dimarts, 9 de juny de 2009

Nocturn - Carme


Si em sento segura, avui

potser sigui només

perquè mai no dono res per cert,

perquè sé que la seguretat és un engany,

perquè veig que cada objecte té moltes cares

i cada instant milers de punts de vista.


Perquè tots som tan iguals.

Perquè tots som tant diferents.


Si algun cop puc mirar sense parpellejar

és només mantenint els dubtes ben endins

és aprenent, escoltant i acaronant,

és buscant un i altre cop cada camí,

és pensant a poc a poc,

com construir cada gest i cada mot,

sense que puguin ensorrar-se impensadament.



Si puc seguir en el meu lloc i amb la mateixa mirada...

malgrat que he recollit massa tristors

malgrat que he vessat i també besat algunes llàgrimes

malgrat que he acompanyat molts mals camins

deu ser només

perquè he estimat i estimaré tants de somriures.

17 comentaris:

  1. Perdoneu, a vegades la nit, a vegades la impotència, a vegades el fet veure la impossibilitat d'aturar el patiment de les persones, em trasbalsa. No m'agrada la comtundència, ni tant sols la del meu poema.

    ResponElimina
  2. però continuaràs estimant tants de somriures, oi?

    una abraçada, carme!

    ResponElimina
  3. Doncs a mi sí que m'agrada el teu poema, i molt.

    Si els que sabeu escriure poesia de veritat, amagueu els veritables sentiments, el que queda no val... si s tu ahir et va néixer com aquest salt d'aigua de sinceritat és perquè havia de ser així...

    A més, el vaig llegir ahir mateix i em va arribar tant que no sabia com comentar-lo... Jo no en sé gens de comentar poesia, gens... és la veritat, no es pas cap mena de falsa modèstia... però et vaig llegir i vaig pensar "i què puc dir jo aquí?"... el fet és que em vaig sentir molt identificada...

    I avui ja no sé quantes vegades he entrat :-)... i al final, mira quina parrafada :-))

    Tu segueix estimant somriures, Carme, que el patiment, per molt que volguem, no sempre està en les nostres mans poder-lo eliminar i, de fet, amb els somriures, ja estem fent alguna cosa per, si no treure'l, si suavitzar-lo, tant si és patiment nostre com patiment de persones a les que tant i tant voldriem ajudar...

    No sé si s'enten res :-)

    ResponElimina
  4. Fanalet, cada vegada me'ls estimo més.

    Gràcies Assumpta, m'alegro que et sentis identificada, m'alegro que t'agradi, m'acompanya molt i molt el teu comentari (per no saber-ne, bonica!) i ... I tant que s'entén: pefectament!

    ResponElimina
  5. Carme, després de l'Assumpta (i no digui que no sap comentar perquè diu les coses amb sinceritat, respecte i molt ben dites) és molt difícil dir res més, però si per vida pròpia tots recollim tristors, tu encara en reculls moltes més!
    Jo diria que és el poema més sincer i existencial que t'he llegit, ha aparegut la Carme humana que és molt maca de conèixer... malgrat que és normal voler mirar sense parpellejar!

    ResponElimina
  6. Gràcies, Cèlia, per les paraules que acompanyen... potser serveixi tornar-te una abraçada

    ResponElimina
  7. Les teues paraules sempre fan bé de llegir, quan són dolces, quan són reflexives, quan són dibuixades, quan són acolorides...

    Demane disculpes a tothom per no posar comentaris a cadascú però no tinc internet sempre que vull i gairebé no done asbast a seguir-vos a tots.

    ResponElimina
  8. Noves flors... em deixes que em consideri afortunada, doncs perquè m'ha "tocat" a mi la teva connexió i doncs també el teu comentari?

    ResponElimina
  9. boniques i sentides, en aquest poema t'has dibuixat...t'hi reconec i desitjo enmirallar-m'hi...

    ResponElimina
  10. Carme, una abraçada amb un gran somriure! Hi ha dies que es necessiten més que d'altres...

    ResponElimina
  11. Tu no tens cap mal, tens la vida que es conforma en tu i en els teus possibles dictats.
    Has escrit un poema en el que pocs poden renunciar a fer-lo seu, per la seva autenticitat, el morbo de que ens toca a tots tot el que dius i tu ho dius en propietat. I és fa real en tu amb aquesta confessió.
    Qui al final no te al llarg de sa existència moments dolços i amargs... Un insensible si és que existeix... Et deixo, sé que estimes i i molt,aquí hi ha les baules potens i sòlides de que parla la Zel... Estima, comprensió, sacrifici... i tantes més. Bona tarda, això és un cordial. Anton.

    ResponElimina
  12. Estimar somriures és estimar a la vida, donar-se noves oportunitats.

    ResponElimina
  13. Si fóssim capaços de veure el prisma de la vida per dedins i no defora, veuríem els reflexos de cada cara alhora, la certesa seria la seguretat i res no seria un engany.
    Si hom s'arreplega amb els dubtes,
    reclosos resten. Cal coratge i gosadia per resoldre els conflictes.
    Les tristors són ferments de vells patrons no resolts, i que a cadascú els seus arrossega.
    Si fóssim com el flux i reflux de la marea, al compàs de suau vaivé, la vida seria l'harmonia.
    Qui en sap del grau de patiment aliè? Cal cercar el propi equilibri, primer.

    ResponElimina
  14. Zel, emmirallem-nos doncs, l'una amb l'altra. Un petó.

    Veus, Cèlia, ja en tinc un altre per estimar.

    Anton, no, no, jo no tinc cap, mal. Sóc una persona afortunada i només tinc coses bones per agrair a la vida. Grácies per les teves paraules.

    Quan algú somriu la vida s'il·lumina!

    Joan, gràcies per les teves paraules, però precisament és el patiment alié ... la qüestió.

    ResponElimina
  15. Aquest matí t'he llegit a la feina, uns quants cops i no trobava les paraules. Només que m'arribaven al cor, aquests sentiments entranyables i tan ben descrits!
    Et felicito , Carme!

    ResponElimina
  16. Fes-te forta ensenya l'amor i la veritat. El patiment aliè, mortifica. Cal cercar els nostres límits i els de la nostra responsabilitat.

    ResponElimina
  17. Joan, quanta raó que tens! a vegades potser m'oblido dels meus límits. Una abraçada.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons