dissabte, 27 de juny de 2009

Això queda aquí d'en Cesc


Correspondre o no correspondre, vet aquí el secret,
plorar o somriure, gran enigma d’una veritat que es clava.
Em correspon l’ombra de l’arbre de la nit trista llampegant
les faroles amb el pas candent del qui llegeix la seva pròpia vida.
Matolls d’un ser ajagut al seu sí corredís com el vidre on vaig escriure que t’estimava i confesso entre copes de la barra del record que encara t’estimo.
Temps era temps, nit passatgera, porta’m vora al coixí de la meva llum.

6 comentaris:

  1. Molt bonic Cesc, porta'm vora el coixí de la meva llum. Aquesta roda poètica ha aportat moltes imatges ben boniques!

    ResponElimina
  2. Això és una exibició de bones frases amb contingut que costa de païr. no sé si pujar al arbre i que em protegeixi amb ses rames i elevar-me com tu t'eleves. Anton.

    ResponElimina
  3. He llegit el poema i m'ha impressionat la mateixa frase que a la Cèlia "porta'm vora el coixí..."

    Potser perquè és en el coixí on recolzem el cap quan somiem, quan dormim, quan descansem...

    Si vora el coixí s'hi troba la llum, potser ens indicarà el camí per sortir de la nit trista...

    ResponElimina
  4. Tot i que d'una manera molt, molt senzilla, amb dos petits haikús lligats entre ells, m'he atrevit a agafar algunes de les teves paraules :-)

    ResponElimina
  5. Quin poema més bonic! No saps com t'agraeixo, Cesc, que tot i no estant bé, com dius en un comentari, passis per aquí a deixar la teva petjada: bonica i tendra. Una abraçada, Cesc.

    ResponElimina
  6. Els coixins sempre ens serveixen per parlar durant la nit quan tot es veu fosc!
    preciós Cesc!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons