
Mentre la Noèlia acabava d’enllestir el segon plat amb l’Elianne, anava barrinant com desemmascarar aquell sòmines del Bonifaci. Al seu Perú natal n’havia vist de tots colors i no li era gens estranya la mort. Es podria dir que convivia amb ella. Les seves tirades de cartes eren quelcom més que simples elucubracions cabalístiques. Sempre ho feia amb respecte i sense fer gaire ostentació; per atenció al client i a la seva pròpies conviccions. En certa manera, es feia por a si mateixa: entreveure el futur era quelcom que la negitejava, Però sabia del cert que havia heretat aquell do innat de la seva àvia. I llegia en les cartes molt més del que deien a primer cop d’ull. Per això estava tan neguitosa després de fer-li la tirada que feia cada mes a la Mercè. Aquell matí havia vist indefectiblement el segell de la mort al seu voltatn. Però no li ho va voler dir. La dona ja patia del cor i no calia neguitejar-la més del compte. No veure-la pel bar en els tres dies successius la va posar a la defensiva. I les respostes vagues del Bonifaci, el seu fill, excusant-la amb una visita intempestiva i de llarga durada a una cosina llunyana, la van intranquil·litzar encara més. Per això quan va saber que en Bonifaci havia vingut amb un bagul no va poder estar-se’n de revisar-lo per veure’n el contingut. La casualitat va fer que el trobés al mateix moment que l’obria la Quimeta.
No s’explicava el perquè de tot plegat. Deixar inconscient en Martí de cop i volta i mirar de tapar el macabre descobriment... És clar, que la Quimeta tenia un motiu per no ficar-se en més embolics. Els resultats de les anàlisis no deixaven lloc a dubtes. Tot seria qüestió d’un parell de mesos; tres a molt estirar. Feia mig any d’aquella notícia terrible. De la qual només ella en coneixia els detalls. Estar darrera una barra d’un bar dona peu a rebre mil confessions. Ella sabia guardar un secret. Per això va acceptar el segon pacte de silenci que ara li oferia la seva amiga. Però ara, mitja hora més tard; seguia sense entendre perquè van voler amagar el cos i fer veure com si no passés res...; enlloc de sortir corrents a buscar el Bonifaci o trucar la policia.
Mentre pensava en això, tothom anava entrant a la sala gran, la que feia de menjador.
—Quina olor més bona Noèlia! Hem vingut perquè se sent des de l’era estant –va dir en Francesc Cruanyes.
—Tinc una gana que em menjaria un bou –va fir la Tecla, apropant-se als fogons.
—Què ens has preparat? –va demanar en Marc, que la mirava d’una manera condescendent.
—Eh? –va respondre la Noèlia, maquinalment, sortint de l’ensopiment...–Ah, res d’especial. Ja ho duíem tot fet des del poble, oi Elianne? Primer teniu una crema de carabassó i després, vedella amb bolets...
—Bolets? No seran com...? –va començar a inquirir en Mean, mentre es retocava la barbeta retallada; no fos cas que li anés a caure a l’hora de menjar.
—No. No patiu. Quimeta...hauriem de parlar, no creus? —va fer la Noèlia agafant del colze la seva amiga i apartant-la una mica del grup.
—Filla; ara no... –va respondre baixet. —No em veus la felicitat a la cara? Si sembla que m’he tret deu anys de sobre...! —i mentre ho deia, senyalava amb l’ullet el Martí que entrava a la sala, vermell com un perdigot, mentre es posava la camisa per dintre els pantalons.
—Què dius que t’has tret de sobre? —va fer en Francesc, mentre ja anava servint els plats de puré del perol.
—El colesterol. Que tot ho vols saber, tu! –va respondre, rient, la Quimeta.
—Hosti, d’on surts, Martí? T’has perdut una sessió de tir amb arc collonuda! El Mean aquest ens ha guanyat a tots! Sembla que on posa l’ull posi la bala..., bé la fletxa, vull dir—va exclamar, rient, en Kama mentre mirava de seure al costat de la Lia. Però en Manel, la seva parella; va ser més ràpid. Veient-se guanyat per la mà, va canviar de cantó per fer conversa amb la Yoko; que s’havia començat a destapar amb alguna paraula en català.
—Per cert..., ja hem repartit les habitacions? O això va com va? –va demanar en Francesc, sabent que això provocaria alguna discussió i mirades bífides.
—Mira. Mentre jo estigui amb en Sebastien, m’és indiferent com us poseu la resta —va fer la Tecla mentre l’agafava del braç i el feia seure al seu costat. Era evident que la noia no perdia el temps i es mostrava bel·ligerant davant els ulls sorpresos de la Lia. En Sebastien, incapaç d’entendre gaire més enllà del zero absolut, abaixava la vista i no deia ni sí, ni no. Més aviat tot el contrari.
En un moment donat la Noèlia va comptar a tots els comensals: ..., deu i onze. Amb l’Elianne i ella, tretze. Què estrany..., juraria que eren quinze i ara quedava un lloc buit a l’extrem de la taula.
—Falta algú, Noèlia? –va fer en Marc; que veia en els seus ulls l’aire desimbolt de la seva Diana que havia hagut de deixar a Roxos.
—Doncs sí...; creia que érem...
—Falta... en Bonifaci —va fer de cop, la Quimeta, amb un fil de veu.
—Algú sap on para? –va demanar en Martí
—S’ha quedat a recollir alguna fletxa perduda amb en Quim –va dir la Irene, mentre tastava la sopa sense esperar ningú.
—No. Jo ja he tornat. Què no em veus carallota? –va respondre, agre, en Quim.
—Ei, mireu un cotxe s’ha aturat al llindar de la tanca –va dir en Kama mentre s’alçava senyalava cap el gran finestral enfora. –Deu ser ell, segur,
—Qui? –va demanar en Marc.
—Coi! Jo aquest paio el conec! –va saltar en Francesc. També l’heu convidat?
Del cotxe estant, sortia un Sr. Punset cofat amb bufanda i una pipa a la boca que saludava mà enlaire a les dues figures que havien sortit a la finestra a saludar-lo.
I mentre deia això, es va sentir, venint de la part del darrera del mas, un crit esgarrifós... Tothom va sortir cuita corrents a mirar què succeia. Tothom menys la Noèlia, que es va deixar caure abatuda sobre l’escó. Sabia que s’estava acomplint irremeiablement allò que les cartes del tarot del matí dictaven.
I mentre uns sortien a borbotons del mas, escales avall; no lluny d’allí, en Manel Bombolla i el seu col·lega, en Pavarti corrien a amagar-se dins la primera línia d’arbres que començava on s’acabava la clariana del bosc. La mateixa des d’on un esmunyedís Manel Sophia observada tot aquell quadre de gent amunt i avall i es somreia a si mateix: «Colla de gamarusos».
Enmig de la clariana, jeia, bocaterrosa, el cos inert d’en Bonifaci. Amb una sageta a l’esquena apuntant al cel.
Per continuar llegint cliqueu la veritable història