dimarts, 30 de juny de 2009

MÀGIA... AIXÓ ÉS MÀGIA!


Ulls brillants

llegint els mots

dels altres.


Dits lleugers

escrivint paraules

des de teclats distants.


Sentiments que es barregen

tendreses que es gronxen

i versos que es trenen

amb la màgia d’un instant.


Uns acaronen als altres

mentre jo sento dins meu

un cor que batega amb més força,

i una ànima que somriu.


Aquesta barreja

màgica i tendre,

és el que ha estat

la Roda Poètica

dels Personatges Itinerants.



Sense la màgia.... Joana

Foto: Joana

Sense la màgia

dels teus dits

ni la màgia

de les teves paraules

no m'hauria gronxat

de nit,

rere el vitrall dels teus ulls.


A la falda d'un balancí

m'he esmunyit dolçament

entre coixins d'emocions,

espurnes de llum,

fal.leres i anhels,

a recés de la teva ombra,

a aixopluc del teu batec...


Sense la màgia de les paraules

no hauria fet cap vers

ni teixit la Roda Poètica als

Personatges Itinerants!



MA -- GIC. de l'Anton. Acomiadament de la Roda.

Tren Groc

Els meus improvisats trenets. Feu d'estacio uns instant per baixar els personatges i el bagatge.

Una abraçada a tots, els que han col·laborat, ens han posat comentaris i als que ens han llegit. El meu agraiment personal per tot el que he sentit durant aquest mes. Gràcies de cor a tots.Anton

30 – 6 – 09
Allarguem la MA
en el moment màgic
i ajuntem els dits
i en aquest pessic
trobarem el GIC
M A --- G I C

Quanta MÂGIA heu tingut
Paraules de bell contingut
fent camí amb els PERSONATGES
ITINERANTS que han sigut
fidels quants han volgut o pogut...
donants lliçons i mestratges
.

NOVESFLORS donà PER –FUM
No senyor, bona olor i bon PERFUM
Que és el que una flor ens dóna.
Sent nova flor persona

La JOANA no és pas l’ANA
Per molt que digui JO – ANA.

L’ ANNA s’escriu sense eRre
Per que no és un verb
No en porta pas darrere.
Tot ho voleu saber... !! ?
Però sí que és cap i cua
Va seguint la seva rua
Caminant
Amb A i eNe, i la eNe i A

La ZEL no n’és pas zelosa
Zelosa, sí, del que fa
És constel·lació preciosa
En el CEL del seu treball
I aquí ha dat la requesta
Amb tota la seva orquestra
Déu ni do que ens ha dictat.

FANAL BLAU diu que és blau?
Per que porta Amor i Pau?
Per que si pinta, FA ANAr’L BLAU?


Transparència té la CÈLIA?
Que no, que no, que no CE( se) LIA
Amb la CÈLIA ... ta...ta .. xan!
C E L --- h I - h A

ASSUMPTA, no és fembrileta
Ha fet la seva feineta
Amb cura i ben distreta,
Ella diu que és discreta
Jo dic que és ASS
Que ASS UMPTA ( untar)
I que ja dins seu barrunta
De fer-se ASS de poeta.

I la CARME,
És la noia admirable
Que t’ajuda fins al fi
Puja al CAR que engego ara
M A R (que) C E jugada
Sens perill.
I és la C R E MA
En el pastís

A totes us dono gràcies

I a directora i demés

us envio un amorós bes.


I que els nois em perdonin

que a la llista no els he posat

o deixo i que es consolin

no m'hi sento ben armat,


però a tots l'alabança

junts hem estat en la balança

tots de cor hem ajudat.


Una forta abraçada

en dia de comiat


La màgia és realitat, per Assumpta



Més enllà del gest,
més enllà d’allò tangible,
hi ha un món màgic on tot es possible
i on tot és, també, veritat.

Jugant amb les paraules
es poden enviar abraçades,
es poden transmetre somriures,
es pot compartir força i esperança
i és igualment sincer
i és també de cor.

Es pot donar la mà
a l’amic en la distància...
perquè, amb les paraules,
la màgia és realitat.

Màgic... per barbollaire


Paraules de transparència
irisada.

Falsa fragilitat efímera

que enforteix i allibera

els dins.


La màgia del ser:

com els somriures.


Com les esperances.


Com les abraçades

fetes més enllà del gest.


Dolç brunzir
que ens acotxa.

La remor del bes

en el mot dibuixat.

Màgic el vostre moment


Màgic el moment fugaç d’inèrcies pautades i lletres ensucrades,
Màgic el moment de la foguera dels ulls de nines petites.
Màgic el moment de la poesia redactada per un bàtec.
Aurores, flors i llacs, sentiments sentits, tremolors i senzillesa em porten vora del vostre màgic moment.

Mâgic el moment de Carme


Màgic el moment
de trobar uns mots
per fer-los teus.
Màgic el moment
on els veus créixer
i fer-se vers.
Màgics els moments de lectura
lenta i privilegiada.
Màgic el moment de ser com un,
com les ànimes bessones.
Màgic el moment dels
poemes impacients.
Màgic el moment
de compartir tantes tendreses.
Màgic el moment
de fer-nos transparents
en quatre versos.
Màgic el moment
de tenir-vos a prop.

Màgic el moment... de Fanal Blau


Que res no és fosc,
ni res prou clar.
Però hi ha fils de teranyines
que ens permeten
l'equilibri en la llum
i ens donen els somriures
de la màgia.

Màgic el moment,
bonic trajecte.

dilluns, 29 de juny de 2009

AL MIRALL DELS TEUS ULLS per l'Anna

Imatge treta de Google



I el reflex del meu rostre

en el mirall dels teus ulls,

fa el desig molt més fort

i enllacem els dits

quasi d’inèrcia

mentre m’apropo al teu cos

i em beses els llavis.



I així dolçament

ens gronxem

en el balancí

de la vida.

En el mirall - Anton


En el mirall del vitrall,
hi han ombres reflexades
son els teus ulls que em miren
amb desig de besades

Ens gronxem Barbollaire


Ens gronxem
al ritme de besades,
sota l'ombra d'una fal·lera
dibuixada de rialles.

En el mirall de Fanal Blau


En el mirall
endevino rialles
de tendresa.

Balancí
de petons
i fal·leres.

En el vitrall - Carme

Imatge i vitrall de Joan Grau

En el vitrall dels teus ulls,
bec el riure silenciós.
Nostàlgies vénen i marxen
com esfilagarses d'un sucre
que se'ns desfà entre les mans.
Veig espurnes de colors,
de tendresa, de misteri,
i d'altres que no conec, encara.
En el vitrall dels teus ulls
hi gira tot l'univers.

diumenge, 28 de juny de 2009

Batec, de Joana


I el cos s'amansa

rere el vitrall dels ulls

sense tel ni llàgrimes,

només espurnes de llum,

que juntes, ens ajuden a bategar.

El cor respon, parla...

És el lloc on
ens aixopluguem
quan necessitem descansar

l'ànima!

Llum d'esperança, per Assumpta



En la nit trista
una espelma està encesa.
Porta esperança.

La llum reflexa
ben a prop del coixí.
i el plor marxa.

dissabte, 27 de juny de 2009

HA CRESCUT EL RESUARDAT VIARANY ... de lAnton.

foto propia

27 – 6 – 09
Ha crescut el resguardat viarany
ple de còdols que inestabilitzen
el meu pas escadusser pujant la costa.
Cada pedra un any passat
que ha relliscat i ja no retorna.
Quant de reble he trepitjat ...!!1
I el meu peu ni compte es dòna.
El marge aguanta el passat
Pedra i reble de records.
..................

Això queda aquí d'en Cesc


Correspondre o no correspondre, vet aquí el secret,
plorar o somriure, gran enigma d’una veritat que es clava.
Em correspon l’ombra de l’arbre de la nit trista llampegant
les faroles amb el pas candent del qui llegeix la seva pròpia vida.
Matolls d’un ser ajagut al seu sí corredís com el vidre on vaig escriure que t’estimava i confesso entre copes de la barra del record que encara t’estimo.
Temps era temps, nit passatgera, porta’m vora al coixí de la meva llum.

divendres, 26 de juny de 2009

a recer de la teva ombra (zel)


tu no ho saps, no cal... però...
la teva ombra és el meu abric a l’hivern fred,
m’aixopluga quan hi ha tempesta,
em fa costat en les nits tristes,
m’amaga el sol quan m’enlluerna
i m’agombola en temps feixucs
i m’embolcalla en les tristeses...
tu no ho saps...però t’estimo...
la teva ombra sí, i em correspon

Hi ha racons arrecerats de Carme


Hi ha racons arrecerats
de qualsevol pluja
i de tota ventada.
Immensament petits.
Racons on dolçament
passen els minuts sense esgotar-se mai.

Preservats de llàgrimes i tristors,
hi ha racons arrecerats
on el dia i la nit
es barregen en un bes.

MONS DE MELANGIA, de Cèlia

Si plou renaixeré sota la lluna,
escamparé mons de melangia
fins que la puguis trobar,
travessaran camins de pedres,
rius presoners de marges,
felicitats subtilment trenades
en racons arrecerats.

SI PLOU, de Joan


Si plou no ploris
fins que s'acabi el camí,
fins que a grans glopades de negra nit
puguem renéixer com una estrella
entre la llum primera del matí.
El temps degotarà com l'aigua
en els vidres de les finestres
fins que només quedi la lluna
il·luminant els nostres cossos arraulits.

I ens gronxarem....Joana


I sota el sol de la nit

ens calmarem

de pors i neguits...

Ens gronxarem asseguts a la branca

d'una figuera

fins que toquem els estels

amb la punta dels dits...

La lluna coqueta i màgica

no ens deixarà.

Sap que no ens podem distreure

amb jocs de mitjanit.

Que mentre ens gronxem

ens podem mirar però no, tocar!

dijous, 25 de juny de 2009

Si vols dormir de l'Anton


La boira ja no hi era,
una flor l'havia esfumat.
Ara no em fa por la boira
tinc l'amor al costat...

Si vols dormir no et desperto,
calma tindras eixa nit,
seré el guarda que et guarda
per calmar sempre el teu neguit.

EL TIC - TAC EM FA PENSAR... de l'Anton


25 – 6 – 09
El tic-tac em fa pensar,
és el cor o és el temps?
Cada peuada un tic-tac
que em senyala insistent.
Cada respir un esclat
que prepara el següent
Cada encontre un abraç
que retroba un altre bes.
I... avanço en les meves pors
foragitant les foscors
Que em reporta cada nit
aquest tic-tac prepotent
Que demorar no em permet,
insolent, cinglant-me a seguir..



nit (zel)

si el dia em porta llum,
que avui em fa nosa,
tancaré el ulls altra vegada
per entrar a la fosca i al son, a les palpentes,
quan dormo, l’odi no treballa,
la por i la mort s’allunyen,
estranyament foragitades dels meus somnis
(sóc aquí, però no em despertis...)

Sota el sol de la nit

Imatge: Maxfield Parrish


M’aixecaré del llit per veure l’alba
com si tornàssem junts
de la llum de la nit
el meu cos tot de flors
amb el llençol i l’alba
la fredor d’un racó
una estona trenada amb els dits i la boira
i el meu cos tot de flors
M’adormiré al balcó trenant la boira
com si estiguéssem junts
sota el sol de la nit.

ESCLAU DEL TEMPS, del Joan


Deixaré que la fosca passi,
que em travessi la ment extraviada.
Deixaré que la llum que neix de l'alba
foragiti la por de la nit.
La por és un miratge de la ment,

un pesat i negre vestit.
Deixaré que la fosca passi,

que la claror de l'alba m'il·lumni,

que faci nèixer la llum dins meu.
La llum foragita la foscor.

Renaixeré quan la nit marxi

esclau com sóc del pas del temps.

dimecres, 24 de juny de 2009

informes (zel) (perdoneu-me la rima fàcil...)


el temps ha passat lleuger
tardor, hivern, primavera, estiu i...foguera,
el curs ha arribat a la fi
ara estic sola, no us tinc, només un paper em demana
que posi en poques paraules una nota per decret...
paraules...dir, callar, sentenciar?
un bocí de vida junts, tots els moments que hem viscut,
après, lluitat i plorat, les troballes, les rialles,
els teus ulls, i els teus, i després, tantes mirades...
paraules que no diran res, o ben poc
d’un vincle tan ben trenat, tanta feina compartida,
d’un estimar sense mida, d’un acceptar a contracor
que la vida reparteix tot dividint per naixença...
(els dons, primera injustícia)
uns ho tenen ben planer,
pels altres tot és feixuc, sense sort al joc dels gens
perduts entre signes ignots, lluitant amb suor per aprendre...
quines paraules regales, quan se’t demana jutjar?
però sé que la màgia és meva, i sabré fer bona tria...
només demano que els fats em donin paraules a mida...
que tu ets únic, i ell també...i ho he d’escriure al paper.

PARAULES..... de l'Anna



Les paraules,
ressonen dintre meu
les dites i les no dites.

I tot depèn,

de com

de quan

de la perspectiva...

Paraules...
una lletra,
i una altre...
paraules,
que donen esperança,
que fan mal,
que acaronen...

Un arma de doble fil.
El poder de la paraula
és infinit...

Poden ser tot
i no ser res.

En el fons
gaudir d'un silenci...
un gest,
una mirada..

A cops vols dir, i..
no dius res,
o se't entén tot malament.

Voldria,
però
no puc.

Les paraules
no ho son tot,
poden ser tot
o no ser res.

Jo
dic
no dic...

No hi ets...............


LA VIDA ES VIU PER LES PARAULES...de l'Anton



24 – 6 – 09
La vida es viu per les paraules,
com sinó sabria res de tu...?
El teu mirar em cobriria,
la teva alè em xuclaria...,
i jo seria un infant perdut.
Ara tinc la dolçor del llavi que s’acosta
I em diu xiu-xiu. parrup de moixonet.
M’acarona la pell, és mon viure
per això pots escriure
ta paraula dins meu...!!!
I ella en ressuscita nou goig, volguda joia,
sentiments que ressegueixen camins bells.
Oh, àngel d’amor, fem-ne parada...
llavi a llavi, parant el temps.

Ulls - Joana


I les paraules

ens alliberen,

ens encadenen i

ens separen...


Dels llavis surten

i tornen als ulls...


Vessem llàgrimes i besem...

amb el gust endolcit per el temps,

intentant desxifrar el color
dels sentimets!

Esclat


Esclataran camins sota el goig d’un sol tebi
i als teus llavis tibants nous perfils de paraules en flor.
A glops de nit
quan el silenci venç i senyoreja
el deler del record i el desig
em trobarà disposta a pronunciar
amb la ploma a la mà
el gran discurs del temps i l’esperança.
NO ÉS LA VIDA SI NO ÉS PER LES PARAULES



Llavis per barbollaire



La remor dels llavis als llavis,
al cos.

Recollint la sal de la pell

amb golafreria entremaliada.


I mentre paladegem

inicis, suors, silencis.

Mentre les respiracions

demanen una flama,

entre aurores enjogassades,

just, en aquell moment,

l’esclat.

dimarts, 23 de juny de 2009

FOGUERA DE SAN JOAN de l'Anton. Dedicat a Joanes i Joans en especial.


23 – 6 – 09
- Ens farem un vestit d’aigua
que consoli nostra pell.
Deixa’m la ma, de puntetes
entrem al mar i ballem -..
La melodia harmoniosa,
cítara i corn uniran
la delícia de dos cossos
que duen pell de cristall.
Quan es cansin de ballar-ne
la sorra els darà abric
per que les gotes de vidre
no perdin pas son encís.
El sol tancarà la boca,
el ventijol callarà
i el foc de llavis encesos...
Foguera de san Joan....!!!

Si em dones la mà..., per Assumpta



Vine de puntetes,
tu confia en mi...
Al mar jo li explico
tots els meus secrets
ell sap com t’estimo
i només vol jugar...
No tinguis por a l’aigua,
que no et vol fer mal.
Tanca els ulls i deixa
que t’abraci el sol
i et refresqui l’ona.
Si em dónes la ma,
t’ensenyo a nadar...

puntetes a la sorra (zel)

vine de puntetes, que la sorra crema...
acosta’m la mà i ballem a l’aigua
gronxa’t a les ones i deixa’m que et guardi
tot i el poc que sóc, et puc fer bona ombra
que l’ardor del sol no et cremi les galtes
deixa’m que t’eixugui l’aigua salabrosa,
amb la meva pell, esponja amorosa...
i ara tanca els ulls
jo t’acolliré, vindrà la son dolça...


I DONAR-LI COS I ÀNIMA... de l'Anton.


23 -6 -09
Veig la dansa de les ones
que s’encalça en meva cara,
vertigen brullant d’espuma
que escup sa llavor blanca.
Els peus i turmells de núvia
al meu costat els ablana.
Ella feliç, avui l’abilla
l’aigua...

L’aigua coloreja com seus ulls
verds, com verda maragda.
Jo sospiro en dins banyar-m’hi
i donar-li cos i ànima.

dilluns, 22 de juny de 2009

DANSA DE LA LLUNYANIA, de Joan


Veig dansar en horitzó
la dansa de la llunyania.
Hi veig un núvol gris.
Hi veig dues orenetes blanques.
Hi veig una lluna que somriu
i que en la mar de plata es banya.
Hi veig fimbrar tres estels
com tres àngels d'argent.
Hi dansen sis papallones
i una dama clara
que trena amb flors boscanes
una corona escarlata.
Veig la dansa de les ones
que dolces acaronen l'alba
i el sol que surt,
i la lluna que s'amaga.
Quan tot això dansa en l'horitzó
llavors, l'esperit navega en calma.

A LA PLATJA.... ÉS LLIURE de l'Anton. Escaneix del escrit original.

A LA PLATJA... ÉS LLIURE .

22 – 6 – 09
A la platja,
de panxa enlaire,
cara al sol,
la sorra el guarda.
Les ones de sa vida
al llà del pensament :
plorar i riure,
fer i desfer,
anar i venir...
Ara..., ara...
No té pressa
i el vent i el sol
passats,
no retornen
com les ones,
braves ahir,
avui, calmoses.
Potes de ruc
que ja no brama.
De panxa enlaire
és lliure.

La mar en calma - Carme

fotografia de Barbollaire

La mar en calma
no perd ni un bri de la seva força.
Sempre som principiants
quan s 'embraveix.

Navegar lentament
bevent la llum que ella ens retorna.
Com una mena de miratge.

Mig fet -tal vegada- de Fanal Blau




...i amb el camí a mig fer,
mig fet -tal vegada-
o mitja vida,
sempre principiant
en el desig de gatzares i rebomboris,
de paus plaents,
i mars braves-calmes,
m’aturo en un paratge boscà
de grocs i colors
on escoltar-te la mirada...

diumenge, 21 de juny de 2009

bressol, el mar (zel)

més avall, on el riu s’encalma,
amb el camí mig fet, mitja vida,
l’aigua llepa i llima la llera, suau...
els còdols, rodons de tantes batzegades,
han perdut resquills, esbrabats i polits als gorgs
de la joventut primera, fogosos i punxants...
l’espera un camí tranquil, horitzó salat
recull d’aigües dolces i sal d’infinites llàgrimes
suors humanes, neguits, desficis
que el mar antic bressola i acull,
principi i fi de tota vida,
des del més remot i comú passat

Davant dels rierols - Carme

Davant dels rierols
hi corren emocions.

Llisquen com l'aigua
que acarona l'herba fresca del ribal.

S'aturen dins del gorg
per fer-se més profundes.

Davant del rierol
hi corren emocions.

Transparents i clares.
Un doll que no s'atura.

SINCERITAT... de l'Anton. foto Mariona

Ma etiop, ma catalana... !!!!
del album Picasa de Mariona.
--------------
21 – 6 – 09
Era ella, la Sinceritat.
Havies de collir-la fort.
Duia punxes per defensar
el seu fer davant tot.

Davant les muntanyes
naixien les passions
i sense ella fracassaven.

Davant els rierols
corrien les emocions
i apartant-la era frau

Davant les planúries
brollaven els sentiments
amagarien sa veritat...?

Sinceritat,
la tinc collida
en la realitat sempre?

dissabte, 20 de juny de 2009

De camins - Joana


De camins...



He caminat fins a esgotar-me

amb el cor penjat d'un fil...



I és que no em dóno per vençuda,

respiro i torno a caminar...



perquè cal que ens aturem
per a relativitzar!

DE LA FEBLESA NAIX... de l'Anton


20 – 6 – 09
De la feblesa naix ma tristesa
Infosa en les venes plenes de fred.
Sol camino per viaranys de pobresa
Al compàs d’un únic pensament.
Sento tremolor de l’hivernada
Quan tords i merles no canten a la font.
El foc de sarments no és prou i la gebrada
Corrou els dits i galtes fent singlots.
No surt el sol, la boira escabellosa
Em tapa els ulls, finestres fetes nit.
Somnio quan ahir tenia roja rosa
I el seu perfum de noia el tenia als dits.
Que surti el rei i cremi ma feblesa
De trist i fred nou caliu serà trobat
I el crit valent allunyarà tristesa
I omplirà camí d’arbriu nou ben plantat

vent (zel)

respondré al vent
que avui s’enduú les llimones tendres
i engreixa el foc,i escampa el fum,
amb un prec silenciós
que guardi la força, i furient
empenyi ben lluny les males llavors
la terra clama bonança
només una alenada suau
per enfortir les tiges noves d’arròs
i després, una dolça calma.

Somriures per barbollaire



I et mormolaran a cau d’orella:
- qualsevol somriure esclatarà en colors-

i els espais descansaran

en les pells

com en una dansa que,

el vent,

interpreta al cos.

divendres, 19 de juny de 2009

A la tristesa traïdora - Carme


Conèixeré els seus trucs
de guilla vella.

Reconeixeré,
des del prime fil
quan em vol enteranyinar el cor...

Aprendré quin és el mot
que m'envia al pensament
com a senyal inequívoc.

També de què està fet
allò que va construint
i que pesa i creix al mig de l'estòmac.

I aleshores excavaré canals de desguàs,
per abocar-hi paraules que m'alliberint la ment.

Deixaré que l'aire fresc
espolsi les teranyines.

Miraré de construir tots aquells somnis
que encara no han tingut temps de sortir.

I finalment, compartiré de ben a prop
les mirades i els somriures
dels que volen ser al meu costat.

Fent equilibris, per Assumpta



Molt sovint faig equilibris
amb les ganes de plorar.
Venen amb bona disfressa
dissimulen, enganyen, menteixen
esperen que baixi la guàrdia...
i m'acaben per guanyar.
Ahir, avui...

Però un dia en sabré tant,
que coneixeré els seus trucs,
com s’amaguen per sorpresa
esperant per atacar.

Demà,
dins de la meva feblesa,
buscaré un racó de força
i no cauré...

Google analytics

Llicència Creative Commons