dijous, 17 de gener de 2008

doctor i confessor

La saleta d’espera de la consulta estava ben plena, tant que les vuit cadires de bova no bastaven i n’hi havia que esperaven drets, recolzats a la paret, o asseguts a l’escala que duia al pis.
Tot d’una que va sortir na Llúcia, es va sentir que des del despatx de la consulta algú cridava “passau!”. Aquest era el costum de don Bartomeu, que no havia volgut contractar mai cap assistent.
Era el torn d’en Bernat, qui passà al despatx.
- Bon dia, em dic Bernat.
- Bon dia ¿què te passa?
- Des d’ahir vespre sent nàusees i tenc punxades de mal a la panxa.
- Alça’t la camisa, que t’examinaré.
- Ai! aquí si em pitgen em fa mal.
- Idò ja has agafat la passa; hauràs d’estar a dieta uns dies, i et prens aquest xarop que et receptaré just abans de les menjades.
- En tenc un amb el mateix component però d’una altra marca, ... és que sóc representant de productes farmacèutics.
- Ah! En aquest cas, el pots prendre, i ja me’n duràs una mostra quan et vagi bé.
En Bernat es va fixar en una escultura que hi havia damunt d’una calaixera de roure, darrera la taula del metge. Era una composició pagesa, del color vermellós de la terra, que desprenia una sensació de call a les mans, de suor al front, d’esforç de sol a sol, una olor de pa de xeixa i de raïm madur. Va comentar:
- M’agrada, aquesta escultura.
- Està inspirada en la gent del poble, en el treball al camp; la me va regalar na Júlia, una amiga escultora que, si no vaig errat, també coneixes.
- Idò sí, ens coneixem des de fa temps, de quan ella vivia a la ciutat, però ... ¿com ho saps, que som amics?
- Home! Perquè vaig veure com parlàveu el dia de la inauguració de la seva exposició, i ... em va semblar que no era la primera vegada.
- Sí que ets observador.
- A la meva edat ja he vist de tot, i hi ha detalls que no em passen desapercebuts; a més, he d’observar bé si vull sobreviure, perquè la meva dona està entestada en què sóc sord –digué, picant-li l’ullet-.
Don Bartomeu ho era sord, i molt, per això sempre parlava alt, i sovint feia repetir el que li deien, si no li parlaven també alt. Encara que tothom qui el coneixia ja li parlava ben alt i clar.
- Ja m’ho havia semblat –va gosar dir en Bernat-.
- Però què dius ara?! Si hi sent perfectament. Mira, me va fer comprar un audífon i ja veus on el tenc, a dins del calaix! No em fa cap falta.
Mentre el metge intentava aclarir a en Bernat que, de sord, no en tenia res, va sonar el mòbil d’en Bernat, ... sense que aquell el sentís, naturalment. No se’n va donar compte fins que en Bernat va contestar.
- Si? ... ah hola Júlia, sóc a cal metge ... no, no és res important ... d’acord, després passaré, adéu.
- Vius al poble?
- Sí, he llogat una casa en aquest mateix carrer.
- Vaja! Així que vius a cal mestre mut.
- Això m’han dit.
- Bé, idò per qualsevol cosa ja saps on trobar-me.
- La veritat és que aquest matí he rebut una visita que m’ha deixat intrigat. S’ha presentat a primera hora un home ben vestit, amb gavardina i corbata, i m’ha demanat si la casa estava per llogar. Naturalment, li he aclarit que m’hi acabava d’instal·lar, però semblava molt interessat en veure-la, ... perdona, t’estic enredant en un tema que no ve al cas, i tens la consulta plena, només t’ho dic perquè m’ha amoïnat.
- No et preocupis, ja fa temps que els metges de poble hem substituït als capellans en matèria de confessors. Fas bé d’esplaiar-te. I d’aquest tema, ja en parlarem.
- Gràcies, i adéu.
- Adéu. Passau!
Era el torn de n’Aina, una al·lota jove i eixerida, però que aquell dia semblava que l’hagués tret la mar, per la cara que feia: també havia caigut víctima de la passa del virus a la panxa.
Mentre l’atenia, en un moment en què n’Aina havia anat al bany, un altre pacient dels qui esperaven a la saleta va tocar a la porta del despatx per avisar de l’arribada d’una accidentada, era na Mercè, que no podia posar un peu en terra de tant mal que li feia.
Don Bartomeu, després d’una primera impressió, la va embenar i la va enviar a fer-se una radiografia per esbrinar si hi havia qualque rompuda o si –com li deia el seu vell ull clínic- només es tractava d’un simple esquinç.

Google analytics

Llicència Creative Commons