però quan menys s'ho esperava, va tenir la sort de topar-se amb una noia, Lia es deia, que li va allargar una mà, i ella s'hi va aferrar. En anar-la coneixent va pensar que li amagava alguna cosa, però dies després va saber què era. Va tenir la santa sort de que la socorregués la companya de pis d'en Quim! Ho va saber a través del facebook, allà al Bar del Toni, el mateix moment que va rebre la invitació per anar a un lloc que no coneixia. Però en Quim hi seria, i no tenia res a perdre.

A la masia, no va tenir forces per dirigir-se a l'home que la tornava boja, tot i que no parava de mirar-lo. Però ell semblava no adonar-se de la seva presència, com era possible que no hagués mirat els destinataris del mail, i que no veiés que hi havia una Yoko, això l'hauria d'haver fet sospitar, i interessar-se per ella, ni que fos una mica. Que no passés res d'això la desmoralitzava molt, i la seva timidesa, encara més. I a més hi havia la Irene, la noia que ella ja coneixia pel blog del Quim, que tampoc li treia ull de sobre. Segur que la Irene no sabia de la seva existència.

En aquell moment va prendre una determinació. No havia recorregut mig món per marxar amb les mans buides. Faria el que calgúes per aconseguir aquell home. No li agradava haver de fer servir el seu poder, però aquesta ocasió ho mereixia. La Yoko podia introduir-se en els pensaments de la gent, saber què pensaven, i influir en aquests pensaments. No podia tòrcer mentalitats i determinacions fortes, però sí reorientar el fil de pensament d'una persona. En aquell moment, fent cas omís del que li deia un paio anglès molt estrany que dies enrere havia vist repartint flors pel veïnat (i que no li feia gens de bona espina, ja que d'intuïció tampoc n'hi faltava), es va concentrar i va intentar sintonitzar amb el pensament del Quim, però va topar amb una ment més forta que pràcticament la va colpejar, la de la Noèlia, la cambrera. En un moment va saber que alguna cosa dolenta estava a punt de passar, ho llegia a la seva ment. Quan tots es van aixecar per saludar el nouvingut, un home estrany amb un cabell i una cara peculiar, i quan posteriorment es va sentir aquell crit, no se'n va sorprendre gens.


Per llegir més cliqueu S'esgarrifa

La veritable història de la portera del nº 54 del carrer de les acàcies

La Moira Iribarne havia nascut a Roxos, que és a Galícia, com tothom sap. Essent la més petita d’una família de pagesos humils, va tenir un fill il•legítim amb un tripulant d’un vaixell de pesca anglès amb matrícula de Wherethehell, ancorat a la ria de Pontevedra per reparacions d’un accident greu amb un iot que pescava tonyines. Aquest jove anglès, anomenat Paul, la va abandonar i aprofitant l’avinentesa va buidar la casa familiar de tota mena d’objectes de valor, incloses les poques joies de la mare i tots els estalvis del pare. Certament, Paul, mariner britànic col•leccionista de propietats alienes, quan va marxar de Galícia, hi va deixar una colla de bona gent que encara recorda les seves visites nocturnes.
No podent suportar la forta onada de crítiques, rumors i malediccions que li varen caure al damunt, la Moira va emigrar a Barcelona i, forçada per les circumstàncies, va haver de donar el nen en adopció a una parella benestant (Cruanyes es deia el marit). I amb els diners de l’avi, un Sr. Francesc a qui mai no arribà a veure, va poder començar una nova vida. També li van aconseguir una feina de teixidora en una vella fàbrica del Poble Nou.
Va casar-se amb un cambrer que es deia Toni, que treballava a les Set Portes, però que no va acabar de pair bé allò que hagués tingut un fill abans d’haver tingut apropament carnal amb ell. Així doncs, el matrimoni va resultar un fracàs i va separar-se poc temps després. I ella, que mai no havia deixat d’estimar el seu cambrer, va aprofitar una avinentesa i va acceptar una feina de portera en uns petits baixos al davant mateix del bar que en Toni havia acabat d’obrir al carrer de les acàcies. Ben poc sabia llavors la Moira quins retrobaments extraordinaris li reservarien les circumstàncies en els anys a venir.
D’aquesta manera, no obstant i contradictòriament, la seva vida havia començat una etapa plàcida i productiva que la Moira aprofitaria molt bé. Coneixedora d’una bona colla de remeis i d’encanteris de la seva terra, es va dedicar durant molt anys a practicar una mena de bruixeria de bones intencions que, de mica en mica, li havia anat cobrint els ronyons amb tants diners que ja era la propietària de mig terme de Roxos. I amb el creixement del turisme i el boom de la construcció, hom podia afirmar que només li faltava comprar l’església i l’ajuntament. Amb l’ajut del seu administrador, un vell amic del poble, havia comprat també una bona colla de cases i masies antigues per la Garrotxa i l’Empordà, enriquint encara més el seu patrimoni.
En una vida com la seva, l’afer dels bolets podríem dir que hauria resultat, de fet, un problema menor...

Per a continuar llegint clica Yoko a la masia

Un dinar trasbalsat (pel vei de dalt)

Mentre la Noèlia acabava d’enllestir el segon plat amb l’Elianne, anava barrinant com desemmascarar aquell sòmines del Bonifaci. Al seu Perú natal n’havia vist de tots colors i no li era gens estranya la mort. Es podria dir que convivia amb ella. Les seves tirades de cartes eren quelcom més que simples elucubracions cabalístiques. Sempre ho feia amb respecte i sense fer gaire ostentació; per atenció al client i a la seva pròpies conviccions. En certa manera, es feia por a si mateixa: entreveure el futur era quelcom que la negitejava, Però sabia del cert que havia heretat aquell do innat de la seva àvia. I llegia en les cartes molt més del que deien a primer cop d’ull. Per això estava tan neguitosa després de fer-li la tirada que feia cada mes a la Mercè. Aquell matí havia vist indefectiblement el segell de la mort al seu voltatn. Però no li ho va voler dir. La dona ja patia del cor i no calia neguitejar-la més del compte. No veure-la pel bar en els tres dies successius la va posar a la defensiva. I les respostes vagues del Bonifaci, el seu fill, excusant-la amb una visita intempestiva i de llarga durada a una cosina llunyana, la van intranquil·litzar encara més. Per això quan va saber que en Bonifaci havia vingut amb un bagul no va poder estar-se’n de revisar-lo per veure’n el contingut. La casualitat va fer que el trobés al mateix moment que l’obria la Quimeta.

No s’explicava el perquè de tot plegat. Deixar inconscient en Martí de cop i volta i mirar de tapar el macabre descobriment... És clar, que la Quimeta tenia un motiu per no ficar-se en més embolics. Els resultats de les anàlisis no deixaven lloc a dubtes. Tot seria qüestió d’un parell de mesos; tres a molt estirar. Feia mig any d’aquella notícia terrible. De la qual només ella en coneixia els detalls. Estar darrera una barra d’un bar dona peu a rebre mil confessions. Ella sabia guardar un secret. Per això va acceptar el segon pacte de silenci que ara li oferia la seva amiga. Però ara, mitja hora més tard; seguia sense entendre perquè van voler amagar el cos i fer veure com si no passés res...; enlloc de sortir corrents a buscar el Bonifaci o trucar la policia.

Mentre pensava en això, tothom anava entrant a la sala gran, la que feia de menjador.

—Quina olor més bona Noèlia! Hem vingut perquè se sent des de l’era estant –va dir en Francesc Cruanyes.

—Tinc una gana que em menjaria un bou –va fir la Tecla, apropant-se als fogons.

—Què ens has preparat? –va demanar en Marc, que la mirava d’una manera condescendent.

—Eh? –va respondre la Noèlia, maquinalment, sortint de l’ensopiment...–Ah, res d’especial. Ja ho duíem tot fet des del poble, oi Elianne? Primer teniu una crema de carabassó i després, vedella amb bolets...

—Bolets? No seran com...? –va començar a inquirir en Mean, mentre es retocava la barbeta retallada; no fos cas que li anés a caure a l’hora de menjar.

—No. No patiu. Quimeta...hauriem de parlar, no creus? —va fer la Noèlia agafant del colze la seva amiga i apartant-la una mica del grup.

—Filla; ara no... –va respondre baixet. —No em veus la felicitat a la cara? Si sembla que m’he tret deu anys de sobre...! —i mentre ho deia, senyalava amb l’ullet el Martí que entrava a la sala, vermell com un perdigot, mentre es posava la camisa per dintre els pantalons.

—Què dius que t’has tret de sobre? —va fer en Francesc, mentre ja anava servint els plats de puré del perol.

—El colesterol. Que tot ho vols saber, tu! –va respondre, rient, la Quimeta.

—Hosti, d’on surts, Martí? T’has perdut una sessió de tir amb arc collonuda! El Mean aquest ens ha guanyat a tots! Sembla que on posa l’ull posi la bala..., bé la fletxa, vull dir—va exclamar, rient, en Kama mentre mirava de seure al costat de la Lia. Però en Manel, la seva parella; va ser més ràpid. Veient-se guanyat per la mà, va canviar de cantó per fer conversa amb la Yoko; que s’havia començat a destapar amb alguna paraula en català.

—Per cert..., ja hem repartit les habitacions? O això va com va? –va demanar en Francesc, sabent que això provocaria alguna discussió i mirades bífides.

—Mira. Mentre jo estigui amb en Sebastien, m’és indiferent com us poseu la resta —va fer la Tecla mentre l’agafava del braç i el feia seure al seu costat. Era evident que la noia no perdia el temps i es mostrava bel·ligerant davant els ulls sorpresos de la Lia. En Sebastien, incapaç d’entendre gaire més enllà del zero absolut, abaixava la vista i no deia ni sí, ni no. Més aviat tot el contrari.

En un moment donat la Noèlia va comptar a tots els comensals: ..., deu i onze. Amb l’Elianne i ella, tretze. Què estrany..., juraria que eren quinze i ara quedava un lloc buit a l’extrem de la taula.

—Falta algú, Noèlia? –va fer en Marc; que veia en els seus ulls l’aire desimbolt de la seva Diana que havia hagut de deixar a Roxos.

—Doncs sí...; creia que érem...

—Falta... en Bonifaci —va fer de cop, la Quimeta, amb un fil de veu.

—Algú sap on para? –va demanar en Martí

—S’ha quedat a recollir alguna fletxa perduda amb en Quim –va dir la Irene, mentre tastava la sopa sense esperar ningú.

—No. Jo ja he tornat. Què no em veus carallota? –va respondre, agre, en Quim.

—Ei, mireu un cotxe s’ha aturat al llindar de la tanca –va dir en Kama mentre s’alçava senyalava cap el gran finestral enfora. –Deu ser ell, segur,

—Qui? –va demanar en Marc.

—Coi! Jo aquest paio el conec! –va saltar en Francesc. També l’heu convidat?

Del cotxe estant, sortia un Sr. Punset cofat amb bufanda i una pipa a la boca que saludava mà enlaire a les dues figures que havien sortit a la finestra a saludar-lo.

I mentre deia això, es va sentir, venint de la part del darrera del mas, un crit esgarrifós... Tothom va sortir cuita corrents a mirar què succeia. Tothom menys la Noèlia, que es va deixar caure abatuda sobre l’escó. Sabia que s’estava acomplint irremeiablement allò que les cartes del tarot del matí dictaven.

I mentre uns sortien a borbotons del mas, escales avall; no lluny d’allí, en Manel Bombolla i el seu col·lega, en Pavarti corrien a amagar-se dins la primera línia d’arbres que començava on s’acabava la clariana del bosc. La mateixa des d’on un esmunyedís Manel Sophia observada tot aquell quadre de gent amunt i avall i es somreia a si mateix: «Colla de gamarusos».

Enmig de la clariana, jeia, bocaterrosa, el cos inert d’en Bonifaci. Amb una sageta a l’esquena apuntant al cel.

Per continuar llegint cliqueu la veritable història