dilluns, 11 de febrer de 2008

L'encontre

(pel Veí de Dalt)

–Feia temps que us esperava –va fer en Bernat, mentre encaixaven de mans i s’asseia al seu davant

–M’ho suposo… El poble és petit, i encara que sigui un nouvingut, vostè ja deu estar al cas de tot.

Havien quedat de veure’s a l’hostal on ell s’hostatjava, lluny de mirades indiscretes.

–Mig poble diu que l’han vist. I mig poble diu que vostè és un fantasma –va dir en Bernat, entrant directament en matèria. –Alguns asseguren que és el seu pare en persona qui ha tornat…

–Ja, ja,… No em faci riure! Ja veu que no. El que són les coses, oi? Això vol dir que mig poble deu tenir por de veure’m i l’altre meitat, ho desitja, en el fons.

–I això?

–Algú tindrà alguna cosa a amagar. És per això que he tornat…

En aquell moment el cambrer es va apropar per demanar què volia en Bernat. Va senyalar la cervesa que prenia el seu interlocutor: “Una igual per mi”. Tots dos s’havien citat el dia abans per telèfon. “Bernat Sorribes?”, “Sí, sóc jo, qui és?” “No em coneix, però m’agradaria parlar amb vostè. Em dic Joan. Joan Furió”. “Furió...!?, Vostè és el fill d’en Valentí, el mestre aquell...?” “Sí, el mestre mut. Sap qui sóc, ara, oi?” “Vaja, així és cert que existeix! És tota uns sorpresa sentir-lo! ...I com és que em truca a mi?” “Podem quedar demà? M’estic a la Fonda del Nando. Demà surto de viatge i fins d’aquí dues setmanes no podria tornar a quedar. Pot venir? Saps on és, oi?”

S’havien citat per quarts de vuit, i en arribar en Bernat al lloc, en Joan Furió ja l’esperava amb una gerra de cervesa i un sobre gruixut relligat amb gomes elàstiques, damunt la taula. Es van reconèixer tan sols veure’s..

–Joan?

–Bernat?

–Feia temps que l’esperava conèixer...

–M’ho suposo…El poble és petit, i encara que sigui un nouvingut, vostè ja deu estar al cas de tot.

–Tutegim, sisplau. Se’m fa estrany... Sóc jo qui li hauria de parlar de vostè...–va excusar-se en Bernat.

–No hi fa res. Tutegem-nos, doncs... Li ha..., li has dit a algú que venies?

–Sí. No em vas dir pas que no podia fer-ho!

–No, no passa res. Ja no és cap secret que sigui per aquí a aquetes alçades. Però hi ha gent que prefereixo tenir lluny. Encara. Hi haurà temps...

–Li ho he dit a una amiga. La Júlia,...

–L’escultora.

–Sí. La coneix? Vull dir, la coneixes?

–No i sí. No conec ningú del poble directament; però sé qui és tothom i què hi fa. Almenys, els personatges singulars.

–Vaja. I jo en sóc un? –va demanar somrient però amatent, en Bernat

–Podria ser...–va fer en Joan, fent sí amb el cap. Però abans hauries de saber algunes coses

Li va explicar la seva història. El seu pare, en Valentí Furió, el mestre mut, un home noble i avençat al seu temps, va ser mort pocs anys després d’acabar la Guerra Civil. Això tothom ho sabia. Ell ho va saber als setze anys. “M’ho va dir la amre, sí. Pe`ro no m’ho va dir tot”. Ell el recordava poc, al pare. Tot el que en sabia és el que li explicà la seva mare, la Beatriu. “Vam anar a viure a ciutat. Va se r dur. Molt dur. Va ser un temps de gana a i privacions, la postgueuerra. I per una vídua jove amb un fill, senss diners, era difícil tirar endavant. Molta gent se’n va voler aprofitar. I algú deuria fer-ho.”

–Ho suposo –va en Bernat. Els pares també en parlaven molt d’aquells anys. Sóc de la Barceloneta, jo, saps? Les bombes van castigar molt el barri. Hi vaig perdre un avi que mai vaig conèixer.

–La qüestió és que amb penes i treballs vam tirar endavant. Vaig poder estudiar. Fer una carrera. Em vaig casar. No he tingut fills, però. La meva dona em va deixar fa molt de temps.

–Vaja, ho sento..

–És el pa de cada dia, això ara. Abans no, però ara... Era francesa, la Nicole; un bombonet. Però vaja; no és d’això que et vull parlar.

–Ja. És del teu pare. De saber qui ho va fer i on el van enterrar, oi?

–Tampoc. Ja sé qui ho va fer. I amb qui va comptar. Ho he sabut sempre. La meva mare m’ho va voler amagar. Però al final m’ho va dir. “No et signifiquis, mai”, em deia. La pobre. Va viure sempre amb la por al cos i va morir amb el cor encongit.

–Ella no va tornar mai al poble?

–No. Mai va voler tornar. No hi tenia cap motiu, més que saber on van enterrar el pare. Vaig estudiar i anar a universitat, ja t’ho he dit. He estat professor d’Agronomia. I pels estudis, vaig recalar a França, a Montpeller. Allí vaig conèixer la Nicole. I sempre he estat amb un peu allí i un altre a Barcelona. Al poble, jo tampoc vaig voler tornar

–Fins ara...

–Sí, fins ara –va fer en Joan mentre entomava un glop de cervesa. No vaig voler mai remoure la història. Era allí, a tocar, però no la volia veure. És una història repetida massa sovint a molts pobles del país. Misèries de la guerra. Ho veiem als diaris de tant en tant. Però quan et toca, et toca...

–I ara, vols fer algun tipus de reparació... moral? econòmica? Amb la Llei de la Memòria Històrica potser tens dret a algun rescabalament...La casa, però... –va deixar anar en Bernat abaixant el cap.

–Tranquil, no vinc per la casa. Volia abans saber com estava tot per aquí. Vaig venir a Porqueres, per primer cop, fa cosa d’un mes i mig. I vaig fer unes preguntes a la gasolinera. Crec que va ser quan l’enrenou es va disparar.

–Ja! M’ho ha explicat en Pasqual, el vell de la benzinera. Es veu que ets clavat al teu pare ! Ell et va confondre... Com si hagués vist un esperit. Però hi ha altre gent que t’ha vist... pel bosc, aquí a la fonda, per la carretera,..

–Vaig fer gasolina, cert. I vaig preguntar per la meva casa. Es veu que l’home hi va caure de seguida i es va esverar...Vaig sortir corrents amb el cotxe. El deuria espantar. Alguna nit vaig passejar pel bosc dels entorns. Volia recordar escenaris dels jocs: el riu, el pont, la cova Gran, ..Va ser aleshores quan em va veure...

–Com...? Qui et va veure? –el va interrompre en Bernat.

–Mira –va dir, alçant la mà lliure que no recolzava sobre el paquet– t’he fet venir perquè vius a la casa on vivíem nosaltres. No et nego que m’agradaria tornar-hi; però prefereixo no fer-ho. Durant un temps va ser on vivia el delegat de Falange del poble. Se la van quedar com botí de guerra. Ho sabies, oi?

–Sí, M’ho va dir Don Bartomeu, el metge...

En dir-ho, en Joan va somriure àmpliament mentre picava amb la gerra la taula.

–Li dieu don, ja...En Bartomeu i jo érem amics, saps? Jugàvem a bòlit al carrer, davant de casa seva. Ell era de casa bona. Jo no. Però era un bon xaval. Sé que es va fer metge. Ell és qui m’ha mantingut al corrent de tot el poble fina ara.

En Bernat va obrir els ulls com a plats, les celles amunt.

–Don Bartomeu??? I tu??? –assenyalant-lo. Però si no ens ha dit res!
–Li ho vaig prohibir. Ens vam retrobar a Montpeller. Amb aquestes casualitats que té la vida. Ell era de congrés i jo passejava pel centre. Em va reconèixer al punt. És cert: sóc clavat al meu pare.

–Ostres! Això sí que és una sopresa!

–Ja veus. Hi tornava sovint a veure’m. O jo coincidia maba ell a Barcelona si baixava de tard en tard. Crec que només li ha faltat casar-se a l’home. Sempre li deia: ”Vine a França, que totes coneixen el francès aquí...” Ja, ja ! Ja veus...

–Doncs aquesta sí que és bona...! Don Bartomeu sabia que rondaves per aquí... i no deia res.

–Be. Del cert no ho sabia. S’ho imaginava. Ell m’ha trucat finalment i m’ha demanat que vingués i que parés amb aquestes aparicions. I m’ha aconsellat que parlés amb tu...

–Amb mi? ...Per això tenies el meu telèfon! És clar! Ell te’l deuria donar.

–Exactament.

–I ... què vos, que faci?

–Recordes el falangista de qui t’he parlat?

–Sí. És viu encara?

–Sí. Ell és qui va denunciar al pare. Era molt jove aleshores, un barbamec. Es va salvar d’anar a la quinta del biberó. Ell sempre ha sabut a quin paller arrambar-se.

–I això com ho saps?

–Per aquests papers... –i li va allargar el sobre que encara tenia sota una mà–. I perquè els silencis també parlen. I molt.

En Bernat anava a obrir el sobre quan en Joan el va deturar.

–No. Fes-ho a casa meva. Vull dir, a casa teva. La casa forma part de la història. Ho vaig entendre quan l’altre dia, al bosc algú em va disparar... Sense gaire punteria, per sort. Crec que va ferir a un gos...

–No, era un llop. O això creiem...–però canviant de to de seguida– I com dius...? Eres tu aquella nit per allí? Però qui et voldria disparar al cap de tants anys...? Perquè no has anat a la policia i ho has...

–Tot al seu temps –va fer , amb un gest amb la mà que significava paciència.

–I què se suposa que he de fer exactament?

–Llegeix, I parla amb en Bartomeu. Ell sap alguna cosa que jo no sabia, però jo sospitava. Potser no t’ho dirà. Ni a mi tampoc. Mira els papers i ho entendràs tot. Tornaré d’aquí uns dies. Ja et trucaré.

I allargant-li la mà, a mode de comiat, va aixecar-se de la cadira i va fer cap a la sortida, sense cap més explicació que, en obrir la porta del bar, es va girar i li va senyalar amb el dit el sobre que restava al mateix lloc on l’havia deixat.

7 comentaris:

  1. Que bo, veí! M'encanta aquesta història i el misteri que es va descobrint a poc a poc.

    ResponElimina
  2. Això va vent en popa!
    Bé, ... jo diria que don Bartomeu és un personatge ja major -a punt per a la jubilació, diria-, però potser no n'havia parlat mai de la seva edat.
    En qualsevol cas, ens tens intrigats a tots.

    Salut!

    ResponElimina
  3. És cert, no em posat edat a gaire personatges. LA mercè (52). D'altres són passada la quarentena (pels fills que tenen). D'altres no hi arriben... Per altres ocasions, caldria fer una fitxa al costat de les històries dals personatges principals. Algú (i jo mateix potser) ens hem confós de nom algun cop. Qui deia Damià al Valentí, per exemple?

    ResponElimina
  4. I ens deixes així! Com arribo a odiar aquestes situacions, com quan el llibre està a la part més interessant i has de parar. Però en aquest cas pot contiuar com vulguem!

    Alguna relliscada si que hem tingut tots!

    ResponElimina
  5. Ep! Vaig ser jo que a en Valentí li deia Damià. Ja ho he arreglat.
    Quin embolic que duc!
    Ben vist, veí.

    ResponElimina
  6. Doncs qui vulgui continuar i resoldre el misteri que ho faci! Al final, algú ho haurà De fer i s'hauran d'anar tancant fils (o deixar-los oberts)!

    ResponElimina
  7. jo és que em faig un embolic amb els noms...

    corregiu-me, si cal!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons