divendres, 29 de febrer de 2008

Històries

Era el seu nou primer dia. Ja hi havia passat abans per això. Ja sabia quines eren les sensacions de nervis, nous companys, nous mestres, nous rostres que es convertirien en el seu horitzó diari.

Havia deixat els seus estudis. Després de tot l'enrenou que l'arribada d'en Valentí va causar al poble, va saber què era el que volia fer. Recuperar la memòria de temps passats, convertir-la en històries sense fi, conservant el seu perfum però deixant-les morir en el seu temps, amb un final feliç.

En Valentí Furió... no sap si va trobar el que cercava, però va descobrir els orígens d'una mare que el va estimar amb tal bogeria com per regalar-li uns records que no li pertanyien, potser falsos, però carregats del seu amor cap a la vida.

La Júlia va deixar que el passat fos passat i amb la mar als ulls va retrobar el somriure que va perdre quan en Bernat va marxar. Es podia fer responsable dels seus sentiments, de les mirades delatores que havien parlat per ella, però havia de deixar marxar el dolor dels sentiments no viscuts i de les paraules no dites dels homes de la seva vida.

Però ella no volia permetre que la història morís en un llit de pols. La història del seu poble, dels seus pares, dels seus avis, dels seus amics. I del seu esperit somiador en sortiren paraules, estudis, cerques i investigacions. Li agradava la idea de deixar descansar el passat allà on era, inventant-se entrenyables contes, a través dels quals no es perdrien mai els fets.

Era el seu segon primer dia.

dijous, 28 de febrer de 2008

el record

Passejava sense pressa, vorejant la garriga marina, quan va veure na Júlia asseguda sobre les roques, a la vorera de la mar, amb la brisa que li acaronava el rostre humit de salistre, amb la mirada perduda. Tenia un paper a la mà, tot i que a ella no li feia cap falta llegir-lo, perquè en coneixia el contingut de memòria, i l'anava recordant una vegada i una altra, en silenci. L'hi havia escrit en Bernat feia ja més de deu anys, però el sentia proper, com si hagués estat ahir. Una llàgrima va lliscar per fondre's amb la mar. Aleshores va saber per què la mar és salada. Per totes les llàgrimes vessades.

Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel·lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.


... estava preciosa.

dilluns, 25 de febrer de 2008

Comiat i confessio

(en algun lloc de França, març 1996)

Benvolguda Júlia,

sóc un covard, ho sé. Per la forma en dir-t’ho, però no pel fons. Perquè em sembla que és el millor que puc fer. Que podem fer. Per mi i per tu. No em costa gens escriure’t aquestes ratlles. El que m’hagués costat era dir-t’ho de fit a fit. T’hauria mirat als teus ulls glaucs i no hagués pogut lligar dues frases senceres ni seguides. Seguiria presoner del teu encant. Per això és millor que t’ho expliqui per carta. És millor així, creu-me.

La firma farmacèutica per la qual treballo em va fer una oferta fa uns dies que no podia deixar escapar. O si. Ho hauria fet per tu. Si ho hagués vist clar. Si em veies inquiet aquests darrer temps era per això. Però m’hauria equivocat. I me n’hauria penedit sempre. Perquè era agafar un tren d’aquests que no tornen a passar; a la meva edat... Ser el nou cap comercial de la distribució a l’Europa occidental m’obliga anar a viure a França. Primer a Paris, però hauré de canviar de residència sovint. Seré un home de maleta i avió. Un yuppi caduc, com tu els anomenes.

El destí ha volgut jugar-nos una darrera mala passada. Quan et vaig retrobar, ara fa uns mesos, allà a la galeria, a la inauguració de la teva exposició, alguna cosa que tenia amagada molt endins va renéixer de cop. He dit “una cosa”... Seré hipòcrita! Era una vella ferida mal curada que tornava a supurar. Permet-te’m el símil mèdic. El remei per curar-la era tornar a estar junts. És cert que la primera nit, quan vas venir a casa, estava a punt d’embogir si no ho haguessis fet. Va ser inexplicable. Inenarrable. A costa de ser un malparit vull que sàpigues que mai havia estat amb una dona com amb tu aquella nit. Aquella i les següents. Ho dic a costa de fer-te més mal encara i de renegar de la meva dona a qui, en el fons, no vull pas tan malament. Però amb ella no hi ha hagut mai ni el foc ni la passió que en tu he posat; ni al llit ni a la vida. Ara ho sé.

I és per això que me’n vaig. Lluny, ben lluny.

Algú que llegís això, sense saber res de nosaltres, no ho entendria. “Si la desitges tant, doncs, perquè fuges?”Jo a voltes, tampoc no ho sé. No n’estic segur d’entendre-ho. Però és evident. Els teus ulls no menteixen. Mentiran les teves mans en tocar-me, els teus llavis en besar-me, la teva gola en occir-me de plaer, les teves natges compassades, els teus pits tremolosos,...però els teus ulls; no. Tu no et donaves tota. No te’m donaves com jo volia. Ho saps i ho sabem tots dos. N’hem parlat altres cops i no t’ha d’estranyar el que et dic. Serà per les teves filles? Per què en el fons del fons, no vols trair al Carles? Perquè et fan por pels meus silencis prolongats? Per què hi ha algun força que t’empeny enfora?Algun afer del meu passat? No ho sé... No m’ho dius clar. La qüestió, nina, —no puc deixar d’anomenar-te així, “nina”— és que no jugàvem el mateix partit. Jo ho creia, al principi. I potser sí que era així, però era evident que la pilota la tens tu. I no la passes. (Mira, ara m’ha sortit un símil futbolístic! No posis aquesta mirada de retret, dona! Intento treure ferro a l’assumpte!)

Ja veus. Semblava que ho teníem tot i no teníem res. En Roc, el pobre, no ho entendrà. Ell que creia que fèiem la parella ideal! Almenys, comparats amb ell i l’Helena, així ho semblava. La Mercè, suposo que si, que ho entendrà. Ella és més llesta que la fam; i el seu afer amb en Raül, per comparació, m’ha fet adonar-me de la realitat. No la culpis de res a la pobra. Sé que sou bones amigues i ella et serà una vàlvula d’escapament. Per això són els amics. Però jo no volia ser un amic teu, tan sols. Li he donat a ella la carta en mà abans de sortir del poble. Suposo que haurà acomplert la promesa d’esperar dos dies abans de donar-te-la. No havia dut gaire coses i, per tant, no m’he d’endur gaire res. El lloguer ha vençut després de quatre mesos i ara la casa tornarà ha estar buida.

Això de les cartes sembla que em persegueixi. Ja saps que en Joan, el fill del mestre mut, em va deixat un sobre amb retalls de papers i fotos. Eren fotocòpies d’uns originals que va trobar, feia poc, a un racó de casa la mare. En ells hi va trobar el seu passat. I ara buscava el seu futur. El pobre! Perquè t’explico aixà ara? Espera i ho entendràs. Ell va saber que no era fill del seu pare. Bé, si; es fill del seu pare; pe`ro aquest no era el “mestre mut”. Sorpresa, oi? La seva mare va crear una ficció. Eren amants, cert. I estava embarassada quan el van venir a buscar un escamot de la falange per fer-li la pell; cert també. Ell volia escapolir-se amb la Beatriu i obrir nous horitzons. Però ella es resistia. La ingenuïtat de la dona va ser fatal per ell. I pel fill que esperava. Però no del Valentí; sinó de l’Emilià de cal Ratera. Ni ell ho sap, el desgraciat! La forçava de tant en tant, a la cort o al badiu. Era mes jove que ella, però era més fort. I era l’amo. La mare del Joan va fugir en saber la mort del seu únic i gran amor, el malaguanyat Valentí. I va forjar una llegenda entorn ell, que va transmetre al seu fill, en Joan. Una mica com jo faig amb tu ara. Però la Beatriu no tenia a ningú a qui demanar perdó. Jo sí.

Ja veus com son les coses. En Bartomeu, el doctor, ho sabia. No sé com; però ho sabia. Però no en parlava; ni li ho va dit mai, tot i conèixer al pobre Joan; quan van coincidir a Montpeller fa uns anys. No ho sabia aleshores, és clar. Ho va saber després. L’Emilià li ho va dir anys després. Una manera estranya aquesta de servar l’honor i la paraula d’un home.

En Joan, va descobrir els papers i per això va estar voltant pel poble, volent saber qui coi era aquell malparit que una nit d’estiu, pocs temps després de la guerra, va violentar la seva mare. Està fet un nyap i un sac de nervis. Jo li vaig recomanar, uns dies després de veure’ns a la fonda on s’hostatjava quan venia que, en memòria de la seva mare, ho expliqués tot. Li devia. No pels diners —el pobre Emilià no te ni un duro—, si no per redimir la mare. Encara que renegui d’ell. No se què farà al final. En certa manera et traspasso aquesta informació perquè t’afecta indirectament. Com?, diràs.

Em sap greu el que et diré; però t’afecta de ple. Qui va denunciar el pobre Valentí a l’escamot de la Falange aquell fatídic estiu de 1943 no va ser l’Emilià; no. Va ser el teu pare. Ho diuen clarament els papers que en Jopan va trobar a no sé quin arxiu, a Salamanca, crec, i la mateixa confessió de la mare. El que no sé veure per enlloc és el perquè. Gelos? Segurament... El teu pare és mort, i mai ho sabrem. Em sap greu dir-t’ho així, de cop i volta; però és segur qeu t’assabentaries i era millor saber-ho d’antuvi per algú que t’aprecia, encara que no ho creguis. Això del teu pare ho hauries d’escatir; si ho vols. Jo ho deixaria estar. Jo crec que en Bartomeu en sap alguna cosa, ni que sigui indirectament; m’ho va mig delatar fa uns dies en saber que jo tenia els papers d’en Joan. L’Emilià deu viure amb la por que tothom creu que va ser ell qui va delatar en Valentì Furió i que mig poble li ho retreu. Però ja he vist en aquest temps, que l’altre mig, no. En fi; això són misèries d’un temps passat que ara ens retornen com una ventada de morts. Ja sé que no estàs en les millors condicions per afrontar-les. Però a la vida les coses vénen com vénen. I algunes, com jo, se’n van.

Tens unes filles magnifiques. En elles t’hi pots recolzar. I la Mercè. I en Carles, és clar...El dia aquell en què em vas dir que hi parlaries l’endemà hi tenia posades moltes il·lusions amb el que em diries. Però no em vas parlar d’un trencament. I això em va fer adonar del meu error. No et sentits culpable, nina. Soc jo el que he fet volar coloms i exigia més del que em podies donar. Me’n duc un record immens del que hem viscut aquest temps. Impagable. Imborrable.

Sabre viure amb ell. I vull viure amb ell. Però he de passar pàgina o em faré més mal. Diga’m egoista, si vols. Jo crec que en el fons, tots dos creiem que és el millor.

I jo espero que tu segueixis endavant; com sempre ho has fet.

Bernat

PS

No em busquis. No em truquis. Ja tinc un altre mòbil. Les nenes no saben res d’això nostre i no et veig tan vil com per fer les facis servir d’esquer per trobar-me. Elles tampoc tornaran per aquí. Ja no té sentit. Les veuré poc a ells; sí. Menys del que voldria. Però les seguiré veient. A tu, et veuré quan acluqui els ulls.

M’enduc la fotografia que ens vam fer la primera nit, la que està sobre la tauleta. Si vols, agafa els llibres que vulguis de casa. Ja no els puc dur amb mi. Si algun cop hi penses, llegeix en veu alta aquell poema que et vaig dedicar. Ja el deus saber de memòria. Però m’agradaria sentir-lo. Ni que fos en somnis...

Mil petons. Allà on vulguis.

dimarts, 19 de febrer de 2008

Hi ha alguna cosa a fer?

En  Bernat,  s'havia  tret  els  llops  de   sobre per qüestions pràctiques,  però  s'aprofitava  de la proximitat  d'en Roc,  per  passar-los  a veure  sovint. 

 

-          Hola  Roc!  Com  van els nostres  amics  llops?

-          Bé,  la lloba  ja  està  ben recuperada. Després de l'ensurt  que  ens va donar...  sembla  que li hagi  anat  bé la  correguda. Els  trec  al  bosc  a passejar,   la deslligo  allà  i  sempre torna  a casa.

-          L'has  domesticada.

-          Sí,  o  ella  a mi.  No  m'hagués  pensat  mai  que una lloba, pogués  ser  tan afectuosa  amb els humans.  Sempre  busca  que  l'amanyaguis.  El  que passa  és  que els cadells  es  van fent  grans i  què  en faig  jo de tots?  A  vegades  penso  que els hauria  de portar  al zoologic,  però  estic  tant  sol  que  em sembla  que  sense  ells encara  seria  pitjor

-          Va,  Roc,  ja  que t'has  carregat  tu  els  animals,   si vols,  jo et  faré  la gestió,  així  t'ajudo una  mica.  No  tens un aspecte gaire  animat.

-          No,  no n'estic.

-          Què  et passa?

-          Crec  que tot el que em passa    un nom: Elena.  Ella    la seva  vida  i jo la trobo tant  a faltar.  Els  caps de setmana estic  sol i  em sento  com  abandonat i trist.  Els  llops  m'han distret  una mica,  però  ni amb  ells em sento  acompanyat.  I  això  que la lloba  sembla  que m'entengui,  com  més  moix em veu  més em busca.

-          Però per què  t'ho  agafes així?  Aprofita el que tens  i no et compliquis  la vida. Ja  voldria  jo  que la  Júlia  s'ho  prengués d'aquesta  manera  i es  quedés  amb la  seva  família…  així  estem  junts  però sense  cap  compromís.  I ella  s'enfada.

-          Jo  l'entenc!  Tu  estàs  lliure,  si no vols  estar  amb ella  és  perquè  no vols.

-          Vull estar  amb ella!  però  no tornar  a començar  una  altra  vida de parella.  Ja ho he  passat  un cop  això. Ja  no vull  recomençar.  Amics,  amants i  cadascú  a casa  seva.

-          No t'entenc.  Jo ho donaria  tot  per  poder  estar  amb l'Elena.

-          No has  estat mai casat,  oi?

-          No.

-          Clar!  Tens  ganes de provar-ho,  però  no et pensis… la  rutina  se't  menja.

-          Jo  així  no estic  bé.  Només  penso  en estar  amb ella i  tota la relació  està  feta  de  minuts  escadussers,  agafats  d'aquí  d'allà.  No puc  més.

-          Doncs,  si així  no estàs bé, deixa-ho,  Roc!  No   vulguis  patir-hi.  Oblida't  d'ella   i  no t'hi enganxis  més.  Ella  ja  et va  avisar, no?

-          No  puc.  Ni això,  ni allò,  em sento com atrapat.  I tu  que  faràs  amb la Júlia?

-          Intentar  mantenir-nos  així.  Ella  sembla que condicioni  la seva separació  al fet  de viure  amb  mi  i jo li dic  que no té  res  a veure.  Cada  relació  val el que val per ella mateixa,  no pas  per  comparació  amb cap altra.  Si  no està    amb  el seu marit,  que se  separi.  Nosaltres  ja farem  el nostre  procés  i  ja veurem  què en sortirà.  No,  no vull córrer.  M'acabo de separar  i ja ho he passat  prou malament.  Tot  és  massa  recent i tinc les  nenes.

-          També  la  Júlia  ho    complicat,  però  encara us veig més  possibilitats que a nosaltres. 

-          Ja  veurem!  Roc,  m'agradaria  parlar-te  d'una altra  cosa.

-          Digues!

-          Tu  en saps  alguna  cosa,  de com està  tot plegat  amb l'Emilià.  Saps  si D. Bartomeu ha  fet  alguna cosa.  -  preguntà en  Bernat.

-          Que jo sàpiga  res.  Té guardades  les  dues bales,  de  la mateixa  arma,  però  tampoc  això  no demostra  gran  cosa.  No ha fet mal a ningú,  només  a un animal.  Què  podem fer?  Què  podem denunciar?  Clar  que  en  tots  dos casos hi ha testimonis.  I  la  lloba,  però no  crec  que  el testimoni d'un llop serveixi de molt en un tribunal.

-          L'únic  que pot  fer-ho  és  en Joan,  però  ara  encara  és  fora.  La  Júlia  no  pot  servir  de testimoni,  li toca  masa  de prop,  sense  tenir-hi  cap culpa,  pobra!

-          Però potser l'Aina  si que voldria  fer-ho.   I  l'altre dia  erem  una colla.  -  va  dir  amb una mica  d'esperança  en Roc.

-          Si però l'altre  dia,  només  va  amenaçar  a la lloba.  No pas  a cap persona.

-          Crec  que  de  moment poca cosa  podem fer,  però  D. Bartomeu  ho porta  tot  amb una discreció tan excel·lent  que em fa  pensar  que es guarda un as  a la màniga. Dius  que en Joan i ell  eren amics?

-          Sí,  m'ho va  dir.  En  Joan,  m'ho va dir.  Don Bartomeu  és  com una tomba.

-          Ho  veus?  Jo crec  que en porta  una de cap.

-          Jo  tinc  uns papers que em va  deixar  en Joan,  però  la veritat  no hi entenc  gran cosa.  Noms  que no conec,   fets  que no  acabo d'entendre,  escriptures  que no lliguen  i diuen coses  contradictòries.  No entenc  pas  perquè en Joan em va  deixar  els papers  a  mi,  que sóc  foraster i no tinc  ni idea  de  res.

-          Sí,  però  és  curiós,  saps  que en Raül,  un altre  acabat  d'arribar,  està  fent investigacions sobre  el tema.?

-          Potser la gent  del poble no vol ficar-se  en aquestes històries.  Hem de ser  els forasters?

-          Jo  espero  que  D. Bartomeu  s'hi fiqui. Si eren  amics,  potser l'ajudarà. Encara  que no sé  què  vol.  Fer  justícia  després  de tants anys  és imposssible. 

-          No    si és ben  bé fer  justícia allò  que vol,  però  potser sí  que tothom sàpiga  la veritat,  encara  que sigui  fora  dels tribunals.  Crec  que  necessitaria  algú gran  del  poble que recordés els noms  i  algú  que hi entengués  una mica  de contractes,  escripture s i papers  diversos.  A  veure  si  en  sabem treure  alguna cosa. Però ja sé  que amb D.  Bartomeu no hi puc comptar.  Em  va dir  que no  havíem ni parlat,  ell i jo.

-          I  si el  deixem  fer  a ell i li fem confiança?

-          No  se  sap mai,  a vegades  les  persones  tan prudents  per  no fer  mal  a  cap innocent  s'estimen més  callar.

 

Truquen  al timbre.  En  Roc  va  a obrir. 

 

-          Hola  Elena!

-          Hola Roc,  hola  Bernat!

-          Ja  ja  me n'anava  -  diu en Bernat.

-          No,  no  si  et plau.  Jo només  passava  a dir  adéu.  No em puc pas  quedar.

-          Bé...  no vols  ni passar?  Vols un cafè,  un tè,  un  refresc?

-          No,  gràcies.  Només  volia veure com estaves i prou.  Me'n  vaig,  ja veig  que estàs  acompanyat.

-          És  una ironia,  això,  o què?

-          Perdona,  no,  no.  Me'n  vaig -  diu  tot  fent-li  ràpidament  un petó.

 

I  sense  dir  res  més  ni esperar  cap  resposta,  obre  la porta  i  la torna a tanca r al seu darrere.

 

-          Has  vist?   Més  de la meitat  dels  dies  és així...

-          Parleu-ne.

-          Ja  està  ben parlat. És això  o res.

La lloba contra-ataca

La lloba, coixejant i amb molts d'esforços, usant com va poder el musell, va obrir la porta i es va llençar al carrer. Corrent a tres potes, creuava com una folla enfurida els carrers del poble. Les iaies tancaven finestres i porticons, les mares treien els fills del carrer: la bèstia ensenyava les dents. En Roc corria rera ella però, tot i coixa, una lloba sempre és una lloba. Gira a l'esquerra, carrer del sols de la vinya avall, i corre corre a tota velocitat. I can Ratera és allà davant.
La lloba es llença amb totes les seves forces contra la porta, però el seu cos ferit s'estavella contra la dura fusta de roure. L'udol proferit clama a la mort. Esgarrapa la porta, crida, salta, corre desesperada pel voltant de l'edifici fent soroll i llençant-se altre cop contra la dura porta, massa ferma com per a ésser vençuda. En Roc se la mira sense entendre res. Què li agafa, ara? Tan bona i tranquil·la com semblava! Armats amb bastons, destrals, i forques de pagès, els joves del poble s'apropen astorats. I quan siguem prous, què fem?, es pregunta cadascun d'ells. N'Elena, espantada, s'ho mira tot des de lluny. I, finalment, una figura sinistra es perfila a la finestra del pis de dalt: duu un fusell antic, d'aquells de quan la guerra, a les mans, i es disposa a disparar. És l'Emilià.
No!, crida en Roc, corrent cap a la lloba enfollida, la qual no s'atura en el seu propòsit d'entrar. Però ja és massa tard. L'Emilià dispara. Però erra el tret, que rebota als peus d'en Roc, sense tocar-lo. Assassí!, se li escapa al noi, i el de dalt sembla espantar-se. La lloba se'n va, esfereïda per la detonació, cap a l'hort del darrera. Que em deixi en pau! Que em deixi en pau!, demana l'assetjat. Per què m'ataca? Per què em vol mal, aquesta fera salvatge i sanguinaria que haguéssim hagut de matar de bon començament?
I una figura apareix d'entre les forques i els bastons. És don Bartomeu, que demana:
-Recolliu la bala que ha rebotat a terra. Potser jo ho podré explicar... Perquè, sabeu?, el dia que aquest animal va resultar ferit no se'm va ocorrer res més que passejar-me pel bosc, desorés de l'incident, i mireu què hi vaig trobar:
Un cartutx de calibre antic reposava sobre el palmell de la seva mà.

dijous, 14 de febrer de 2008

massa baixes

Tornava de fer un cafè, caminant sense pressa, i llegint el diari, fent cabòries sobre el titular que el tenia preocupat: "Puyol, un mes de baixa per un trencament fibril·lar". Una altra baixa, enguany vénen mal dades -pensava-. No havia parat atenció en el cotxe que hi havia aparcat davant ca seva. Quan va entrar es va trobar en Bernat esperant-lo amb la cara desencaixada.
- Bon dia, Bartomeu.
- Uep Bernat ¿que hi ha res de nou?
- No sé per on començar.
- Passa al despatx.
En Bernat li va revelar la seva trobada amb en Joan Furió, i li va demanar si li podia confirmar l'autenticitat d'aquells documents.
- No puc dir-te res més del que ja saps.
- I na Júlia ¿ho sap? –demanà en Bernat-.
- No t'ho puc assegurar, però diria que no. I si jo fos de tu, tampoc n'hi parlaria. Al cap i a la fi, ella no en té cap culpa, només era una nina, i ningú ha de pagar el mal que puguin haver causat altres. Això només la turmentaria, i ara mateix no està travessant un bon moment, ... tu ho saps.
- Potser tens raó. Només estic cercant la confirmació de tot plegat, però no voldria fer-li mal per res del món.
- Doncs deixa-ho córrer. En Joan ja ho sap tot, i només ell pot prendre decisions que afectin a terceres persones. Tot i que no crec que tengui intenció de fer res, ... és tant bo com son pare.
- Ho entenc. M'ha anat bé parlar-ne.
- ¿Parlar-ne? ¿de què? Tu i jo no hem parlat de res –digué don Bartomeu amb la seva veu càlida-.

Quan s'acomiadaven va sonar el telèfon del metge. Era na Coloma, la dona del manescal, qui li demanava si podia passar per ca seva perquè en Damià era al llit amb febre. Va agafar el maletí i partí tot d'una.
- ¿On és el malalt? –digué el metge quan entrà a cal manescal-.
- Passa, passa, que és al llit –contestà na Coloma-.
- ¿On te fa mal, Damià?
El manescal, tapat fins al mostatxo, no contestà, però se'l mirà, com si volgués dir "tu ets el metge, a veure si ets capaç d'endevinar què tenc". El manescal no perdia cap ocasió per fer-li avinent al metge que la seva feina era molt més difícil, degut al fet que les vaques que ell tractava no col·laboraven a l'hora de fer el diagnòstic ni ser tractades, a diferència dels humans.
El metge, que tot d'una va entendre quin era el repte que li proposava el manescal, va treure un termòmetre del maletí, i comprovà que tenia 39 de febre; després l'auscultà i notà que estava carregat dels bronquis. Tot seguit va estendre una recepta i la donà a na Coloma -mentre li feia la torta-, dient-li:
- Que prengui aquest xarop i un analgèsic tres vegades al dia, i si en quatre dies no ha millorat ... cap a l'escorxador!
En Damià tornà vermell com un pebre de cirereta. Havia quedat prou clar, i mai més tornà a moure el tema al metge.

dilluns, 11 de febrer de 2008

L'encontre

(pel Veí de Dalt)

–Feia temps que us esperava –va fer en Bernat, mentre encaixaven de mans i s’asseia al seu davant

–M’ho suposo… El poble és petit, i encara que sigui un nouvingut, vostè ja deu estar al cas de tot.

Havien quedat de veure’s a l’hostal on ell s’hostatjava, lluny de mirades indiscretes.

–Mig poble diu que l’han vist. I mig poble diu que vostè és un fantasma –va dir en Bernat, entrant directament en matèria. –Alguns asseguren que és el seu pare en persona qui ha tornat…

–Ja, ja,… No em faci riure! Ja veu que no. El que són les coses, oi? Això vol dir que mig poble deu tenir por de veure’m i l’altre meitat, ho desitja, en el fons.

–I això?

–Algú tindrà alguna cosa a amagar. És per això que he tornat…

En aquell moment el cambrer es va apropar per demanar què volia en Bernat. Va senyalar la cervesa que prenia el seu interlocutor: “Una igual per mi”. Tots dos s’havien citat el dia abans per telèfon. “Bernat Sorribes?”, “Sí, sóc jo, qui és?” “No em coneix, però m’agradaria parlar amb vostè. Em dic Joan. Joan Furió”. “Furió...!?, Vostè és el fill d’en Valentí, el mestre aquell...?” “Sí, el mestre mut. Sap qui sóc, ara, oi?” “Vaja, així és cert que existeix! És tota uns sorpresa sentir-lo! ...I com és que em truca a mi?” “Podem quedar demà? M’estic a la Fonda del Nando. Demà surto de viatge i fins d’aquí dues setmanes no podria tornar a quedar. Pot venir? Saps on és, oi?”

S’havien citat per quarts de vuit, i en arribar en Bernat al lloc, en Joan Furió ja l’esperava amb una gerra de cervesa i un sobre gruixut relligat amb gomes elàstiques, damunt la taula. Es van reconèixer tan sols veure’s..

–Joan?

–Bernat?

–Feia temps que l’esperava conèixer...

–M’ho suposo…El poble és petit, i encara que sigui un nouvingut, vostè ja deu estar al cas de tot.

–Tutegim, sisplau. Se’m fa estrany... Sóc jo qui li hauria de parlar de vostè...–va excusar-se en Bernat.

–No hi fa res. Tutegem-nos, doncs... Li ha..., li has dit a algú que venies?

–Sí. No em vas dir pas que no podia fer-ho!

–No, no passa res. Ja no és cap secret que sigui per aquí a aquetes alçades. Però hi ha gent que prefereixo tenir lluny. Encara. Hi haurà temps...

–Li ho he dit a una amiga. La Júlia,...

–L’escultora.

–Sí. La coneix? Vull dir, la coneixes?

–No i sí. No conec ningú del poble directament; però sé qui és tothom i què hi fa. Almenys, els personatges singulars.

–Vaja. I jo en sóc un? –va demanar somrient però amatent, en Bernat

–Podria ser...–va fer en Joan, fent sí amb el cap. Però abans hauries de saber algunes coses

Li va explicar la seva història. El seu pare, en Valentí Furió, el mestre mut, un home noble i avençat al seu temps, va ser mort pocs anys després d’acabar la Guerra Civil. Això tothom ho sabia. Ell ho va saber als setze anys. “M’ho va dir la amre, sí. Pe`ro no m’ho va dir tot”. Ell el recordava poc, al pare. Tot el que en sabia és el que li explicà la seva mare, la Beatriu. “Vam anar a viure a ciutat. Va se r dur. Molt dur. Va ser un temps de gana a i privacions, la postgueuerra. I per una vídua jove amb un fill, senss diners, era difícil tirar endavant. Molta gent se’n va voler aprofitar. I algú deuria fer-ho.”

–Ho suposo –va en Bernat. Els pares també en parlaven molt d’aquells anys. Sóc de la Barceloneta, jo, saps? Les bombes van castigar molt el barri. Hi vaig perdre un avi que mai vaig conèixer.

–La qüestió és que amb penes i treballs vam tirar endavant. Vaig poder estudiar. Fer una carrera. Em vaig casar. No he tingut fills, però. La meva dona em va deixar fa molt de temps.

–Vaja, ho sento..

–És el pa de cada dia, això ara. Abans no, però ara... Era francesa, la Nicole; un bombonet. Però vaja; no és d’això que et vull parlar.

–Ja. És del teu pare. De saber qui ho va fer i on el van enterrar, oi?

–Tampoc. Ja sé qui ho va fer. I amb qui va comptar. Ho he sabut sempre. La meva mare m’ho va voler amagar. Però al final m’ho va dir. “No et signifiquis, mai”, em deia. La pobre. Va viure sempre amb la por al cos i va morir amb el cor encongit.

–Ella no va tornar mai al poble?

–No. Mai va voler tornar. No hi tenia cap motiu, més que saber on van enterrar el pare. Vaig estudiar i anar a universitat, ja t’ho he dit. He estat professor d’Agronomia. I pels estudis, vaig recalar a França, a Montpeller. Allí vaig conèixer la Nicole. I sempre he estat amb un peu allí i un altre a Barcelona. Al poble, jo tampoc vaig voler tornar

–Fins ara...

–Sí, fins ara –va fer en Joan mentre entomava un glop de cervesa. No vaig voler mai remoure la història. Era allí, a tocar, però no la volia veure. És una història repetida massa sovint a molts pobles del país. Misèries de la guerra. Ho veiem als diaris de tant en tant. Però quan et toca, et toca...

–I ara, vols fer algun tipus de reparació... moral? econòmica? Amb la Llei de la Memòria Històrica potser tens dret a algun rescabalament...La casa, però... –va deixar anar en Bernat abaixant el cap.

–Tranquil, no vinc per la casa. Volia abans saber com estava tot per aquí. Vaig venir a Porqueres, per primer cop, fa cosa d’un mes i mig. I vaig fer unes preguntes a la gasolinera. Crec que va ser quan l’enrenou es va disparar.

–Ja! M’ho ha explicat en Pasqual, el vell de la benzinera. Es veu que ets clavat al teu pare ! Ell et va confondre... Com si hagués vist un esperit. Però hi ha altre gent que t’ha vist... pel bosc, aquí a la fonda, per la carretera,..

–Vaig fer gasolina, cert. I vaig preguntar per la meva casa. Es veu que l’home hi va caure de seguida i es va esverar...Vaig sortir corrents amb el cotxe. El deuria espantar. Alguna nit vaig passejar pel bosc dels entorns. Volia recordar escenaris dels jocs: el riu, el pont, la cova Gran, ..Va ser aleshores quan em va veure...

–Com...? Qui et va veure? –el va interrompre en Bernat.

–Mira –va dir, alçant la mà lliure que no recolzava sobre el paquet– t’he fet venir perquè vius a la casa on vivíem nosaltres. No et nego que m’agradaria tornar-hi; però prefereixo no fer-ho. Durant un temps va ser on vivia el delegat de Falange del poble. Se la van quedar com botí de guerra. Ho sabies, oi?

–Sí, M’ho va dir Don Bartomeu, el metge...

En dir-ho, en Joan va somriure àmpliament mentre picava amb la gerra la taula.

–Li dieu don, ja...En Bartomeu i jo érem amics, saps? Jugàvem a bòlit al carrer, davant de casa seva. Ell era de casa bona. Jo no. Però era un bon xaval. Sé que es va fer metge. Ell és qui m’ha mantingut al corrent de tot el poble fina ara.

En Bernat va obrir els ulls com a plats, les celles amunt.

–Don Bartomeu??? I tu??? –assenyalant-lo. Però si no ens ha dit res!
–Li ho vaig prohibir. Ens vam retrobar a Montpeller. Amb aquestes casualitats que té la vida. Ell era de congrés i jo passejava pel centre. Em va reconèixer al punt. És cert: sóc clavat al meu pare.

–Ostres! Això sí que és una sopresa!

–Ja veus. Hi tornava sovint a veure’m. O jo coincidia maba ell a Barcelona si baixava de tard en tard. Crec que només li ha faltat casar-se a l’home. Sempre li deia: ”Vine a França, que totes coneixen el francès aquí...” Ja, ja ! Ja veus...

–Doncs aquesta sí que és bona...! Don Bartomeu sabia que rondaves per aquí... i no deia res.

–Be. Del cert no ho sabia. S’ho imaginava. Ell m’ha trucat finalment i m’ha demanat que vingués i que parés amb aquestes aparicions. I m’ha aconsellat que parlés amb tu...

–Amb mi? ...Per això tenies el meu telèfon! És clar! Ell te’l deuria donar.

–Exactament.

–I ... què vos, que faci?

–Recordes el falangista de qui t’he parlat?

–Sí. És viu encara?

–Sí. Ell és qui va denunciar al pare. Era molt jove aleshores, un barbamec. Es va salvar d’anar a la quinta del biberó. Ell sempre ha sabut a quin paller arrambar-se.

–I això com ho saps?

–Per aquests papers... –i li va allargar el sobre que encara tenia sota una mà–. I perquè els silencis també parlen. I molt.

En Bernat anava a obrir el sobre quan en Joan el va deturar.

–No. Fes-ho a casa meva. Vull dir, a casa teva. La casa forma part de la història. Ho vaig entendre quan l’altre dia, al bosc algú em va disparar... Sense gaire punteria, per sort. Crec que va ferir a un gos...

–No, era un llop. O això creiem...–però canviant de to de seguida– I com dius...? Eres tu aquella nit per allí? Però qui et voldria disparar al cap de tants anys...? Perquè no has anat a la policia i ho has...

–Tot al seu temps –va fer , amb un gest amb la mà que significava paciència.

–I què se suposa que he de fer exactament?

–Llegeix, I parla amb en Bartomeu. Ell sap alguna cosa que jo no sabia, però jo sospitava. Potser no t’ho dirà. Ni a mi tampoc. Mira els papers i ho entendràs tot. Tornaré d’aquí uns dies. Ja et trucaré.

I allargant-li la mà, a mode de comiat, va aixecar-se de la cadira i va fer cap a la sortida, sense cap més explicació que, en obrir la porta del bar, es va girar i li va senyalar amb el dit el sobre que restava al mateix lloc on l’havia deixat.

diumenge, 10 de febrer de 2008

Els secrets del bosc

Era una nit de tardor, la lluna marcava el camí que duia al bosc, i na Beatriu caminava intentant silenciar les seves petjades que feien crepitar les fulles que començaven a caure. Havia de trobar-se amb el seu poeta, amb l’amant secret que cada nit l’esperava sota el seu roure, que ensenyava els nins de l’escola els valors dels que els havien privat a tots, que vivia amb la llibertat de qui sap que no fa res mal fet, de qui intenta arrancar un somriure d'un futur incert.

***

Havia arribat a Porreres feia dos anys, com a serventa d’una família benestant del poble. Òrfena, sense diners ni herències, sense ningú a qui recórrer, des de la capital li havien cercat aquella feina. La seva mirada baixa, el seu cos jovenet i la bellesa i puresa que els seus gestos desprenien, havien convençut l’amo de Can Ratera de contractar-la com a serventa, i si a més a més es podien divertir a costa d’aquells malucs que tant tornaven bojos a qualsevol home, no se sentirien pas culpables, que fet i fet, l’havien salvada d’una mort segura per fam… Eren temps difícils i de mancances.

Na Beatriu, un bon dia, va començar a acompanyar al fill menut a l’escola del poble, i es va quedar amagada entre les bardisses escoltant aquella veu que mostrava els secrets de la vida als més menuts. El mestre mut, li deien, però mut no ho era pas, ans al contrari, tenia una veu encisadora que féu que cada dia seguís acompanyant l’hereu a l’escola i sempre que podia l’anava a buscar, carregada amb les verdures de cal masover. Com qui no vol, intentava coincidir amb aquell mestre, Valentí es deia, a qui regalava el millor dels seus somriures.

Fins que un matí d’hivern, fou ell qui l’anà a cercar. I l’encisà amb aquella veu dolça, l’embolcallà entre els seus braços i li donà tot l’amor que sempre li va faltar. Aquell vell roure, nit rere nit, els amagava dels ulls curiosos, aquella jove parella trobaven la felicitat rere aquelles roques, i només la lluna i el bosc, segons creien, coneixien el seu secret.

Ella mai li va explicar res de les escenes que havia de patir a can Ratera. El senyor Emilià era prou conegut per la seva fúria i severitat, i tenia prous contactes per fer-la desaparèixer i per ensorrar aquella alegria que havia conegut per primer cop. Així que decidí callar, sotmetre’s per poder ser lliure cada nit.

***

Ell ja l’esperava amagat rere el tronc del gran roure. L’esperava amb una sorpresa que el seu somriure era incapaç de silenciar. Quan la veié no va poder estar-se d’abraçar-la, d'acaronar-la, de besar-la per cada racó del seu cos jove.

S’apartà lleugerament i li començà a parlar:

- Beatriu, estimada, he pres una decisió. T’estim més que a la meva vida i no puc passar més temps sense tenir-te al meu costat...

- Valentí, no diguis res més. No...

- Sssttt, calla – la besà -, cada dia intento ensenyar els menuts que tots els somnis són possibles, que cal lluitar pel que s’estima; i no puc sinó fer-ho. Vull casar-me amb tu, vull viure al teu costat sempre més, vull proclamar que sóc feliç al teu costat i que cuidarem al xiquet que dus al ventre i serem una família, tot i el que diguin al poble.

- Valentí, però... saps què et pot passar, saps que no ho veuran bé, saps que a l’escola et posaran traves. Tu ets de bona família i jo sóc una pobre serventa.

- Sssstt. Ho tinc decidit, la bona família, les herències, el ser mestre, res, res no té sentit si no puc compartir-ho amb tu i amb el nostre fill.

- Valentí...

La remor del vent silencià unes passes que s’allunyaren d’aquell racó de bosc. Així que era això el que amagava aquella donota de ciutat. S’aprofitava dels altres, enganyant l’amo d’aquella escandalosa manera. Quan ho sabés...

dimarts, 5 de febrer de 2008

L'Emilià de can Ratera

- Què, Roc, ja t'has convençut que ha tornat el fill del mestre mut?
- Sí, noia, tens raó tohom n'està ben convençut, i a mi em costa de creure.
- Però si la gent l'ha vist, Roc.
- Sí i l'Aina, ha vist el mestre mut en persona.
- Diu que són clavats!
- I ella com ho sap si encara no havia nascut quan va passar tot?
- Els pares de l'Aina, tenen tot un arxiu de fotos antigues, de revistes locals que es feien aquí entre la gent del poble. I l'ha vist en foto moltes vegades.
- I allà al bosc, t'han explicat el que va veure?
- Allà al bosc li va semblar veure el mestre mut, pero devia ser el seu fill. Però després diu que creuen que hi havia una altra persona, que no saben qui és, però que l'empaitava i aquest altre és el que va disparar els trets.
- Ja saps que tinc la lloba gran? I de les dues cries una se la va quedar en Bernat i l'altra jo, aquesta lloba no podia alimentar-los i menys ferida.
- I què fa, a casa teva, la lloba?
- Descansa, no pot fer altra cosa, encara no està bé. Vine entra... Quin dia podràs tornar a casa?
- Roc, ens haurem de conformar amb estonetes. No puc quedar-me tota la nit si tinc la nena i el marit a casa. Entro a veure la lloba.
- Doncs ja podem començar a veure d'on traiem les estonetes, em moro de ganes de tornar a estar amb tu.
- Jo també, la veritat és que va ser per a mi, Roc, un moment molt feliç, i de descobriment de moltes coses.
- No sé si em conformaré amb estonetes, ja començo a pensar que voldria estar sempre amb tu. - Roc, això va quedar clar des del primer dia.
- Sí, si ja ho sé! Però no puc pas evitar de sentir el que sento per tu i de desitjar-ho.
- Em sap greu, jo també tinc ganes d'estar amb tu, però ja sé que per a tu és més difícil perquè estàs sol. Jo tinc la meva família. Deixem-ho, estar?
- No, no prefereixo això que res. T'estimo Elena.
- Jo també t'estimo Roc.

Van sortir al pati a veure la lloba tot deixant la porta oberta del carrer, tot de cop mentre pel carrer passava l'Emilià de can Ratera, la lloba va començar a cridar com una boja i a ensenyar les dents mentre corria coixejant cap al carrer. En Roc la va agafar a temps que no se li tirés a sobre de l'Emilià.

- Però què li ha agafat a aquest gos? - crida l'Emilià - Que no veieu que això és un perill?

En Roc i l'Elena es van quedar blancs per l'ensurt i pel que els passava pel cap a tots dos. En Roc va dir:

- No és un gos és una lloba ferida que vam trobar al bosc.

L'Emilià, va obrir uns ulls esbatanats, se li van desdibuixar les faccions a la cara. I va marxar més de pressa del que fora normal to dient:

- Una lloba ferida al bosc? Quina ximpleria...

El doctor Bartomeu, va mirar per la finestra de la seva consulta quan va sentir el roncs amenaçadors de la lloba i va veure, a qui amenaçava i va saber que tot lligava. Que després de tants anys el fill del mestre mut encara corria perill que es repetís la història de son pare.

dilluns, 4 de febrer de 2008

El poeta

Don Bartomeu somrigué. La Júlia i l'Aina feia una bona estona que se n'havien anat, i ell s'havia quedat amb la lloba, la qual encara necessitava molta atenció i un parell d'injeccions. Per sort, la ferida no era greu. Més aviat al contrari, el perill consistia en els cadells. Què farien, ara, privats de la mare? Perquè alguns veïns se n'encarregaven, però... una mare ferida pot fer embogir qualsevol. O és que us crèieu que només els humans tenen sentiments? A més, per a folls, aquests que veuen l'esperit d'en Valentí vagant pel bosc... Entre això, no sé quines històries de gavardines, i la lloba, o es convertia ell també en inventor de somnis, o se n'anava a la rourera d'ermità... Perquè don Bartomeu era home de ciència, realista, i no podia creure's qualsevol cosa. Només faltaria, ara! Imagina't si s'hagués empassat allò de... No!, però ara era diferent... Aquest cop, hi havia quelcom amagat, entre les glans i les fulles ovalades. Dirigí la mirada vers la mare lloba. Ah, si tu poguessis parlar! Un pensament se li ficà ben endins de la matèria grisa. I si l'utilitzés per a resoldre l'enigma? Però no. Com fer-ho? És impossible. Un llop ha nascut per viure en llibertat. Impossible. Impossible...

Al fons de tot del calaix més dissimulat de la taula del consultori, el peus-a-terra de don Bartomeu guardava la seva única temptació. Plató ho va dir: no convé deixar entrar els poetes a la polis, però una miqueta de vi de tant en tant no fa cap mal, i el metge agafà la seva vella antologia poètica. L'obrí a l'atzar. Mai no havia cercat un poema en concret, però, per alguna misteriosa raó -i que ningú no pensi que don Bartomeu cregués en la Providència o en res sobrenatural, que no és això- sempre trobava en la pàgina oberta davant seu quelcom que l'ajudava en la dificultat. A veure, a veure... Vejam què ens diu... Sembla que es titula Rèquiem?

Tenyiu de negre el vers
Doneu la volta a la vesprada
Que el vostre pa sigui el desert
en un camí sense tornada

Cobriu de roig el seny
Del mateix roig que un ocell avui moria
assassinat entre una xarxa
de pètals afilats

El poeta ha abandonat el romanç
que mantenia la mort al seu costat
i abans d'anar-se'n, cridava:

Podeu fer còctels d'odi i ira
que el ressentiment no podrà podrir el meu cor
i si moro em renaixerà la poesia

I va veure el nom del poeta, i els ulls se li van ennubolar. Va tornar a llegir lentament el nom del mort, vull dir de l'artista: Valentí Furió, mestre mut de professió.

Google analytics

Llicència Creative Commons