divendres, 5 de juny de 2009

Ja no tinc por de la Carme


Ja no tinc por.

El pas se'm torna lleuger.

M'agrada descobrir camins.

La pluja és el perfum de la terra.

El vent ens fa la música

acaronant fulles i branques.

Acoplarem el ritme dels nostres passos

com si fóssim encara nens,

però el joc ja no és només joc.

Juguem i riem la vida.

7 comentaris:

  1. Estaré desconnectada el cap de setmana... llegiré les novetats, si n'hi ha, diumenge a la tarda.

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Carme, ens deixes un poema preciós, ple d'optimisme... imagino una pluja i un vent suaus i dolços i m'encanta!!
    M'agrada això d'acoplar el ritme dels passos i viure rient!!

    Bon cap de setmana!! :-))

    ResponElimina
  4. La calma deixa pas de nou al ritme de la vida, però tot i així, encara acoplant passos... És fantàstic!

    ResponElimina
  5. suspreses et dona la vida! Què tindreu tots plegats que m'enganxeu? Segurament aquest optimisme vital que, melangiós o no, transpua de tots els versos. M'enganxo, doncs, a samsara, la roda de l'existència que tinc el goig de compartir amb persones extraordinàries.

    ResponElimina
  6. El joc de riure és agraciat, és poderós, el joc de no tenir por és afortunat.

    ResponElimina
  7. Quan érem joves, gairebé nens, jugàvem, mig saltironant pel carrer a acoplar el passos al ritme d'una música que cantàvem. Ara ha passat el temps i els passos que acomplem ja són d'una altra mena, més simbòlics i segurament més importants. I riem, encara, riem molt junts. Espero que sabrem fer-ho durar.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons