dissabte, 6 de juny del 2009

Res més no queda. De l'Anna


Existència que tant sols te sentit,

si tu ets en cada espurna de somni,

en cada esquitx d’onada,

en tot l’esplendor d’aquesta lluna

que em deixa sense ale.


Somio els teus ulls i els teus llavis,

escolto els teus infinits silencis,

la teva pell, en la meva pell

es fonen en un meandre

que flueix sense trobar-se.


Ben endins sento que el foc

del desig i l’enyorança,

m’estreny l’ànima fins al límit.


La lluna amb tot els seu esplendor

m’abraça amb la generositat

dels que saben del cert

que res més no queda.


8 comentaris:

  1. però queden tantes i tantes coses, espurnes, esquitxos...

    una abraçada, anna!

    ResponElimina
  2. Moltes, moltíssimes....

    Petonets Fanal i nanit.

    ResponElimina
  3. res més no queda que unes belles paraules diria que d'un amor que falta per omplir la persona.

    ResponElimina
  4. I somnis on sí puguin trobar-se, la lluna hi vetlla, segur!

    ResponElimina
  5. Queda la teva meravellosa poesia... la preciostat del temps viscut.

    ResponElimina
  6. Al menys la llum de la nit t'acompanya. Anton.

    ResponElimina
  7. Gràcies Anna, per venir fins a PI amb la teva poesia, el teu amor mi ta tava trendresa. Tot això ens queda.

    ResponElimina
  8. I molt més.... Estem fets de tot allò que ens queda i amb els anys que ja tenim, bufff si en queden de coses!!!
    Petonets A TOTS!!!!!

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons