la masia de la Garrotxa

Tot i que havia deixat la feina a la borsa, les seves arts negociadores no les havia pas perdudes! S’ho havia fet anar bé per a escapolir-se amb en Martí i deixar els altres al prat amb el tir amb arc. El dia que ell li va demanar de pintar-la havia estat ben estrany. El que no s’imaginava pas és que ell la duria a un lloc ple de gent... i quina gent! Si bé posseïa la qualitat de negociar —i aconseguir el que volia—, encara dominava millor l’art de «veure» les persones. Tan bon punt havia arribat al barri ja sabia amb qui podia comptar i amb qui no, a qui podia demanar un favor i amb qui no s’havia de barallar. Amb la Júlia sempre s’havien entès bé, i amb la senyora Mercè també, tot i que feia dies que no la veia. Totes tres s’havien fet bons farts de riure pel fill de la darrera. Ella sempre deia que se’n reia per no plorar. La Quimeta, prò, sabia que no podia fer-hi broma, amb aquell noi. Sempre que se’l mirava, un calfred li recorria l’espinada... i tot i que la Noèlia no li responia quan preguntava per ell a les tirades, ella ja sospitava que no era pas aigua clara! Un altre que la tenia intrigada era el sr. Mean, un britànic, les intencions del qual mai no havia aconseguit esbrinar. Un home tan garrepa, prò que sempre duia la barbeta tan ben retallada; i tot i que se’l veia dia sí, dia també, amb aquell abrigot, pel coll s’endevinaven camises netes i ben planxades... I la bogeria de comprar-li totes les flors??? I no per regalar-les a la sra. Mercè, sinó per regalar-les a totes les nenes, noies, dones i senyores que passaven pel carrer! El que més la va sorprendre va ser veure aquell noi negre ros al mas. S’havia acostat al sr. Mean quan repartia les flors per dir-li alguna cosa. El va trobar tan estrany que no va voler saber-ne res: sabia que qualsevol que confiés en aquells ulls blaus en sortiria malparat...

Pel que fa al Martí, des del primer dia que en sabia les intencions, prò com que no li venia d’un jovenet —ella s’havia adonat de l’edat que tenia ell, prò sembla que ell ignorava la d’ella...—, va decidir esperar els moviments d’ell. Hauria d’haver suposat que un home «com cal» no la portaria al llit tan fàcilment... Prò ara que li havia picat el cuquet, no permetria que pel simple fet que fos «com cal» ell la deixés amb les ganes!
- Martí, què et sembla si em pintes dins la casa? Sóc tota fredolica, jo, i això d’estar-me quieta al mig del bosc... em temo que m’acabaria refredant!- evidentment, van anar cap a dins.
El va convèncer de pintar-la en un dormitori. Van pujar al segon pis —si n’era de gran, la masia!— i al final del passadís, gairebé desapercebuda, van trobar una porta. L’habitació que hi havia darrere era perfecta, com la va descriure després l’artista: la llum que entrava per la finestra, el llit de matrimoni enorme amb dosser, la llar de foc, i el bagul als peus del llit.
— Quimeta, què et sembla si comencem amb un retrat de cos sencer de tu asseguda al bagul, al costat de la finestra, a contrallum... Estaràs tan pre... artísticament exquisida!
— Em sembla molt bé! Si de cas... per què no encens tu la llar de foc, i jo moc el bagul. És que em sembla que he agafat fred...
— És perquè la casa és tan gran... I deu fer tant que és buida...
Va intentar arrossegar el bagul. Pesava molt. Tenia rodes, prò es fa fixar que n’hi havia una de trencada. De sobte la va recórrer un calfred conegut: era el bagul del fill de la sra. Mercè. La roda s’havia trencat quan havia baixat el bagul del cotxe. I ara entenia que el pes n’era el motiu. Com que no volia agafar lumbàlgia perquè dilluns li arribava una comanda doble...
— Martí, no el puc moure...—i li va fer una caiguda d’ulls.
— Ai, aquestes senyores! Tragines flors amunt i avall, prò tant les flors com tu sou tan delicades...— i li va fer un somriure de babau enamorat que es va esvair en qüestió de segons quan va intentar moure el bagul.— Prò què redimonis hi ha aquí dins?? Pedres??
— Vés a saber! D’aquell noi tan estrany, no em sorprendria gens!
— Aquí no hi ha res més per a seure i jo et volia pintar a la finestra...
Ella li va acaronar el braç. Hauria de treballar més del compte, amb aquell noi tan aturadet. A veure si la Noèlia havia portat aquells bolets que semblava que causaven tanta alegria en aquells que els prenien i així li facilitava la feina. No tenia més ganes de perdre el temps.
— Buidem-lo!- va dir ella decidida.
— Quimeta, que no és nostre. Vols dir que...
— Em vols pintar a la finestra o no? Perquè a mi m’agradaria molt que m’hi pintessis.
I van obrir el bagul.

Tenia una edat, prò no havia deixat d’anar al gimnàs. Estabornir en Martí havia estat fàcil, prò treure el cos de la sra. Mercè, baixar-lo fins a la planta baixia, havia estat una odissea! Per sort d’ella, prò per desgràcia de la noia, la Quimeta es va trobar la Noèlia amb el cos de la sra. Mercè als braços. De nou, per sort de la Quimeta, la jove havia vist alguna cosa a les cartes i no va haver-se de justificar. Es van mirar. Ho sabien. I no volien que ell sabés que ho sabien. No va caldre que es diguessin res més. Van sortir per darrere sabent que no les veuria ningú. Van pensar d’anar fins al bosc, prò els arquers les haurien descobert. Van decidir enterrar el cos sota les arrels de la figuera. La terra era tova i irregular. Van poder cavar un forat molt profund, hi van ficar el cos i van tapar-lo. No es notava res.

Es van mirar. Totes dues sabien que podien confiar l’una en l’altra, que no es trairien. Es van abraçar i van tornar cap a dins; la Noèlia a la cuina i ella a buscar el seu Martí. Quan es va despertar no recordava res des del moment que ella havia obert el bagul.
— Martí, què et sembla si em pintes a la meva habitació?
Res millor que una mica de sexe per treure’s un ensurt com aquell.

Per a continuar llegint cliqueu a dinar

Paul T. Mean i el llop

Al vespre, Mean arribà trontollant al seu edifici. Tragué les claus de la butxaca i obrí amb dificultat la luxosa porta de doble vidre i ferro forjat. Els llums s’engegaren de manera automàtica i es dirigí als ascensors tot recolzant les mans a les parets. S’aturà un moment, fixà la mirada a un costat i empetití els ulls per trobar el seu nom entre un rusc de bústies ballarines. Després de recordar-se de la mare del dissenyador de les bústies, caçà la seva al vol:

—Stop it, bastard! —exclamà i la veu ressonà entre els marbres del vestíbul— Paul T. Mean - Àtic 1a. —balbucejà mentre treia la correspondència.

A la sala de bany es va abraçar a la tassa i gità els bolets i l’entrepà de formatge.

—Damn it! —renegà mentre es rentava la cara i glopejava aigua. El mirall li tornava la imatge patètica de llop malvat. Recordava l’escena que aquella tarda havia representat lluint la màscara del xai generós.

Marejat, es despullà amb parsimònia. Damunt la pila de roba vella que es tragué, quedà la faixa farcida que li feia de panxa i tornà a respirar alleujat en desempallegar-se’n. Fixà a trenta-nou graus i mig el termòstat de la immensa banyera i deixà que l’aigua ragés a dojo pel broc de dues aixetes daurades. Passà una estona assegut a la tassa mentre feia net i, abans d’introduir-se en l’escuma, es tragué el perruquí i es retallà els pèls de la barbeta de boc.

El bany d’hidromassatge li posà el cos a lloc i es relaxava fent memòria dels fets. Es lamentava d’haver comès un parell d’errors aquella tarda, almenys dos de greus: L’un, menjar-se els bolets de la Noèlia del bar, tot i que havien estat un intercanvi; l’altre, deixar anar el vell bitllet arrugat de dos-cents euros damunt del mostrador de la floristeria. Se’n feia ara tantes creus com la mateixa florista, de la que intentava recordar el nom.

—Quimeta... —xiuxiueja.

Maleïa haver passat la tarda repartint floretes entre les dones del barri empès per una força incontrolable. Només de pensar-ho se li regirava l’estómac, però la pesca havia estat prou bona... —pensà seguidament en observar el munt de moneders estesos pel terra del bany— Recordà les cares dels veïns del barri que el creien enamorat. Innocents corders... —es digué.

Sens dubte, aquells bolets eren verí per qui els tastava. Hauria de parlar amb l’imbècil d’en Toni, l’amo del bar, per fer-li una reclamació formal. Un mes a dinar de franc podria estar bé, demà li faré la proposta... —rigué malèvol— Demà? —es preguntà esparverat recordant la conversa amb aquell paio negre de cabells tenyits que li demanà les flors. Caigué en la invitació que el negre li envià al mòbil silenciat quan, camuflat al lavabo del bar per no aixecar sospites, la llegí.

La idea de passar un cap de setmana en una masia de La Garrotxa revifà una nova lluentor en els ulls de llop, el mirall del seu davant li ho confirmava. A la masia hi podia haver pela llarga... —pensà tot prenent el telèfon supletori incorporat a la banyera.

Cinc minuts després tallava la comunicació satisfet. Li excitava enormement utilitzar el seu sobrenom malèvol: Poverty, una derivació irònica del seu nom real Paul T.

Malgrat que aquell carallot li havia dit fill de puta, el Bambolla era un paio amb qui es podia negociar, de poques paraules i fàcil manipulació. Sortí de la banyera disposat a preparar el cop i a acceptar agraït la invitació del negre tenyit. Si la Mercè se n’havia anat a Galícia sense dir-li res, era senyal que potser sospitava de les seves intencions. El diable quan és vell, sap més per experiència que per consell... —digué mentre comprovava per Internet els escassos moviments bancaris de la família Pi. Ja no era interessant, altres objectius li ocupaven la ment.

Carregà la fletxa a l’arc recorbat i perfectament encordat. L'absència total de corrents d’aire a la llarga sala d’estar aconsellava apuntar just al centre de la diana. Prengué aire lentament i deixà anar la corda amb temprança de caçador.

—Nice shot, Poverty! —exclamà sorneguer.

* * *

Feu clic en el següent enllaç per continuar:

Història 2009 - La Masia de La Garrotxa

Escudella barrejada, de la Laura.

En Kama era el rei del Facebook. Amics d'amics d'amics eren una de les seves distraccions principals. Era tan atractiu, tan intel·ligent i tan de bona família que havia desenvolupat una tendència maliciosa a investigar les vides de les criatures menys desenvolupades i jugar-hi contínuament. Dels comentaris i missatges facebookians se'n treien cabassos d'informació aprofitable. Això i que saltar-se límits teòricament prohibits li era infinitament plaent i habitual, convertien en Kama en algú preferentment evitable. Però per als que ja hi estaven empastifats era una mica massa tard.

- Avi, aquest cap de setmana faràs festa major. Un amic ens ha convidat al seu mas de La Garrotxa.

- Però què dius? Què hi faig, jo, allà, amb el jovent?

- Ras i curt: La Juanita s'agafa uns dies lliures i últimament no convé deixar-te sol. A més, també vindrà un professor de la Facultat de Física, La Lia el coneix... oi, Lia?

- I tant! És una mica sòmines però podràs parlar amb ell de moltes coses, el pobre home agrairà que algú el prengui seriosament.

- A més, avi, em faràs un favor si vens. Quanta més gent, millor. Així tindré menys oportunitats d'haver de parlar amb la Irene.

Sebastien va fer una ganyota. En Kama era un alumne brillant que l'intimidava. I ara parlava d'un cadàver. Encara li voldrien encolomar a ell, també, com si tingués la culpa de tots els mals del món. Ja n'hi havia prou amb aquell hermafrodita que el va agafar pel coll a l'aeroport. Ben mirat... quina ocasió excepcional! La noia de la boina no es podria resistir a un cap de setmana multicultural, amb tir amb arc, observatori astronòmic i converses de nivell. Encara que pensar en el miniaccelerador li posava una mica els pèls de punta...

En Marc tenia clar que la Diana era la raó que li faltava per quedar-se a viure a Roxos. Aquell Kama era un presumit, i tot just hi havia creuat algun comentari al Facebook, però la cita seria l'excusa per passar una setmana a casa tancant temes pendents i acomiadant-se. Li feia molta mandra l'esceneta que segurament hi hauria amb els pares, però no se la podia estalviar. I començar el viatge de comiat compartint un cap de setmana amb el seu amic Quim li venia de gust. Així podrien parlar d'aquells comentaris tan estranys, en japonès, al seu blog. Per cert, que curiós que una noia anomenada Yoko també hi fos convidada!

En Kama l'havia convidada a ella i no al seu xicot, en Manel. Però a la Lia tant li feia. Més aviat li agradava la idea de poder estar mirant-lo als ulls lliurament sense pensar que en Manel es podia posar gelós. Tot un cap de setmana amb aquell exemplar de mascle a la seva disposició! Què en podia sortir? En Quim tindria la boca callada, segur, i ella l'ajudaria a desfer-se de la Irene. Esperava no haver de fer de mainadera de la Yoko. La pobre caretagroga li estava molt agraïda pel seu ajut, encara que finalment, quan la Lia el va telefonar, el senyor Cruanyes no havia volgut cap noia més a casa seva. Això li va fer recordar que la Yoko buscava desesperadament un tal Quim. No hi havia pensat més. Si fos el Quim que ella coneixia, la cosa es podia posar molt interessant. Això sense parlar del cadàver.

De cervell ràpid i fulminant, Manel Sophia va identificar els bolets que s'escampaven per tot arreu com a causa del desori de la portera i els va examinar atentament. Eren de color rosa. Semblaven una espècie de mutació de les Cabres o Lleteroles (Lactarius Chrysorrheus) que creixen (com bolets que són) a La Garrotxa. S'acostava el cap de setmana i va decidir anar a fer una investigació sobre el terreny. A l'aeroport, un paio negre que va atraure la seva part femenina deia que hi tenia una masia. Era alumne del cabronàs que el va materialitzar dins del frigorífic. No li costaria trobar el lloc.

Aquell pringat havia estat regirant-se al llit una estona breu i s'havia posat a roncar de seguida. Qui seria aquella dona i què hi feia sota el llit, en roba interior i amb els rulos posats? En Manel Bambolla sospitava que el pringat en sabia alguna cosa i que era molt millor no preguntar-li. Es va poder esmunyir i sortir del pis amb els papers robats a la mà sense que el psicòpata se n'adonés. Quan va arribar a casa, una trucada el va animar.

- Sóc el Pavarti.

- Fill de puta, quant feia que...?

- No tinc gaire temps. T'interessa un cop a una masia de La Garrotxa, aquest cap de setmana?

- Però jo no...

- Jo m'encarrego de tot. Del transport, de colar-t'hi.. i d'amagar-te fins que puguis marxar. Anem a mitges.

- No. Jo el seixanta.

- A mitges, carallot.

- D'acord. A mitges.

- Ja et tornaré a trucar.

La Tecla se'l va quedar mirant amb ulls incrèduls, dolços, vençuts, enamorats. Era possible? Aquella preciositat de professor l'havia convidada a un cap de setmana especial! És clar que hi hauria més gent, però per a ella només hi serien tots dos. Quan li va dir que ja ho sabia i que no faltaria va posar una carona que se l'hagués menjat.

-També he rebut el correu. Sóc la Tecla.

-Ah, és clar! D-d-d-disculpa, no t'havia preguntat el nom. Jo sóc en...

-Sí, en Sebastien. Ja ho sé.

I va somriure. Ell es va allunyar, barbussant quelcom, vermell com un pebrot i feliç. I ella no sabia com agrair-li a en Kama tot el que havia fet. Era evident que s'havia adonat de la seva fal·lera pel Sebastien i havia despenjat la Carla voluntàriament de la convidada. Ara que... i això del mort? En Kama sempre fent bromes estranyes!

"Mira'l, quin obsés. Ara fa moixaines a la noia de la boina!" -Pensava en Faci-. Mentre en Sebastien s'allunyava, li va caure un paper de la carpeta i en Faci va córrer a agafar-lo. Un email imprès. Quins collons! Aquell malparit pensava passar un cap de setmana a una masia amb el seu àngel d'ulls verds. Doncs ja n'hi havia prou, de deixar-se trepitjar. Enviava el correu el negre ros aquell tan estrany. Diu que tenen un cadàver. Buf, i què? Ell també en tenia un, de cadàver. I també seria a la masia, aquell cap de setmana. Ell, el bagul amb rodes que havia comprat, i la seva mare.. a dins. Potser encara li faria més servei morta del que li havia fet mai viva.

La Moira, la portera del 54 del carrer de les acàcies, no parava de cantar. La Yoko -a qui havia deixat dormir en una habitació de casa seva a causa d'un rampell de generositat entre cançó i cançó- n'estava fins al capdamunt i va decidir escampar una mica la boira. Va creuar el carrer cap al Bar de'n Toni. Hi havia connexió a Internet i podria mirar el correu. Què era allò? Li costava d'entendre, però els noms dels destinataris eren coneguts. I aquell Quim... el cor li va fer un salt. El traductor de Google ho feia tot prou entenedor. Després va entrar al Facebook i va investigar una mica. La noia del bar, una sudamericana molt simpàtica, es va esverar en sentir-la cridar. En Quim seria a La Garrotxa i ella també.

Havia estat una setmana bastant pesada entre pastissos i entrepans. Era el que tenia fer-los tan bons. Però el diner no li sortia precisament de les orelles i per això, quan una companya de pis li va oferir una feineta extra com a cambrera de cap de setmana en una Masia de La Garrotxa, la Noèlia va acceptar immediatament. "Es veu que hi haurà molts convidats" -Li va dir l'Elianne Maritza-. Està ben pagat i ens ho passarem bé. Tenia bona pinta.

El regust dels bolets encara li regalava les papil·les, i l'eufòria el feia sentir-se entre els núvols. En Martí no sabia com s'havia plantat davant de la Quimeta, que acabava de tancar la botiga. Quatre paraules ràpides. Que ell també havia deixat la vida estressant, que pintava, que la trobava elegant i encantadora, que era un home seriós. Ella, que aquell matí havia menjat un platet de bolets recent cuinats per la Noèlia i li havien semblat dignes dels Déus, va acceptar quedar el dissabte perquè ell la pintés. Però el Martí era com cal. Seria un quadre d'exterior. "Una nimfa davant d'un paisatge natural -va dir, sense saber d'on li sortien les paraules-. Anirem prop d'un mas que els meus pares havien comprat en temps de bonança econòmica. Després se'l van vendre a una família molt important. Ja ho veuràs Quimeta, serà inoblidable".

Godness me, que bons estaven! -Deia Mr. Mean mentre repartia flors-. Els espàrrecs li feien venir basca, però ja sabia ell que li serien d'utilitat. La Noèlia va estar molt contenta quan li va regalar el pot que havia rebut de'n Faci. Tan contenta que el va convidar a un plat curull de bolets. De feia una moments ençà semblava que la seva felicitat estava en comprar flors a dojo i repartir-les a les senyores. En això i en trobar la Mercè, que era a Galícia. Bé, doncs aniria amb ella. Li portaria un ram de flors espaterrant i li demanaria que s'hi casés.

- Me'n dóna una?

- Oh, és que són per a les senyores.

- Perdoni, ja ho entenc. Però és que vaig a veure la meva xicota i el ram que portava m'ha caigut a terra...

Era un negre ros amb ulls blaus? Potser sí, aquell dia tot li semblava possible.

- Té, noi. Per l'amor, el que sigui!

- No sé com agrair-li. Escolti, que té correu d'internet? Me'l vol apuntar? No pateixi, ja tinc jo el paper i el bolígraf. Em dic Kama. Estigui atent al correu.

Aquell vespre, mirant el correu al bar de'n Toni, Mr. Mean va veure que l'havien convidat al que semblava un joc de rol entre jovent culte i espavilat. Quin honor! Li convenia anar-hi i fer relacions socials. Així, quan la Mercè i ell es casessin, els convidarien a reunions i trobades de gent benestant. La seva enamorada estaria orgullosa d'ell. I Diumenge marxaria per anar-la a buscar.

- Senyor Punset, cregui'm, és un honor que em vulgui dedicar uns minuts del seu programa.

- Cregui'm vostè que un accelerador de partícules situat a un mas de La Garrotxa bé s'ho val, benvolgut senyor... com vol que li digui?

- Kama. Digui'm Kama. De tu, si us plau.

- Doncs Kama. T'agraeixo que hagis contactat amb mi a través del Facebook. Hauríem de parlar per concretar quin serà el tractament del documental...

- I tant! Escolti, si no és gaire precipitat, el convido qualsevol moment d'aquest cap de setmana. Així ho podrà veure "in situ". Hi tindré convidats interessants que diran la seva i podrà prendre totes les notes que vulgui per al programa.

- Bé, jo... ho haig de consultar a l'agenda, però crec que podria ser. Deixa'm veure... eeeeel diiiiiaaaaa... mira, dissabte m'aniria bé.

- Perfecte! Vingui a l'hora que vulgui. Això sí, si ve a la tarda s'haurà d'esperar un momentet perquè tenim una competició amistosa de tir amb arc.

Per a seguir amb la història cliqueu Mr. Mean i el llop

Missatge

...

Sí, ja l’he enviat, tu el rebràs en còpia oculta.
…

Crec que sí, tu ho deixaries passar? La oferta que els he fet és prou atractiva com per que acabin venint tots, fins i tot els altres.

...

Ja ho sé que les línies són molt fines, però cal que confiem en la Moira .

...

Per cert, tenim un problema

...

No et posis nerviós, t’ho explico i ho arregles quan puguis però sense deixar-ho passar que el tema comença a fer pudor literalment parlant. Tenim un cadàver.

...

No ho sé d’on ha sortit però m’ho has d’arreglar d’acord?

...

Abans no eres tan primmirat amb aquestes coses.

...

Ja ho sé que s’ho creien tot i ara no però tu arregla’m això que jo tinc prou feina amb tota la resta.

...

Apa truca’m quan tinguis alguna cosa. Adéu.

Per continuar la història cliqueu Escudella barrejada

PETIT ENRENOU A L’AEROPORT.

Tenia la impressió que alguna cosa no quadrava, que el guionista de la seva vida s’havia pres alguna cosa que li alterava el sentit comú, però quan va rebre aquella trucada se li va trasbalsar la rutina que tenia prevista per a la resta de la seva vida. Mentre discutia embogidament amb el culpable de la seva materialització en aquella dimensió, el seu pensament va retrocedir uns dies en l’espaitemps.

Havia trobat un piset molt adequat per muntar una consulta, un entresol petitó, lluminós, amb una floristeria als baixos de l’edifici. Se’l mirava des del carrer amb complaença, segur que hi trobaria la pau i la rutina adequades per poder replantejar-se la resta de la seva existència, un efecte secundari en els canvis d’espaitemps. El matí era assolellat, amb els sorolls propis de les ciutats esmorteïts per una mena de tel calitjós, amb gent passejant tranquil·la pel carrer tranquil, lluint somriures, escots aeris, malucs meandrosos... A la façana del pis que s’havia de convertir en la seva consulta hi havia un balconet i una finestreta pels vidres de la qual s’entreveien unes cortinetes blanques amb arabescos brodats. Va respirar fondo. Davant de la floristeria, un home una mica desastrat anava repartint flors a totes les dones que passejaven. Se’l veia content. De sobte, però, una música eixordadora va començar a sonar portal endins i una dona amb un davantal i un mocador al cap s’esgargamellava en un va intent de posar lletra a aquella mena d’esgarips que esventrava un aparell atrotinat. La dilatació de les pupil·les dels ulls de la dona i la seva mirada extraviada li van fer deduir de seguida els efectes tòxics de la psilobicina maxima i va pensar que potser seria la seva primera clienta. Va entrar tot i desitjant que la tempesta sonora amainés com més aviat millor. Va pujar l’escala. Es va mirar cofoi la placa que havia fet penjar a la porta mentre llegia solemne:

Manel Maria H.H. Sophia

Nanopsicòleg quàntic

Va entrar, va seure cofoi i, encara als llimbs, va sonar el telèfon. Després de l’ensurt va despenjar:

- Digui?

- Ens hem de veure! Demà, a les deu del matí, a l’aeroport. Vol de Ginebra.

- P... però... qui...? ...Com?

- Collons, xec! Que has empaperat la ciutat amb el telèfon de la teva consulta!

I van penjar.

El pensament li torna al present. És al vestíbul de l’aeroport, aferrat a les solapes de l’americana d’un individu que diu que es diu Sebastien Sysmanovicz, mentre l’escridassa:

- Així que ets tu! Tu ets el culpable!

- Jo... ho sento, no volia...

- Sapastre! Inconscient!

En això que, en mig d’una munió de gent, una noia japonesa arrenca a plorar desconsoladament i cau al terra. Somica paraules inintel·ligibles en la seva llengua i algú s’acotxa per consolar-la.

Per a continuar llegint cliqueu missatge

La Lia ajuda a la Yoko a la recerca del Quim

La Yoko va agafar l’avió cap a Barcelona, al seu costat s’hi va asseure un senyor, pel que sembla català, que també anava a Barcelona. Per sort, parlava en anglès i el podia entendre bé. Li aniria bé, de seguir-lo per fer els canvis que hagués de fer, era molt jove i no tenia ni idea de com arribar-hi!

Pel que explicava als seus companys, semblava que venia de fer un programa de TV al CERN, de fer una entrevista a un científic que els havia explicat havien fet uns ajustaments feia poc perquè un altre científic havia posat bé la pota, un tal Sebastien, pel que sembla..., però això no ho sabia del cert, rumors que havia sentit preguntant per aquí i per allà. Quan en Tom Hanks i l’Ayelet Zurer van fer un programa també al CERN, no van explicar res sobre cap Sebastien. Aquest senyor, l’Eduard Punset, havia quedat ben impressionat i deia que els quedaria un programa molt interessant!

Però la Yoko només volia anar a Barcelona per trobar el Quim, el noi dels seus somnis, no sabia on, només tenia un bloc i la foto del noi que l’havia impressionada com mai ho havia fet cap altre... fins al punt d’anar a l’altre punta de món a cercar-lo!

En arribar a l’aeroport, va posar-se darrere el sr Eduard, no sabia perquè, però tenia una intuïció.

Una colla de noies i nois, amb un parell de..., potser professors, pel que va entendre, l’estaven esperant per saber com li havia anat l’entrevista al CERN. Els dos adults, el Sebastien (S E B A S T I E N ?) i la Sophia, discutien coses ben incomprensibles i els joves preguntaven coses gairebé tots alhora. En un moment, allò semblava una olla de grills.

La Yoko no sabia què fer ni a qui dirigir-se. No tenia amics, no coneixia ningú, no sabia la llengua... quina bajanada havia fet!

- Oh, perdoni, I’m sorry!

Havia xocat amb una noia d’ulls verds que intentava ajudar-la a recollir les maletes de terra. En veure-la tan perduda, va intentar ajudar-la.

- Parlaré amb el sr. Cruanyes, per si et deixa passar la nit a casa, si és que no està massa empipat pel robatori! Però... qui dius que busques? Quim? Quim?

- Però, Quim no és el noi que viu amb el Sr. Cruanyes? - diu una veu al seu darrere.

- No pot ser... serà el mateix Joaquim...?

Per continuar la història cliqueu aeroport

En Marc a la vida de Roxos

En Marc porta dues setmanes a Roxos, no té massa temps per a pensar, es passa més de 8 hores al camp, unes 11 hores i sap que en part és poc, li han donat la responsabilitat de portat els jornalers i de seguir les instruccions d’en Manuel.
En Manuel és més gran que el seu pare, però el nota autoritari, amb les idees clares, no parlen de res personal, li ensenya com ha de tractar la terra, com l’ha d’estimar i com fer que et cregui i en Marc es sent molt més a gust que en aquell despatx, veu com em Manuel té una mirada de certa por a l’incertesa, en Marc no sap realment què és el què té en Manuel, però el veu com camina i com no es mou del seu costat i de la seva dona, la Josefina, alguna cosa greu deu ser pensa sempre en Marc, però no fa preguntes, es deixa guiar pels seus consells.
En Marc ha pensat molt durant aquestes dues setmanes i li agafa aquella melancolia en pensar que hauria de tornar un dia o altre, encara falta mes i mig per a què en Manuel li digui què decideixen fer.
En Marc ha estat pensant, i s’ha sentit perdut i trist, ha sentit que la vida que duia no era una vida desitjada, es trobava sol sovint i no tenia tracte amb les persones i ell havia nascut amb uns valors i li semblava que fent el què havia estat fent a al ciutat, era anar en contra dels seus valors.
En Marc rumiava tot això mentre es prenia un te a la sala d’estar i tenia un llibre entre mans al què havia deixat de llegir.
- Marcos?
- Com? Ups, cómo? Marc... soy Marc.
- Bonas noites, soy Diana, hija de Manuel y Josefina..
En Marc havia emmudit, era una noia no molt alta però es veia espavilada i era diferent de les noies que se li havien presentat al davant, tenia un somriure especial i se la mirava sense saber què dir... aquella nit van estar molta estona parlant i ella li va explicar que el seu pare patia una malaltia greu que l’havia fet apartar de la terra i ella havia tornat per ajudar-los i ajudar-lo a ell, en Marc es sentia content de saber que aquella noia l’ajudaria, sabia que les coses no anaven molt bé, que el preu del mercat havia baixat i molt, que la crisi afectava i que no seria fàcil poder fer una gran collita però ara es sentia més en força, fins i tot més acollit per aquella família que l’havia acollit...

Per continuar llegint cliqueu La Lia i la Yoko

En Quim i en Francesc

- Mira que haver d’entrar-nos a robar, aquí! Que no tenim res!
- Sort que m’havia endut el meu portàtil a l’assaig! Què t’han pres, avi?
- No gaire, s’han endut quatre duros que tenia al calaix. Crec que no arribava a 200 euros. I la porta s’haurà d’arreglar... Mala sort! Què? quan començaràs a ensenyar-me això de l’ordinador?
- La Noèlia del bar m’ha preguntat si ens havien robat, però jo no en sabia res, es veu que va veure alguna cosa. Au, va, vine, avi! T’ensenyaré el meu blog, veuràs com funciona i a partir d’aquí pensarem com vols el teu, te’l poso en marxa i després t’ensenyo a fer-lo funcionar. D’acord?
- Vinga, va! Que tot plegat em sembla molt complicat... per cert... d’això... Quim, t’he de donar una notícia que potser t’estranyarà. Demà s’instal•larà aquí una noia, la Lia, no sé si la coneixes, és la néta d’aquell amic meu de tota la vida, en Llorenç.
- Ah! I no eres tu que el em deia que res de dones?
- Sí, però no he sabut com dir-los-hi que no. No té lloc on viure i necessita venir a estudiar a Barcelona. Em pagarà dispesa i m’ajudarà a mantenir-te a tu, que no guanyes ni cinc! Però no t’hi emboliquis, eh? que diu que té xicot!
- Avi, que et penses, de mi? Bé, estarem més divertits, una noia sempre alegra la vida... i ara cap al blog!

En Quim va obrir el seu blog “... i una cançó desesperada ” ell havia pensat que aniria només de música, però finalment l’havia anat convertint en un blog personal, ple això si de referènces músicals. I mentre li anava ensenyat i explicant a l’avi Francesc, les diferents parts del blog que haurà d’anar definint per a muntar el seu, va començar a obrir comentaris i va trobar que a cada post, fins i tot els més antics que tenien gairebé dos anys, hi havia un comentari en japonès, que per descomptat, ell no entenia. Sempre era el mateix enllaç. Semblava que era d’una noia, tenia un blog en japonés on tampoc entenia res, tret de les imatges, El perfil , però duia la foto, d’una noia jove, que dificil és fer-se càrrec de l’edat només en una foto: 15? 18? 20? Per què una noia japonesa entrava al seu blog basicament en català? Que devia dir? Havia de trobar algú que entengués el japonès.

-Però que passa? Quim... que no em dius res...
-Res, avi són aquests comentaris en japonès... que m’intriguen.
-I tu com saps que això és japonès i no una altra llengua d’aquestes?
-Dels còmics. A vegades havia comprat còmics en japonès. Ja sé!
-Què saps?
-En Marc, saps l’amic que se n’ha anat a Roxos a fer de pagès. Ell havia estudiat japonès. És un apassionat del manga. No sé si en sap gaire o no, però per poc que sigui serà més que jo. Li enviaré un mail.

En Francesc mira per la finestra i veu a Mr. Mean traient totes les flors de la parada de la Quimeta, la Quimeta comptant un feix de bitllets amb cara d'incredulitat i mentre la Quimeta va tancant, ell va repartint flors a totes les dones que passen pel carrer. Què passa? I aquesta música?

- A qui li agrada el Hip-hop, per aquí, avi?
-....
- Ve de l'escala! - en Quim obre la porta - i sent la portera cantant amb entusiasme la música que ella mateixa ha posat a tot volum.

Per continua r la història cliqueu Roxos

Sebastien Sysmanovicz de l'Ararat (2)

En Sebastien no ho veia clar. Com a físic de partícules, força notable, considerava que hi entenia una mica sobre tots els temes relacionats amb la improbabilitat. És per això mateix que no va poder fer més que aixecar una cella quan es va fer evident que una noieta l'estava intentant seduir.

- Perdoni, però és que porta 2 minuts amb la vista perduda a l'infinit i una cella aixecada i ens estem començant a preocupar - va dir el xicot de la Lia, que assistia la seva classe de la tarda acompanyat de la Lia. Ell li havia promès que una classe amb en Sebastien era tot un espectacle però no pensava pas que arribés a posar-se catatònic.

En Sebastien reflexionava, absort, mentre aixecava l'altra cella. Com havia d'interpretar aquelles mirades, aquells somriures? I el que és més important: ¿Des de quan les noies atractives amb boina, presumiblement de lletres, es fixaven en nois que tenen la taula periòdica a la cortina de la dutxa i que creuen que l'univers està fet d'un fotimer de cordetes que vibren en harmonia dins d'una burrada de dimensions?

- Hola? Senyor, reaccioni! - va insistir una veu, des de la primera fila, provinent d'en Kama, que tampoc no ho veia gaire clar.

"Com es pot parlar amb gent de lletres?", pensava en Sebastien. Naturalment, la física quàntica no és la millor manera de trencar el gel. A més, els de Humanitats són gent estranya que llegeix poesia i parla de coses que no es poden falsar. I, oh tragèdia, normalment no saben integrar. Com llavors les podria seduir en Sebastien demostrant que era capaç de calcular el seu volum corporal, tallant-les en lamines i integrant. La seves possibilitats de seducció s'esvaïen per moments.

- Be, nois i noies, el francès o s'està concentrant per fer la fotosíntesi o s'ha acabat de tornar boig del tot - certificà en Kama.

En Sebastien, indiferent al fet que la seva gesta passaria de curs en curs a la facultat, no aconseguia resoldre el problema. Com s'ho podia fer per iniciar alguna cosa amb una noia que provenia, metafòricament - estava fent progressos en la seva comprensió del món de les lletres - , d'un altre planeta. Com podia desencadenar la fissió sense que la reacció es desboqués i tot es vaporitzés al voltant? En definitiva, com podia ser simpàtic?

Mentrestant, a l'aula era festa major. Molts futurs vídeos del youtube es van gravar en aquell moment. La gent s'ho mirava incrèdula però, efectivament, tenien un professor formatejant-se el cervell mentre feia cares de pensar molt fort. La Lia, que ja havia vist saciada la seva necessitat mensual d'esdeveniments surrealistes, va acabar dient:

- Va vinga, marxem d'aquí i anem al cinema a fer alguna cosa de profit.

I llavors el miracle es va esdevenir. Uns ulls francesos que semblaven haver descobert la cura del càncer, se li van clavar en ella, mentre els 187 centímetres de físic de partícules avançàven decidits cap on era ella. Tothom va callar.

- Cinema. És això. Li diré si vol anar al Cinema. Perfecte - va dir en Sebastien, mentre agafava a la Lia per le espatlles i la mirava fixament am bun somriure - A partir d'aquest moment estàs aprovada. Que dic aprovada, matrícula d'honor.

Li va fer un petó, un petó d'agraïment tìpic dels francesos, i va marxar de la classe.

Espectacular. Efectivament, això d'avui passaria de generació en generació.

Malauradament, tot i que els esdeveniments que han succeït tenen coses molt positives, com que per exemple a la Tecla li encantarà que un emocionat i tímid Sebastien la convidi a anar al Cinema o que la Lia tindria anècdota per explicar en tots els sopars de la seva vida, s'ha de considerar també la part negativa.

De fet, era força negativa, perquè el bidell de la facultat, el mateix que tenia a la seva mare sota el llit fermentant alegrement, el mateix que s'emocionava quan veia els ulls verds de la Lia, aquest mateix home va presenciar, amb no gaires bons ulls, com un francès s'atrevia no només a tocar la Lia, sinó també a fer-li un petó, mira-la com si si volgués casar i, en general, més del que ell s'hauria atrevit a fer en tota la seva vida amb ella. I malauradament, altra vegada, aquest home era una persona de solucions una mica dràstiques.

Per continuar la història cliqueu els Cruanyes

Comença la segona ronda! Continua la història d'en Francesc de l'Anton

El Joaquim, estava en un desconcert total. Quan va trucar a casa del iaio Francesc, va obrir la Juanita, la dona de confiança que vivia de dia en aquella casa fent tot el necessari dels vells. Ara encara més en no ser-hi la Júlia.

- On és el iaio?

- Vés a dalt a l’àtic. Deu escoltar música.

La Inacabada d’Schubert sona fina. En Joaquim sap els topants. Ha pujat per l’escala de caragol i amb dos salts s’ha presentat davant de Francesc

- Ditxosos els ulls que et veuen. Ja en deus tenir alguna de seria....

- Vinc a viure amb tu...

- Ja te n’has cansat, de la Irene? No sabeu aguantar a les dones... Incompatibles. Quan els hi coneixeu tots els racons, au ! ... Ja està... Fora.

- Ja comences els sermons... I la iaia, com està?

- Ja fa tres mesos que és amb ta mare... No res. Que estic sol.....Ai, com estem.... Tu sol, segons sembla i jo sol, d’altra manera, però sol... Mira, et deixo tot això per tu, i al menys tindré companyia... Però no em vinguis amb dones... Amb la Juanita ja en tenim més que sobrat. I de pistrincs, com estàs ? Em sembla que vas errante... Quina joventut.

- Si no em vols a casa...!!!

- Tira, home, tu t’ho creus? Però

- I calla... Si ja m’ho has dit cent vegades. Que de joves només pensem en l’Amor, i que em de pensar en el Diner, que si no tens diner, no tindràs amics... I jo penso en la música.

-Quan arribis a eixa edat com jo, hauràs passat tots els estadis. A mi ara sols em preocupa la salut, el demés son històries....Diners,mira, ja els tinc guardats... Ara tu no gaudeixes del amor per que encara voldries estar en la torre amb el grup que et complau, ser l’anxaneta que tothom el veu... I veus l’amor de la parella d’una manera equìvoca... Quan vegis l’amor amb ella, ella et farà sentir el diner.... Per que les dones, el diner és la seva fita, i tenen raó. Aleshores, sabràs el que es el viure, ara estàs als núvols Ets poc madur... Que en rebràs de trompades. Jo també vaig circulat per aquest camí... La separació circumstancial amb la Júlia l’havia fet reflexionar.

El Joaquim viuria aquí. Quina sorpresa! Ell el modelaria o potser no... Podria cobrar-se tot el gasto si li ensenyava els ressorts dels ordinadors. Ell poc en sabia. Per ell la música. En canvi la Júlia era un alet, s’hi movia per allí com una serp.

- Et cobraré la dispesa. Que tenir-te aquí costa calerons... o sigui que t’hauràs d’espavilar. T’ofereixo un treball remunerat. Que em posis al dia en tot això dels ordinadors.

- Bé, accepto... Si només és això...Ja tens ...ordinador?

- No, per que si toco el de la mestressa, quan torni, si torna...

- Que us heu barallat, potser... I em parles a mi...

- Si i no... Jo li dic que sóc el CAP, el que pensa,... i ella diu que és el COLL , que ho mou tot, que ho vigila tot, que sense ella... Què faria? Discussions que no entens fins que ho passes.

En Joaquim es posà la mà al coll, com si li faltés aquesta part important del cos. En Francesc li va dir...
- Has abandonat l’amor de Irene per sempre, definitivament? Ja saps que a la teva edat no es pot viure sense ... Per molta música que portis al cap... Jo amb els records ja en tinc prou.

Cliqueu sobre més coses d'en Sébastien

EN MARTÍ (de l'Anna)

En Martí, seia sempre a la mateixa taula del bar que tenia just sota del seu pis. Era una taula a prop del finestral, des de aquí, podia observar tant com volgués la floristeria que hi havia al davant. Es sentia bojament atret per la Quimeta, la noia de la floristeria. Havia parlat amb ella molts cops, però era refotudament tímid i mai no havia gosat dir-li res. Però al bar era un lloc on les converses es creuen i ell sabia escoltar. Així s’havia assabentat de que la Quimeta no tenia parella, que abans d’obrir la floristeria era una dona de negocis que es menjava el mon, i que ho havia deixat tot per una vida més tranquil•la. Igual que jo, es va dir, i no va poder evitar somriure.

Ell també ho havia deixat tot per què n’estava fart. Fart d’anar tot el dia amb aquella angoixa, i de no tenir ni un moment per ell. Fart de fer una feina que odiava, tant sols per què era el que es suposava que havia de fer. Era el fill únic d’un vidu que tenia un negoci de ferreteria molt i molt pròsper i no sabia per quins set sous, això implicava que ell havia de seguir l’exemple de son pare i treballar a l’empresa familiar.

Així que quan va morir el seu pare, malgrat que el dolor va ser terrible, no va dubtar ni un moment del que volia fer. Va vendre el negoci als treballadors, i se’n va quedar tant sols un vint per cent de les accions, el que li proporcionava els diners suficients per viure sense luxes, però sense angoixes. I si per una banda s’havia trobat molt sol, ara podia dir que per primer cop a la vida es sentia feliç.

Per fi havia començat a fer allò que havia desitjat sempre, pintar. S’havia traslladat a dormir a l’habitació que havia estat del seu pare, i havia transformat la seva en un taller de pintura, on deixava volar tota la seva imaginació i creava sense parar. Això si, al mig dia, feia un parèntesi i baixava a dinar al bar d’en Toni. Podia estar hores assegut allà observant les flors i a la Quimeta, i de tant en tant fins i tot coincidia amb ella al bar, si venia a menjar algun d’aquells pastissos que feia la Noelia que eren tota una temptació. Avui però havia menjat un remenat de bolets que tenien gust ben diferent, no sabria definir-los ben bé, eren molt bons però tota una novetat pel paladar. Es sentia d’allò més content.

Mai havia estat tant feliç. Si ara aconseguís apropar-se una mica a la Quimeta…

La vida esdevindria quasi perfecte!

Per continuar la història cliqueu la Segona Ronda

La Yoko (d'en Xexu)

- Yoko! No sortiràs avui tampoc!? Va, que avui ha vingut la iaia a veure'ns!

Però la Yoko no va sortir. Com tants adolescents japonesos passava per aquella fase auto-destructiva de tancar-se a l'habitació i no sortir-ne. Perquè la vida era una merda i no tenia cap sentit sortir, res de fora no valia la pena fer l'esforç -el gran esforç- de sortir del seu reialme de soledat i desesperació. A més, allà se sentia segura, a la seva cambra no entrava cap dels perills del món exterior. Ningú no l'entenia, estava sola en aquest món, no tenia amics i la família era el que l'havia abocat al seu enclaustrament. La pena que li oprimia el pit era cada dia més gran, però ella n'era conscient, i sabia que aquell era el seu destí, el món exterior no estava fet per ella.

Donant voltes a aquestes idees, va teclejar la paraula 'desesperació' a l'ordinador, en japonès, i el cercador li va oferir moltíssimes entrades. Va comprovar la primera i li va semblar poc interessant. Llavors va repetir el procés, però en anglès. Després d'entrar a tres o quatre webs també se'n va cansar. Com es diria 'desesperació' en altres idiomes? Va començar a consultar diccionaris per la xarxa i va anar apuntant la paraula 'desesperació' en tots els idiomes que va ser capaç de trobar. Però llavors li va venir una altra llengua al cap, una llengua que no coneixia, ni sabia com es deia. A la Yoko li faltava una setmana per complir 18 anys. 10 anys enrere havia fet un viatge a Barcelona amb els seus pares i la ciutat els havia agradat molt. Sabia que Barcelona era a Espanya, però també que la regió on estava tenia certs conflictes amb el país, i que tenien una llengua pròpia. Després d'algunes indagacions va descobrir el català, i la manera que tenia aquella gent de dir 'desesperació'.

En posar la paraula al cercador va obtenir també força resultats. La tercera entrada era un blog, i en entrar-hi, la Yoko es va quedar astorada, amb els ulls fixats a la pantalla. Dues hores va estar embadalida sense pràcticament moure cap múscul. En aquell blog hi havia fotos d'un noi, més gran que ella, però era el noi més guapo que mai havia vist. El nom que feia servir pel blog era Quim i el seu blog tenia poquets comentaris, uns 40 a cada post. No entenia res del que deia, però va poder desxifrar un altre nom, Irene. Semblava el blog d'una persona afligida.

En aquell moment va saber que alguna cosa havia canviat al seu interior. Havia de trobar aquell noi, havia d'anar-lo a buscar. Mai a la vida havia tingut res tan clar. Abandonaria el seu barri de Minato al centre de Tòquio i tornaria a Barcelona per trobar en Quim. No havia de patir per a res. Els seus pares li donarien els diners, que no eren cap problema per una família de Minato. Estava decidida a marxar. I sabia quan ho faria. El dia del seu 18è aniversari.

Per continuar cliqueu sobre en Martí

La portera del nº 54 del carrer de les acàcies

(Per Vicenç Bon)

En el número 54 del carrer de les acàcies encara tenien portera. Però no era pas un luxe. Es tractava d’un bloc vell, de pisos de lloguer, i a canvi de la neteja de l’escala i els petits manteniments, li permetien malviure en una vivenda de vint metres quadrats a la planta baixa. Una eixida usada com a jardí de temporada i on arribava el sol els migdies d’estiu, permetia fugaços passeigs a la pobra dona quan els veïns dormien.
Un dia, una nit, per ser més exactes, la portera, que anomenarem portera a partir d’ara per tal de dignificar el nom d’un ofici en decadència, tot passejant per l’eixida, va adonar-se que sentia una mena de xiulets, en tons diversos, molt suaus, molt agradables... I els sentia al seu voltant, allà mateix. En fixar-s’hi més, va observar a terra, al bell mig de les flors, una mena de bolets, molt fins, transparents, de tonalitats rosades. En tocar-los, sonaven més fort. Va veure esglaiada que el gat en menjava. Però també va observar que no li feien cap mal. I valenta com era, en va tastar un. El gust era extraordinàriament bo, com mai havia trobat en cap altre bolet. I aquella nit, per sopar, va menjar bolets de la seva eixida. L’endemà, en alçar-se, n’havien crescut tants, que ja li entraven a casa. I quin bé de Déu de música! De seguida va pensar en el veí del tercer, en Bonifaci i els seus experiments, que hauria llençat alguna cosa estranya per la finestra.
Tenia tants bolets que en va oferir a en Toni, el del bar del davant que de seguida els va posar al menú del dia, espavilat com era. Tants i tants n’hi havia que ja sobreixien per la paret i ja passaven a la casa del costat.
El que ningú no sabia era l’efecte que podien produir els bolets i les conseqüències que això tindria per a la població...

Cliqueu sobre la Yoko

Noèlia Ruipérez Broto (pel veidedalt)

—No veus que a fora hi ha gent que et demana?

—Vaig, vaig... Però abans he d’acabar aquest entrepà…! No tinc sis mans, collons…!

La Noèlia estava del Toni, el propietari del bar, fins al capdamunt. Havia agafat la feina per pura necessitat. I quasi no tenia temps de buscar-ne una de nova. Pe`ro no es podia queixar. Al supermercat on treballava abans, encara era pitjor. Allí pencava fins les nou de la nit tota la setmana, i dos diumenges alterns al mes. Tot per uns miserables 900 euros, més incentius. Ara, al bar, no cobrava gaire més; però almenys els caps de setmana lliurava. I podia xerrar amb tothom. A ella el que li agradava era això: fer-la petar, sortir a ballar amb amigues i fer tirades de cartes; tal com li havia ensenyat la seva àvia.

Era evident que tenia una gràcia especial per la clientela, que acudia puntualment a tastar els seus entrepans i pastissos que ja s'havien fet un lloc de renom al barri. Gràcies a les propines que li deixaven, encara es treia un sobresou. En Toni li tenia uns gelos paternals. I n’estava content, encara que a vegades li cridés injustament. Però no li faria res endur-se-la al llit. Per tenir només vint-i-dos anys, semblava ja una dona de món. I aquell accent melòs, arrossegat les esses, quan parlava el català, la feien més suggerent i desitjable.

—Tingui senyor Mean, el seu entrepà de formatge. Que aprofiti.

—Thank you, xiqueta! Tu si que vals!

—Ara li duc el cafè, Quimeta, un moment...

—No passis ànsia, maca. Per avui ja he plegat...

El sou li donava just per mantenir el pis de lloguer que tenia al barri, compartit amb tres amigues, sud-americanes com ella. No enyorava la seva Lima natal perquè ni recordava el brogit del seus carrers. Els pares van arribar en aquesta petita ciutat de l’àrea metropolitana quan ella tenia tan sols dos anys, atrets per amics que, com ells, havien fet un viatge sense retorn a l’altre cantó de l’Atlàntic. Va viure dos anys a Galícia, a Roxos, un petit poble prop de Santiago. Després, seguint la feina del pare, ja es van establir a Catalunya de forma estable, Ells mai van entendre que la Noèlia deixés els estudis i el pis familiar per anar-se a viure amb aquella bala perduda del Manel, només amb divuit anys!

Però la Noèlia necessitava respirar. I a casa, amb els pares, l’avia,i els dos germans petits eren un ofec. I més sense parella.

—Hola, que voldran...

—Xerrar una mica amb tu...quan puguis...

—Tecla! Hostia! Quina canya! —i mentre s’exclama li dona dos petons a la nouvinguda— Que fas per aquí?

—Res, Ja et vaig dir que et vindria a veure’t algun dia, aquí al bar... Mira et presento la Carla. Carla, aquesta és la Noèlia, la noia peruana que vaig conèixer l’estiu al súper, mentre estalviava pel vaitge. La que ens va donar totes aquelles adreces de Gàlicia quan hi vam anar...

—Encantada...

—Igualment. No cal que demaneu, res. La casa convida. Tastareu un dels meus pastissos famosos...—i abaixant la veu, afegeix— Però no li digueu a l’amo, que em mataria... —i en dir-ho, va mostrar unes dents blanquíssimes que relluïen sota la seva pell bruna i oliosa.

En alçar el cap, es va quedar garratibada, En Manel estava entrant al bloc de l’edifici del davant. Què hi feia allí? Sabia que no en portaria cap de bona de cap. L’havia deixat feia un any, quan va adonar-se que amb quatre eixelebrats del barri es dedicava a rebentar farmàcies i botigues. Li deien el "Bombolla", per com feia petar les caixes fortes. S’havia deixat enlluernar pel seu cotxe i el seu ritme de vida infernal fins que va topar amb al crua realitat. Havia descobert amb amargor que ella era una més de les moltes que li escalfaven el llit, a temporades. Havia hagut de doanr al raó als pares. Però el seu orgull li va impedir de tornar a casa. I per això es va establir amb dues aamigues més en aquella caixa de mistos per al qual apgaven una barbaritat.

Hosti! Ara s’adonava que quan va venir feia dues setmanes a buscar-la per recordar vells temps, en Manel no havia parat de fer-li preguntes sobre els clients. I ara veia com entrava a l’edifici del davant. Qui vivia allí...? Ah, sí! El senyor Francesc, aquell avi sorrut que tenia el seu nét i una noia vivint amb ell. I també estava la senyora Mercè, que tenia aquell fill que semblava mig aturadet, el pobre, que quan venia al bar no li treia els ulls del seu pitram...Què estrany que avui no hagués vingut a fer el cafè del matí, com sempre... Va tenir una premonició estranya, com un calfred, mentre entrava a dins a preparar els pastissos i els cafè per al Tecla i la seva amiga. Recordava la tirada de cartes del dia abans...

—Noèlia, collons! Que tens una taula al fons per servir! -cridava el Toni des de darrera la barra.

Per continuar cliqueu sobre la portera