dimecres, 16 de gener del 2008

L'accident de la Mercè

Aquell dia la Júlia va trucar la Mercè per dir-li que aquella tarda no podria anar a caminar amb ella ja que precisament inaugurava la seva exposició a la galeria de la Mireia.
El doctor Bartomeu sempre els ho deia:
-Caminar a la vostra edat és millor que unes hores de gimnàs i a més es pot fer a l'aire lliure.

Elles trobaven que es sentien molt bé caminant aquelles dues hores de la tarda, mentre els seus marits eren a les oficines respectives, solucionant vés a saber quins problemes que segurament més tard convertirien en diners.

Ja feia anys que ho feien.

Va decidir que hi aniria sola. Altres vegades que la Júlia no podia acompanyar-la, també ho havia fet, no li feia massa gracia perquè s'avorria una mica sense poder parlar amb ningú, però tampoc tenia cap gana de passar la tarda sola tancada a casa, i menys d'acompanyar la Júlia a la galeria.

Va sortir i es va encaminar cap a la zona humida que vorejava el poble. El camí a la vora del riu transcorria paral·lel al bosc de ribera on el silenci deixava escoltar el cant d'infinitats de moixons i on al cim dels arbres les cigonyes niaven les seves cries indiferents al pas del temps i al caminar de la Mercè.

Coneixia el camí a la perfecció, ja de petita amb la seva mare havia passat per allí infinitat de vegades anant al mas on la seva iaia s'anava fent una mica més gran cada dia. Ara el mas era del seu cosí i l'havia convertit en una casa rural on molta gent de ciutat venia a estiuejar buscant la pau i tranquil·litat que ell lloc concedia.

Va veure el seu cosí, de lluny i va pensar que no tenia ganes de saludar-lo ja que com sempre li recordaria el bé que li havia fet la seua mare deixant-li el mas en herència. No, no tenia ganes d'escoltar-lo i va agafar el camí que la desviava del riu i la portava bosc endins.

La va sorprendre un soroll rere uns matolls i s'hi va atansar una mica estorada, uns ulls de petits llobatons l'estaven observant més espantats que ella mateixa. De manera instintiva es va acostar per acaronar-los, quan un fort udol la va fer desistir. La mare lloba de dalt del cim contemplava l'escena i era a punt per atacar-la.

Cames ajudeu-me va començar a córrer amb una por que no la feia ni sentir ni veure cap on anava. La lloba va saltar cap als seus llobatons i amb l'exigència d'aquests, va haver de donar-los de mamar oblidant la pressa que l'havia fet acudir.

Mentrestant la Mercè seguia corrent i corrent fins que en torcés el turmell va haver de parar i seure amb un fort dolor. No havia agafat el mòbil!!

En Raül era biòleg, aquell dia caminava pel bosc buscant un bon lloc per plantar les xarxes per fer l'anellatge anual de les aus de la zona, en veure la Mercè exhausta i amb cara de patir la va pujar al cotxe i la va portar fins cal doctor Bartomeu a qui van trobar acampant una noia que s'havia desmaiat i que ell anomenava Aïna.

Van haver d'esperar-se, encara que el dolor era intens, i desprès d'embenar-li el peu el doctor la va enviar a l'hospital comarcal per tal que li fessin una radiografia.

En Raül la va acompanyar.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons