dimecres, 3 de juny de 2009

Vindrà un dia de l'Anton


Vindrà un dia que la llum no acudeixi,

que el cel i terra son ja il·luminats,

que el bromall no tapi la lluerna

i el record en la paraula no és esborrat.

Vindrà un dia que el gotim d’aigua

no sigui necessari per mullar-te el cos...

Quan siguis esperit sense carnassa

i que domini l’eteri en el teu món...

Aleshores, no caldrà cames per desplaçar-te,

l’enyorança dins o fora ja no et pot.

Has arribat al cim esquerp que et proposaves

I ara arribes per plantar-hi l’estendard joiós.

Quan arribis dalt, dalt retorna insistent mirada,

aplica la xaveta a la roda i son fuell

que no rodoli i revingui a la temença

que el teu triomf es teu i de ningú més.

6 comentaris:

  1. Amb aquest poema, Anton, m'has fet pensar moltes coses...
    Ja saps que jo no sé comentar la poesia :-) però si sé que les teves paraules m'han agradat molt!!

    ResponElimina
  2. Aquest no em toca..., que algú deia.
    .........Anton.

    ResponElimina
  3. Gotims d'aigua amarant el cos....
    I tant que toca, Anton :)))

    ResponElimina
  4. És genial Anton, de veritat, quina forma d'escriure...

    ResponElimina
  5. sí...aquest gotim d'aigua...com diu la joana...toca!
    una abraçada, antón!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons