dimarts, 22 de gener de 2008

Més informació sobre l'home de la gavardina negra

És difícil, ho heu d’entendre, per a una mare com jo, que sempre ha viscut amb els seus cadells, de deixar-ne marxar un sense estar del tot segura d’haver escollit la bona opció. Al final, però, em vaig haver de rendir davant l’evidència: aquest tal Broc, o Roc, o com ho pronunciés la noia –perquè jo mig entenc l’humà, encara que ni tan sols el xampurrejo, ja sabeu, deformació professional–, aquest home, deia, sembla bastant animal. L’animalitat d’alguns humans em sorprèn gratament: t’ajuden sense esperar res a canvi! Però bé, com us explicava, que em sento molt i molt trista, i a la vegada contenta d’haver assegurat el futur del meu estimat cadellet. Ah!, la meva és una sensació molt contradictòria.
Fet i fet, sóc un personatge ridícul en un món absurd que algun llunàtic es deu haver inventat enmig d’alguna ressaca –això en el cas que sigui semblant a un humà, que els animals no ens rebaixem mai a aquest nivell. Però m’estimo massa els meus cadells com per deixar-ho córrer tot.
I pensava marxar, tot i que el meu humà és molt bo amb mi, però ahir vaig veure quelcom que m’intrigava: un home abillat amb una gran gavardina negra travessava corrent el bosc. Espantada per la visió de la gran ombra que trencava amb força les branques dels arbres, vaig amagar els meus altres dos cadells, i vaig sortir al pas de l’intrús, ensenyant-li els ullals. No volia pas fer-li cap mena de mal, només espantar-lo, però ell va treure de la seva butxaca una mena de lluna de ferro negre i paf! paf! paf! tres fortes detonacions van omplir l’hora tardana. Vaig fugir a corre cuita.
No penso marxar. No, no penso fer-ho. No mentre aquest misteriós personatge campi al seu aire per la contrada. Qui és? Què hi ha vingut a cercar, per aquí? Per què duu un d’aquests estranys aparells que escupen foc? No ho sé, no ho sé, però no penso pas deixar que faci mal a en Roc o al meu petit cadell, no senyor!
A més, estic ferida d’una pota.
Necessito un metge. N’hi ha cap per aquí?

En Bernat i l'Elena

En Roc, no només es va quedar el cadell de llop,  sinó que va agafar el costum de portar menjar   a la mare lloba  i als altres  cadells,  ja que   aquest  bosc  dels voltants del poble tampoc donava  com per alimentar   una família de llops. Al llobató li va posar Salt, ja  que no parava  mai de saltar al seu voltant.

 

Un dissabte, va anar  a trucar a casa   en Bernat,  per ensenyar-li els llops  i per  conèixer-lo  una mica. El va trobar amb les  seves  filles, la Joana i la Maria.   Quan ja es disculpava per la interrupció  i deia  que ja anava ell sol amb en Salt  a portar menjar als llops,   En Bernat  i la  seva  filla , la Joana  van saltar  a la vegada:

 

-          Jo també  vinc!

 

A la Maria noli feia tanta  gràcia,  això dels llops, però també  va seguir.  Van arribar  al bosc i en Salt s'encarregava   de localitzar-los. La mare  l'olorava  de lluny i  el llepava de dalt   a baix,  cada cop que el veia  .  En Bernat  posava   una mica  de carn  i una mica de pinso  per  gossos,  la mare  va anar  directa  a la carn,  però els petits van anar cap al pinso i   el  rosegaven com si fos una llaminadura.

 

La  Joana, se'ls mirava   embadalida i si bé no s'atrevia a tocar-los,  tret  del Salt,  els   va anar  posar  una mica  de pinso més  a prop d'ells i encara   més  a prop d'ells.  Els petits  s'anaven acostant.

 

-          Ens en quedem un pare?

-          Un?  I deixar  aquesta   pobra lloba cada  vegada més sola?

-          Doncs ens els emportem tots.

-          No podem portar una lloba a casa ni al poble, sense saber segur que no serà un perill.

-          Quan s'acostumi a nosaltres?

-          Ja veurem, potser si.  Tenir  una família   de llops a casa  ...  una  idea que no m'havia passat mai pel cap.   Però  ara  que m'hi trobo no ho veig  pas impossible

 

Quan van marxar amb  el Salt  darrera d'ells,   la lloba va seguir el seu petit  uns passos  i després  va tornar   amb els altres.

 

A la tarda,  en Roc,   va rebre  un mail de l'Elena:  "Dilluns em puc  quedar amb tu,  si et  va bé.  La meva filla se'n va amb l'escola de colònies  i el meu marit se'n va de viatge i no torna fins dimarts al vespre."

 

En Roc, es va sentir desassossegat.  Il·lusionat, però al mateix temps s'adonava que en aquella història probablement les complicacions superarien les   satisfaccions. Però no podia pas deixar-s'ho córrer.  Va contestar  ràpidament: "Quan pleguis   jo sortiré  amb  el Salt, donarem una volta  pel bosc a  veure els llops  i després  ens  n'anem a casa meva."

 

I el dilluns, tots  dos tenien molt clar allò   que volien:

 

-          He pensat molt en tu

-          I jo també, moltíssim!  Quina sort  que et puguis  quedar. Tinc moltes  ganes d'estar amb tu.

-          Jo també.

-          Saps que cada dia he anat a veure els llops? I crec que ja em coneixen. Van agafant confiança.

-          Quina il·lusió que em fa  veure-ho.!

 

Després, tot  va  ser  semblant   a cada  dia:  la lloba  no s'espantava  de veure'l   i  menjava  allò  que en Roc li portava.  Mentre marxaven cap a casa   van tornar  a abraçar-se, allà mateix,  com el primer  dia i   la lloba  no deixava d'observar-los.

-          Avui si  que podem anar  a casa

-          Sí,  avui sí.

-          No vull que et sentis obligada a res.

-          Ni tu tampoc.

-          Ja  vas  veure   l'Aina,  l'altre  dia?  Per cert  de què   la coneixes?

-          De quan treballava  a  casa   el Doctor  Bartomeu.  Ella  va  venir a visitar-se   un dia, es va  deixar un llibre  a la sala d'espera i jo m'hi vaig  fixar   i li  vaig  sortir  al darrera  per   tornar-li.  És molt simpàtica  i  de  seguida ens vam fer   amigues.  Quan  va  tornar,  setmanes  després,  allà a  cal metge,  em va portar   el llibre  en qüestió,  que  era  "Zapatos   italianos"  dient-me  que  si  el volia llegir    creia  que m'agradaria. De  fet  som amigues  a causa d'un llibre.   Sempre  m'ha anat  passant  els llibre   que li agraden,  és  una mina.  No para  de llegir   i  entre  ella  i la seva mare  se'n   compren  un  munt.  Per  cert tu   has  sentit parlar  de l'home  de la gavardina?

-          I  tant  que sí.  Tothom en parla,  però  als pobles ja se sap,  tot  s'exagera.

-          Doncs  l'Aina  està   ben amoïnada.

-          Jo  crec  que   tot  quedarà  en res  i que tothom  oblidarà   l'home  de la gacardina.

-          I  el mestre  mut?

-          Això  són històries passades!

-          Tant  de bo  tinguis   raó. Però  ara  s'ha llogat  la casa  i diu que ha tornat   el seu fill.  No ho sé. 

-          La  casa  l'ha llogada   en Bernat.  Ja el  conec  i és  molt normal, res   d'estrany.
-      Crec  que ets l'únic  del poble  que ho veu així...  però  a  veure  qui  té  raó.

 

A casa,  una mica desconcertats, van prendre's  el temps de fer el sopar, de sopar, de deixar-ho tot endreçat  i no va ser fins aleshores  que en Roc  la va tornar  a abraçar i li va prometre que li   compensaria  tot el temps que portava sense  gaudir del cos i dels  plaers del sexe. L'Elena tenia uns sentiments   una mica estranys,  contradictoris.  Un desig potent que no s'acabava  de reconèixer  en ella mateixa,  perquè  no l'havia sentit mai i també   un no saber com posar-s'hi.  En Roc  la va portar cap a la seva habitació,  la va despullar, es va despullar   i es va estirar  la seu costat,  ben a prop, per  abraçar-la i per fer-la   sentir com la dona més  desitjada i més  estimada.  Li va besar els   llavis altra  vegada  i li va demanar si podia  besar-la   per tot arreu. Ella  va  dir que no desitjava  cap altra  cosa  i es  va deixar  estimar. En Roc va  ser   un amant  tendre,  dolcíssim  i l'Elena  es   va  anar  despertant  del  seu deixar-se fer i el va estimar   també al  seu torn  besat-lo per  tot arreu,   fins  que  el  va  acollir   a dintre  seu.

Google analytics

Llicència Creative Commons