Mr Mean

Caminava carrer amunt amb les mans dins les butxaques de l’abric i el cap cobert amb el barret que li havia regalat la seva estimada. Es va aturar davant d’una floristeria un moment per respirar. Podria comprar-li unes flors... però i si no hi és? Estic cansat, l’edat no perdona... —es digué mentre buscava un lloc per seure. Donà un cop d’ull a unes cadires buides, però no gosà asseure-s’hi temorós que algú se li atansés per cobrar-li diners. De sobte va alçar les celles canoses, es gratà la barbeta i s’apropà al voral. La florista compartia somriures amb un client. Va mirar a una i altra banda del carrer i recolzà les natges damunt d’un cilindre de formigó, fred i dur com aquell matí. Aquí no hi ha risc...

Vivia deu carrers més avall, però havia decidit caminar per estalviar despeses innecessàries, mens sana in corpore sano. Ja tenia clar que no passaria el Nadal a Wherethehell, el seu poble natal, on el verd dels camps era tan...

Un soroll el va tornar a la realitat. Al seu darrere, un home abillat amb uniforme i ronyonera se li acostava perillosament. S’alçà astorat i fugí cames ajudeu-me carrer amunt, revitalitzat pels trenta segons de descans. Instants després, quan el cor encara no li havia tornat a lloc, es creuà amb el fill de la seva estimada.

-Bon dia! —va exclamar de manera impròpia per la seva educació britànica.
El noi s’espantà tant que gairebé li cau una de les bosses.
-Senyor Mean! Eeeeh... Què hi fa vostè aquí? —preguntà arronsant el nas i adreçant-se les ulleres amb el dors d’una mà.
-Res, que fa uns dies que no sé res de la teva mare... —respongué amb el seu peculiar català amb marcat accent anglès.
-Ah! D’això... Ehem... No li ha trucat per telèfon la mare?
-Bé... De fet, no en tinc de telèfon...
-Que estrany... Eeeeh, senyor Mean, ma mare ha anat a celebrar el Nadal a casa de la meva tieta... Està sola... —va mentir— i malalta... —afegí.
-On la puc trobar, doncs?
-A... Galícia... La tieta viu a Galícia, en un poble perdut per allà...
-Aquest poble... És molt lluny d’aquí?
-Buf! Moltíssim, hauria de prendre un avió... O potser dos!
-Outx! I quan tornarà la mare?
-No ho sé, tot depèn de la salut de la tieta... Senyor Mean, ara tinc molta pressa... Si no li fa res?
-Veig que el senyoret ha comprat moltes coses, eih? Potser té un flirt amb alguna estudianteta de la Universitat, no és així? —interrogà sorneguer amb una cella alçada tot clavant l’ull en la mercaderia.
-Tingui... —va dir Faci deixant les bosses a terra i allargant-li un potet d’espàrrecs blancs— Perquè aquest Nadal gaudeixi dels productes de la terra. Són els més cars aquests, eh?
-Ooouh... Moltes gràcies! —agraí mentre li palmejava l’esquena.

Mr Mean va desitjar Bon Nadal al noi abans d’acomiadar-se i marxà carrer avall tot cofoi. No sentia tanta alegria des del dia que aconseguí regatejar el preu d’una capseta d’infusions al dependent de la botiga del seu barri.

Enviat per Sergi M. Rovira

Per continuar cliqueu sobre la Noèlia

la Quimeta (de la Núr)

La Quimeta havia treballat durant massa anys relacionant-se només amb números i diners. Molts diners. L’únic contacte que tenia amb les persones era per telèfon. Aleshores duia tres mòbils a sobre, amb opció de trucada en espera i els sistemes de mans lliures corresponents. Les converses que tenia eren a crits, ràpides, amb gent enfadada, indignada, espantada, preocupada... pels diners.

Un dia, però, el cor li va donar un ensurt —n’hi ha que també en diuen «avís»— i el metge la va advertir que si continuava amb aquell ritme de vida no arribaria als cinquanta. Feia dos anys que havia obert la floristeria. Les flors, a diferència dels números, no tenien cap misteri: no depenien de situacions polítiques, ni de fluctuacions. I tampoc no cridaven. Cada matí, quan la Quimeta entrava a la botiga i respirava enmig d’aquella selva d’éssers vius silenciosos sabia que havia pres la decisió correcta.

La Júlia va ser la primera clienta que va tenir. Els dies abans d’obrir, la veia que quan passava per davant, s’aturava i s’ho mirava des de fora intentant endevinar quina mena de negoci hi posarien. Quan va arribar el camió amb les primeres plantes i la Quimeta va sortir a ajudar els nois a descarregar-les, la Júlia tot just passava per davant i se li va dibuixar un somriure a la cara. «Obres una floristeria?» i es va oferir a ajudar-la.

La Júlia hi anava dos o tres cops la setmana. «No hi ha res que alegri més un àpat que una taula parada amb flors!» La Quimeta pensava que la Júlia era una dona afortunada: tenia dos fills grans que havien fet carrera, i un marit de posat segur i respectable, un home molt atractiu. Almenys li ho semblava, encara que fos un grapat d’anys més gran que ella. Malgrat que sabia que tenien picabaralles, la Quimeta no s’hauria imaginat que fossin tan greus com perquè la Júlia marxés una temporada a casa la seva filla. La va sorprendre encara més, però, que en Francesc es fiqués a casa un noi i una noia tan joves. La Quimeta coneixia el noi. Era el nét d’en Francesc. La Júlia algun cop l’havia dut a la botiga quan era petit i els visitava, però feia anys que no en sabia res. I ara vivia amb el seu avi? Segurament ho va acceptar per no sentir-se sol. Des que la Júlia l’havia deixat semblava que havia envellit de cop.

Però des que vivia amb els joves, en Francesc havia agafat el relleu de la Júlia i passava dos o tres cops la setmana a comprar les flors de la Quimeta.

Continueu clicant en Mr. Mean

La Tecla Jones de la Neo

La Tecla Jones trobava que tenia un nom molt, molt desafortunat. Filla d’un catedràtic anglès i una pagesa catalana que s’havien conegut una nit boja a Sitges, la Tecla era extremadament tímida i reservada, però molt intel·ligent.

Les constants burles a què es veia exposada, tant pel seu nom com pel seu caràcter estudiós van anar desfent la fortalesa de la Tecla, en comptes d’enfortir-lo, de manera que va acabar escudant-se darrere la que esdevingué la seva millor amiga, la Carla.

La Tecla, quan no s’amagava darrere la Carla, ho feia darrere un llibre. Llegia tot el que li queia a les mans: un article d’opinió, una revista de divulgació, un assaig, una novela, un còmic... Els llibres eren el seu món.

El seu amor per la Literatura la va fer separar-se de la Carla, ja que aquesta es va decantar pel Batxillerat Científic, i la Tecla per l’Humanístic. De totes maneres, seguia enganxada al cul de la seva amiga.

Quan va arribar el moment de triar una carrera, totes dues ho van tenir molt clar. Mentre que la Carla estava decidida a ser una física amb un important càrrec al CERN, la Tecla sabia que allò que volia fer era llegir. Així doncs, es va decantar per Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.

La Carla, el primer dia d’Universitat va regalar a la Tecla una boina vermella, estil francès, que quedava de marevella sobre la seva sedosa melena castanya. Normalment, la Tecla duia malles negres i dessuadores o jerseis que li arribaven a mig maluc, i unes enormes ulleres de pasta negre darrere les quals se sentia protegida, i la boina va ser el toc perfecte per donar-li aquell aire bohemi que, segons la Carla, li quedava tan bé.

Un dia, la Tecla es passejava per la Facultat de Física, mirant desencantada el sostre i procurant que no li caigués la boina, tot esperant que la Carla sortís de classe per a anar a dinar, quan es va topar amb un home de mitjana edat, de bona planta i aspecte encantador, que van deixar a la Tecla sense alè. Ell es va limitar a passar pel costat d’ella i somriure-li, i tot seguit entrar en un despatx. Es va acostar a la porta per llegir què hi deia: Sebastien Sysmanovicz. Va saber, llavors, que s’hi passaria moltes hores, a la facultat de Física.

Per continuar al història cliqueu sobre la Quimeta

Un home estrany, de la Laura.

Els seus pares eren cosins germans, però sempre explicaven orgullosos que havien aconseguit casar-se. Això no hagués tingut més importància si el primer cognom dels seus pares no hagués estat Pi. Havia sentit dir a l'àvia, d'amagatotis, que aquest tipus de barreja de sang dóna problemes. L'àvia era una mica fleuma, mai no li havien agradat els seus experiments amb insectes i ocells, per això feia comentaris poca-soltes. A més, no tenia gens de raó. L'autèntic motiu que odiés els seus pares des de ben petit era que li havien posat de nom Bonifaci.

No contents amb això, van passar de dir-li "Bon" a fomentar que tothom li acabés dient "Faci", entre riallades nascudes del mateix moll de la despietat.

Cada cop més introvertit i esquerp, patint el calvari de l'escola, l'institut, els amics i la família, en Faci Pi Pi es va refugiar en els llibres i en els seus experiments estranys. No era cap superdotat, però s'anava traient els cursos i ara estava satisfet amb la seva feina de bidell a la Facultat de Física. Això sí, vivia amb la mare, ja vídua, i mai no havia sabut què era festejar amb una noia. N'hi havia una, a la Facultat, que el tornava boig: Lia, es deia. Tenia uns ulls verds immensos i un somriure falaguer sempre que el veia. Bé, ell no era pas lleig; potser li feia peça a la noia i tot. Aquell pollastret que la seguia amunt i avall amb la llengua fora era un mitja-merda; ell li podria ensenyar moltes coses que havia estat investigant i descobrint. Què voldria dir "Lia"? Potser ella també estava marcada per un nom vergonyós i l'ocultava, potser fins i tot algun dia li podria explicar com es deia, i com s'havien rigut sempre d'ell, tots els plans que havia fet i tot el que ja havia aconseguit, mentre ella el mirava amb aquells ulls tan verds i tan grans, i li somreia...

L'emoció d'aquests pensaments el feia tremolar i li impedia de trobar el forat del pany. Ah, finalment! Va entrar a casa, força carregat. Havia comprat una bona provisió de "delicatessen" per fer-se un dinar de luxe. Era un dia per celebrar. Caviar, foie, pernil de gla, ostres i el pollastre farcit de prunes que ell, sempre sensible i tan destre amb les mans, havia après a cuinar meravellosament.

Després de dinar decidiria què feia amb el cadàver de la seva mare. De moment, sota el llit no molestava. Havia estudiat com matar-la milers de vegades i aquell matí havia estat el dia. Perquè sí, perquè ja tocava. Però ja hi pensaria després. Li venia de gust assaborir el dinar i, potser, fer una bona becaina... al llit.

Per continuar la història cliqueu sobre La Tecla

Kama

Saps què és el que fa més por? – va dir la Lia – Que fa massa cara de bon noi...

És ros i va perfectament escabellat, cadascun dels seus cabells està mal posat d’una manera exquisida. Amb uns ulls blaus i grossos i tenen una mirada... com t’ho diria?... Antiga. Les celles no són ni massa clares, ni massa espesses les justes per emfatitzar l’expressivitat d’un rostre harmoniós.

El nas un xic gros li dóna molt caràcter i una boca de llavis molsudets i ben marcats i unes dents blaaanques, blanques, blanques i perfectes. La barbeta més aviat quadrada i coberta, igual que el bigoti, d’un calculat borrissol ros de set dies. I un cos... no li falta ni li sobra res de res.

Perdona! La facultat de física?

M’ha aturat a la sortida del metro i m’ha preguntat on era la facultat, li he dit que jo hi anava i que si volia acompanyar-me. I tot xino xano hem anat fent cap. Porta un vestit negre súper elegant, almenys ha de ser d’Armani, amb una camisa blanca amb coll Mao evidentment sense corbata.

Quan hem entrat a la facultat la noia del taulell d’informació ha sortit creuant el vestíbul corrent, s’ha llençat als braços del segurata i han començat a besar-se com si fos l’últim dia.

Si tens temps et convido a un cafè

Asseguts a la taula del bar se’ns han passat les hores xerrant i rient encara que no sabria dir de què. Té unes mans boniques. No he anat a cap classe però no em sap greu, ha estat perfecte.

Me n’he d’anar Lia, gràcies per acompanyar-me

Quan s’allunyava me n’he adonat – Ei! com és que saps com em dic, jo no t’ho he dit - M’ha somrigut sorneguer i ha continuat – Almenys diguem com et dius?

No ho saps Lia? Em dic Kama.

L’he vist com marxava i he pensat - que curiós és el primer negre ros i amb ulls blaus que veig en ma vida -

Per continuar la història cliqueu sobre en Bonifaci Pi Pi

El Manel "Bambolla"

El cor li batega als polsos. És l’ansietat. L’únic so que s’hi superposa al silenci esguitat de sorolls esmorteïts per la distància, vessats per la quotidianitat de l’existència dels veïns. El Manel “Bambolla” regira els calaixos mirant de no trencar en excés l’ordre del seu interior. Sap que sempre es guanya temps mentrimentres el propietari ignora que ha sigut víctima d’un robatori. Té les mans degudament ensinistrades per, a les palpentes, identificar els objectes de valor, el paper dels diners... No tem deixar empremtes, perquè la policia científica és només un mite de les series americanes. Ho sap molt bé per experiència. Si remena el mínim potser els propietaris ni se n’adonaran en unes dies. El pis és buit. Amb una llanterna menuda com un bolígraf, confirma el que va tocant. Però ara està neguitós. Porta massa estona regirant mobles i no troba res que pague la pena el risc de la incursió que ha fet tan d’hora. No trobar res de valor fàcilment fa creixent en ell el desig d’escorcollar indrets que tinguen per objecte passar més desapercebuts. La gent, en temps de crisi, és més enginyosa. El Manel s’atura uns segons i reflexiona. Potser no està tan amagat. Potser el més evident és el millor amagatall. Amb la llum tènue de la llanterna descobreix, damunt del moble de l’aparador, una capseta de marqueteria, de disseny vulgar, que s’apressa a obrir. A dintre hi ha un munt de paperassa que no pot identificar. Quan mira d’il·luminar l’interior, el sorollet característic d’unes claus encabint-se al pany de la porta li congela els moviments. Algú entra al pis i encén les llums del rebedor. Esbufega perquè sembla que va carregat. El soroll de bosses de plàstics deixant-se caure al terra ho confirma. Manel “Bambolla” no pot perdre més temps. Amb una sarpada agafa els papers de l’interior de la capseta i se’ls emboteix a les butxaques, rebregant-los sense mirament. Com que la fugida no és possible (és a un quart pis), decideix que el millor és romandre amagat sota el llit fins que l’habitatge es torne a buidar i puga eixir sense ser descobert. Però la seua sorpresa és majúscula quan descobreix que, davall d’aquell llit que ha d’amagar-lo, hi ha el cos d’una dona que el mira sense veure’l, perquè és morta.

Continueu la història clicant sobre en Kama

MANEL MARIA HAWKING HEREDIA

Hola! Em dic Manel Maria Hawking, però em podeu dir Sophia. M’agraden molt els ànecs quàntics que es formen en les singularitats de l’univers, però mai no entendré els homes que perden el cap per futileses. Ara estic aquí, però no hi hauria de ser. La culpa és d’un físic francès sonat, sonat no per físic ni per francès, o pot ser sí, qui sap, que es diu Sebastien, Sebastien Sysmanosequè. Pel que vaig arribar a saber més endavant, aquest individu va haver de fugir del CERN perquè va fondre el LHC. Es feia el xulo dient que ell era capaç de trobar el bosó de Higgs amb una nevera i l’injector d’un motor diesel. El problema va ser que, no és que ho digués, sinó que ho va provar. Em penso que ara viu desterrat en una ciutat provinciana de la riba oest d’un mar anomenat Mediterrània. Pel que fa a mi, jo viatjava tranquil·lament dins d’un protó que giravoltava pel LHC (us faríeu creus de la quantitat de vida que hi ha dins de cada protó: música a tothora, festes constants, gintònics a dojo...), aliè a les controvèrsies exteriors ja que, en un moment eufòric, m’estaven proposant la possibilitat d’un canvi de sexe quan, de sobte, em vaig trobar materialitzat dins d’una nevera convencional de dimensions reduïdes, plegat en posició fetal i amb mig quilo de sardines en estat de putrefacció enganxades al clatell. Tot va passar molt ràpid.

Vaig sentir crits. Algú va obrir la nevera. Els crits es van tornar histèrics. Em vaig incorporar i només veia gent vestida amb bates blanques, menys una noia que duia un banyador, corrent amunt i avall en trajectòries aleatòries. Finalment em vaig quedar sol i es feu el silenci. La fortor de les sardines em marejava. La camisa em tibava. Primera sorpresa: m’havien crescut uns pits fenomenals! Encara desconcertat em vaig estar palpant una estona, però alguna cosa no anava bé. Segona sorpresa: continuava tenint entre les cames un penis... normalet, com sempre. A mitja transformació, en un món la dimensió del qual no era la meva i, sol com un mussol, havia de prendre alguna decisió. Si, em faria psicòleg i posaria un consultori en una avinguda ben assolellada.

Si voleu seguir l'odre correcte de la història cliquel sobre el Manel Bambolla

LIA ORIOL MAGRANÉ

La Lia és una noia de vint anys, sembla molt decidida i enèrgica perquè li agrada donar la seva opinió amb molta seguretat. Fa esport i es cuida el cos. Té molt d’èxit amb els nois, tot i que, en realitat, ni és decidida ni es cuida gaire, només ho fa veure perquè la deixin tranquil·la, que és el que més li agrada, viure molt tranquil·la.

Ha descobert que si diu el que la gent vol sentir, la troben assenyada i intel·ligent i, i que les seves opinions són ben acollides.

El que la Lia no entén, és que, en realitat està desordenant cada cop més la seva vida fins que ja no sabrà com viure-la. El seu somriure, que abans era natural, ara és un garbuix de ferros i dents que es congelen tot sovint al seu rostre encara exòtic. Té uns ulls verds i grossos però ben perfilats que li donen un aire de princesa mongol.

Viu en un poble d’uns 2000 habitants, molt tranquil, com a ella li agrada, però té somnis, això sí que ho té, molts i molts somnis!

Amb el temps, la Lia ha aconseguit que ningú es preocupi, de si menja o no menja, o pel què menja, tal com abans feien .

Fa temps que no s’asseu a taula amb ningú, no li agrada gaire menjar asseguda, ni tan sols els dies festius. Un dia perquè surt a córrer o en bicicleta (una hora força tranquil·la pels cotxes), un altre perquè té molta feina endarrerida d’estudi, o bé... però ho diu tan natural que els pares estan molt cofois de la Lia.

La Lia surt amb un noi universitari, estudia física a la central. Enguany tenen un professor nou que fa riure, Sebastien Sysmanovicz, un francès que havia treballat al CERN i que, pel que sembla, havia tingut alguns problemes. Els de 1r curs no se’l prenen seriosament, però els de 4t ja és una altra cosa perquè realment, sembla un geni, sobretot quan explica l’accelerador de partícules, el GCH, tot i que posa en dubte alguns principis bàsics de la física de partícules.

- Creieu-me, diu als estudiants , sé de què estic parlant!

La Lia ha de decidir quin camí ha de seguir, ha acabat el mòdul formatiu que feia per passar el temps i volia anar també a la universitat.

- Vine a viure al meu pis, junts! –li havia demanat el Manel, el seu amic.

- No, llavors sí que semblaria un compromís seriós. Els meus pares coneixen un senyor gran, el senyor Francesc que viu sol...

Per continuar l'ordre correcte de la història cliqueo sobre en Manuel-Sofia

En Marc d'en Cesc

En Marc té la vista desviada cap a la pista de vol, mira cap a l’incògnita i al mateix moment deixa la ment en blanc. Els seus pares arranquen el cotxe;
- C reus que li anirà bé marxar Pep?
- Sí dona, el nano és gran i s’ha desesperat, en dos dies el tens a casa, i espero que s’espavili a buscar una feina o vingui a ajudar-me a la terra, no sé pas que té al cap Carme...
- Mira, si torna en dos dies jo estaré més tranquil·la...
- Deixa que li marxin les tonteries del cap... que surti que begui i vegi que hi ha altres dones i altes móns, però quan torni, m’escoltarà...
- La seva decisió no t’ha agradat gens ni mica oi? Però sembla que davant seu l’hagis acceptat i ara et veig dolgut i preocupat a l’hora...
- I és clar... tenia una bona feina i demana una excedència... tenia un pis i l’abandona per ves a saber què... no sé què li ha passat realment, però tinc por que estigui ficat en algun problema de drogues, mira... no em facis parlar, porto nits preguntant-me què fa mirant la televisió a les 3 del matí, el dimarts vaig baixar a veure què hi feia i no mirava res estrany i no bevia res més que aigua ni tan sols tenia el cigar encès, no sé què li ha passat al nostre Marc però l’haurem d’ajudar i no barallar-nos-hi o el perdrem...
- Pep... és la primera vegada que et sento parlar així... ens en sortirem amb el nostre fill gran... parla tant poc i el veig tant trist o perdut sí...

I mentre els seus pares tornen amb els pensaments cap al seu fill, en Marc ensenya els papers a la porta d’embarcament i es sent estrany quan es dirigeix cap a l’avió que el portarà a Roxos, un poblet situat a 15 minuts de Santiago de Compostela, on va fer la sol·licitud per ajudar a fer de pagès a una família que tenien l’amo tocat per una malaltia i si no ho tiraven endavant, no se’n sortirien aquest any.

I ell, cansat de seure rere una cadira i d’observar individus que es morien pel seu lloc i s’aixafaven els uns als altres per a seure-s’hi, veia en aquella família amb els qui havia intercanviat alguns e-mails, la sortida de la vida que no l’acabava de convèncer, haver de lluitar per una cadira i sentir-se observat minut rere minut no era pel què havia estudiat es deia ell i no trobava el sentit humà rere aquelles mirades, no trobava la persona humana i l’havia descol·locat tot plegat...

Ara, davant de tants dubtes i tantes ferides amagades als seus pares, en Marc s’asseu a l’avió, mira al fons i no es veu Reus des del seient, ara es fa el cinturó i es prepara a volar, res serà fàcil, però res ho ha estat... endavant, comença tot...

Per continuar amb l'ordre correcte de la història cliqueu sobre la Lia

En Joaquim de la Carme

En Joaquim feia molts dies, que estava d’un humor molt canviant. I aquest vespre, l’Irene, després de sopar, de preguntar-li, tan dolçament com sabia com li havia anat el dia, sense obtenir resposta, després d’insistir perquè parlés i aclarís la situació… la seva companya, amb qui vivia des de de feia un parell d'anys, li va dir:

- Joaquim, però què t’he fet, jo? Per què em tractes així? Amb aquesta indiferència? Com si no hi fos, com si no t’importés? Es pot saber què et passa?
- No estic bé – va respondre amb la veu que es trencava …

L’Irene va esperar, però ell no continuava, plorava simplement com si estigués sol. Ella, que tenia la llàgrima fàcil, s’hi va afegir.

- Què és el que no et deixa estar bé? Sóc jo?
- No, no és culpa teva.
- Però ja fa molt temps que estàs així!
- És que des de fa molt temps que necessito sentir-me més lliure.
- Més lliure? Però si pots dedicar-te a la música sense treballar, estar amb el teu grup sempre que vulguis.
- Sí, i em sento com un paràsit, vivint de la teva feina.
- Si a mi no em fa res…
- Però a mi sí. Ara mateix el grup de música és l’única cosa que tinc clara, però pel que fa a totes les altres coses no sé on vaig.
- Em vols dir que s’ha acabat i no saps com fer-ho…
- Sí, t’estimo i no vull fer-te mal. Vull sentir-me lliure, però no vull perdre’t.

Es van abraçar i van barrejar les seves llàgrimes.

- Què faràs?
- Què vols que faci? Aniré a casa els pares… No puc fer res més.
- Vols dir que t’anirà bé?
- No, a casa els pares no m’anirà bé, però he de tornar a començar de nou i no tinc cap més lloc o... potser sí! Ja sé, li demanaré a l’avi Francesc si em vol amb ell. Ara està sol.
- I jo què?
- Tu segueixes aquí i jo faré el que tu vulguis. Si no em vols veure més, ho entendré, però a mi m’agradaria que poguésim parlar de tant en tant. Saber de tu.
- Sí, sí, clar que podem parlar. No m’imagino que puguis viure en aquest món i no saber què fas i com estàs.
- Demà mateix me n’aniré.

I se’n va anar, content com un nen, que espantat reculava del seu camí, i buscava uns braços on refugiar-se. Se sentia trist, però a la vegada content i alliberat. Creia que era la sensació més injusta que havia sentit mai.

Quan va tornar l’endemà a buscar les seves coses, va sopar amb l’Irene, van fer un bon comiat, dolç i tranquil com tots dos el volien. Ella el va convidar a quedar-se a dormir i ell va estar tant tendre i afectuós com feia molts mesos que no estava. I al matí després d’esmorzar junts es van separar tant serenament com van poder. La Irene va pensar que era ben estrany que l'hagués de perdre per haver-lo pogut recuperar.

Per a continuar amb l'ordre correcte de la història cliqueu sobre en Marc.

Sebastien Sysmanovicz d'Ararat

En Sebastien Sysmanovicz és francès, tot i que pel seu cognom ningú ho diria. Però abans que francès, en Sebastien és un físic de partícules, de mitjana edat, força notable. I abans encara que físic de partícules, en Sebastien passarà a la història per ser el culpable del sobreescalfament del LHC , inutilitzant el sistema de distribució d'Hidrogen líquid, escalivant en conseqüència els pobres protons i neutrons que circulaven pel gran accelerador subterrani, pobrets ells, que no en tenien cap culpa. Com a resultat es va endarrerir el progrés de la ciència uns quants mesos, es van afligir les butxaques del contribuent una mica més i, en el camp més personal, en Sebastien va ser - i és encara - objecte de nombroses manifestacions d'odi/ràbia/indignació/insult/mofa en diferents proporcions per part dels seus companys científics, per no comentar que té prohibit acostar-se a menys de 500 metres de qualsevol instal·lació del planeta que faci servir el zero absolut (-273ºC).

- Quan desenvolupis un sistema barat i fàcil per trobar el bosó de Higgs a la nevera de casa teva i amb productes que puguis comprar en una farmàcia... només llavors et permetre tornar a posar els peus al CERN. - li va dir el Director del CERN a en Sebastien, després de comprovar la quantitat de zeros que hi havia darrera el rebut de la reparació.

A la pràctica, suggerir la possibilitat de fer màgia física amb la nevera és una manera de dir que quedes desterrat de la ciència d'alt standing. Per tant, a en Sebastien no li va quedar més remei que exiliar-se en algun lloc on no li tinguessin en compte, per exemple, en una universitat catalana.

Així va ser com en Sebastien va arribar a Barcelona. No li va costar gaire trobar feina. Els 2 doctorats van ajudar i a la Central no fan lletjos als doctorats. Un despatx, una taula, un ordinador, un ficus i una bata blanca l’esperaven el primer dia de feina. Malauradament per ell, un horari amb les classes que li tocava impartir als estudiants de física també venia en el pack.

- Dóna’m una hora, una nevera i qualsevol cosa que emeti protons, ara. - va dir un desesperat Sebastien, davant la perspectiva d'haver de donar classes.

No va funcionar i el es va haver d'enfrontar a un exèrcit de possibles físics de primer de carrera, a les 8 del matí. I allà eren tots, amb els seus bolígrafs preparats i amb la vista clavada al professor que, aparentment, tenia greus problemes de transpiració.

- Hola. Em dic Sebastien Sysmanovicz. Sóc nou i espero que ens portem bé i aprenem molta física. Farem moltes coses i ens ho passarem molt bé perquè, per sobre de tot, la física ha de ser divertida.

Malament. No pots començar a donar classes de física amb post - adolescents que han sortit de l’ESO, i que saben que per definició la física no pot ser divertida, dient coses com aquestes. I el respecte se’n va anar volant cap a un país llunyà.

Carn fresca pels repel·lents i espavilats de la classe. Que li sigui lleu, pobre Sebastien.

Per continuar amb l'odre de la història cliqueu sobre en Joaquim

En Francesc Cruanyes de l'Anton

Descansava en el sofà en Francesc Cruanyes. S’aixecà inquiet. Li venia a la memòria frases que les tenia en el bagul de vivències. Ell sempre diria que era el cap, considerant-ho com un cos intel·ligent d’un matrimoni o d’una parella.

- Jo soc el cap... de casa.

La seva muller, la Júlia, li repetia :

- I saps ben bé que la teva dona és el coll, i que un cap sense coll... No em facis riure... Què series?

Era sol a casa i no per viudetat, si no per que la muller se’n havia anat amb la filla una temporada. El fill als EE.UU. tenia el seu treball. Podia seguir aquí, prop de casa, però informàtic fins la medul·la, veia que en el seu país no triomfaria. I marxà.

En Francesc, ara, sol aquí. Es veia prim en el mirall que omplia mitja paret del menjador. La cara allargada i la corbata el feien encara més prim.

Era gran, no es considerava vell. Encara podia viure per sentir, estimar, però a qui? A ell? Sabia clarament que en la joventut es va a grups, els amiguismes, les colletes, havies de ser dins d’un grup o no eres res. Ara, ell ja no hi era en aquell grup. Al créixer li vingueren altres penses... Recordava quan va veure una noia, i en sec li semblava que descobria el sexe contrari, com podia ser que en un moment donat veiés les primeres faldilles, apropar-s’hi i sentir el seu caliu ? Un rostre fi i una cabellera..., quan es tocava el seu cap veia un àngel al seu davant. Baixava la mirada i eren al seu encontre aquells pitets, que un cabia a la seva mà. Que eren com presseguets, ui, se’ls menjaria, però ara no era hora.... Ensonyava el contacte.

La parella, sí, i aquí hi viuria. Després d’uns anys, havent conegut el que era estar en conjunció amb altre, s’hi quedaria. I el grup, ves... se’n aniria en orris, Un quant de temps d’ anar els dos, però ell seria el cap... Mentre ho va pensar no va passar res, el problema esclatà quan ho va dir a la parella, ella, la Júlia, ja sabem que li va contestar.

-.... I... Que series?

A la fi ara es trobava sol. I trobar-se sol era perillós per ell, li faltava, ell necessitava el coll. Ara comprenia que la dona era el coll.

Portant-la a la vora mirava com ella a terra, per que les dones, el primer i segon i tercer que miren és el terra, el diner, sí, també l’amor ben comprés i entès. Reconeixia que ella era l’Amor ... Aquell dia que es van sulfurar els dos ella cridà una mica...

- Jo miro sempre el terra, el diner, el... Però tu solament mires al cel, sempre a dalt...les teves utopies... Més valdria que...

Quan al cap d’un temps va comprendre amb plenitud el que ella li havia dit...va pensar, potser ara que no la tinc hauré de mirar a terra, però jo no en tinc la costum. Bé, hauré de practicar això del coll i no em farà falta la mitja taronja, puc viure SOL, com viuen els vells. Al venir-li eixa paraula s’esgarrifà.

- Jo, vell?... Jo,vell?

Es mirava al mirall i reconeixia que havia arribat al estadi de la penúltima joventut, Era vell. Més encara, vell i sol...Sol...!!!

Es deia a si mateix : - Francesc, Francesc, et falta el coll.





Per seguir l'ordre de la història cliqueu aquí: Sébastien

Comencem!

Hem aribat a 16.

Encara no s'han acabat els dies per apuntar-s'hi, però he decidit tancar el grup. Si comencem el dia 12, les setmanes vénen molt millor i quedem més ben repartits. Jo no pensava que seríem tants. El doble de l'any passat, en la primera edició. A la ronda poètica de l'estiu vam ser més.

La història durarà 12 setmanes. Fins el 5 d'abril.

Hi haurà 4 participants cada setmana.

1.- 1ª volta. Presentació de personatges. Un personatge cadascú. Ja es poden utilitzar si es vol algun dels personatges anteriors.

Setmana del 12 al 18 de gener: Anton - Ararat - Carme - Cesc
Setmana del 19 al 25 de gener: Cèlia - Joan - Jordi - Josep Manel

Setmana de 26 de gener a l'1 de febrer: Laura - Neo - Núr - Sergi
Setmana del 2 al 8 de febrer: Striper - Veí - Vicenç - Xexu- Anna

2.- Segona ronda, embolicant la troca, a veure si confegim una història ...

Setmana del 9-15 de febrer: Anton - Ararat - Carme - Cesc
Setmana del 16-22 de febrer:Cèlia - Joan - Jordi - Josep Manel
Setmana del 23 de febrer a l'1 de març:Laura - Neo - Núr - Sergi
Setmana del 2-8 de març: Striper - Veí - Vicenç - Xexu - Anna

3.- Última ronda, començant a tancar temes... o no...

Setmana del 9-15 de març: Anton - Ararat - Carme - Cesc
Setmana del 16-22 de març:Cèlia - Joan - Jordi - Josep Manel
Setmana del 23- 29 de març:Laura - Neo - Núr - Sergi
Setmana del 30 de març al 5 d'abril: Striper - Veí - Vicenç - Xexu - Anna

Dintre de cada setmana, els dos primers hauràn de mirar de penjar el post abans de dijous i els dos darrers l'hauran de penjar després de dijous.

Si algú no ha penjat el seu post durant els dies que li tocava, no parem el ritme, anem continuant.

No sé si entre el post anterior i aquest ha quedat tot prou clar.
Pregunteu si em descuido coses importants a dir.