dijous, 31 de gener de 2008

el jurament hipocràtic

Ningú no l'havia vist d'ençà que se n'havia anat del poble amb sa mare, na Beatriu, fugint del terror, quan només era un nin petit, però tothom, en veure'l, sabia qui era: el fill del mestre mut. Era la seva viva imatge, un retrat quasi perfecte del seu pare.
Havien estat uns anys difícils, sempre fugint, amagant-se, amb una mare amb el cor ferit per la pèrdua insuperable del seu estimat, però que havia sabut treure endavant el seu fill, en Joan, l'únic que li havia quedat fruit d'aquell matrimoni. Bé, l'únic bo, perquè malauradament també li havien quedat moltes nits senceres d'insomni pensant en el tràgic final d'en Valentí, el record del qual sempre conservà intacte. Recordava la seva mirada neta, transparent, i les seves mans suaus, i el seu parlar savi i tendre alhora. Quan aclucava els ulls encara el podia sentir. No havia estimat ningú mai més. Ningú, llevat del seu fill. El va educar de la millor manera que sabé, i a força de treballar dotze hores al dia, va aconseguir pagar-li estudis, perquè era conscient que el nin havia heretat la capacitat del pare per les lletres. No volia que en Joan sabés quin final havia tengut el seu pare, per no sembrar la llavor de l'odi, amb la por de perdre'l també a ell. Però davant la insistència de les preguntes d'en Joan, va considerar que tenia dret a saber-ho, i per això quan aquest va complir setze anys el va fer seure a la seva vora i li va contar el que fins llavors havia guardat en secret. La confessió no va fer més que confirmar les sospites d'en Joan.
Tot i això, na Beatriu no sabia qui eren els assassins d'en Valentí, i li demanà a en Joan que no intentàs cercar-los, que no es fes notar, i que no tornàs mai a Porreres. "No et signifiquis mai, fill meu" –li digué, suplicant, en un intent per evitar què en Joan remogués el passat i pogués acabar malament-.
En Joan adorava sa mare i l'admirava pel valor i la fortalesa que havia mostrat sempre, tot i ser conscient del dolor que arrossegava al cor. Per això, mentre ella va viure va respectar la seva voluntat, no volia que patís més per culpa seva. Va ser després de la mort de sa mare, que en Joan va agafar el cotxe i es dirigí al poble, decidit a trobar els assassins del seu pare. No cercava venjança, ni sabia exactament què volia, només sabia que volia conèixer més detalls d'aquell obscur afer que havia acabat prematura i brutalment amb la vida del seu pare.
En realitat, al poble hi havia una llegenda sobre la seva mort, però ningú sabia exactament qui n'era responsable. Ningú, llevat de don Bartomeu.
L'assassí era pacient seu, i des de feia anys vivia en un estat permanent de nervis, de por, d'insomni, i ja no hi valien pastilles. Un dia, ofegat per la desesperació, li va confessar l'origen del seu desfici, sabent que el jurament hipocràtic del doctor el protegia de ser delatat, perquè tot i que el crim ja havia prescrit davant de la Llei –havien passat més de vint anys-, tenia una por insuperable a ser descobert i venjat. Temia fins i tot de la seva pròpia ombra.
Don Bartomeu estava obligat a guardar el secret. I precisament estava donant voltes a aquesta qüestió, quan li va semblar sentir que algú entrava a ca seva, era en Bernat, qui, aprofitant-se vel veïnatge del metge, li duia una lloba amb una pota ferida.
En un primer moment, don Bartomeu anava a enviar-lo a cal manescal, però abans de parlar s'ho va pensar millor i va accedir a fer la cura. Era senzill, i ho va enllestir en un instant.

- Quan el manescal ho sàpiga! –va exclamar don Bartomeu, amb cara de burleta, ja que entre ells hi havia un vell contenciós. Tot venia perquè en Damià -el manescal- li deia al metge que era molt més difícil fer de manescal, era precís conèixer molt millor l'ofici que els metges, perquè els animals no podien dir què ni on els feia mal, ni com es trobaven, ni res. Naturalment, això posava de mal humor el metge, però aquest sempre callava, prudent, davant la fanfarroneria del manescal.

En Raül es posa en marxa

En tornar a casa, venint de l'hospital, la Mercè tenia molt mal de peu, de fet li havien immobilitzat i li havien dit que no el poses a terra en quinze dies. Caldria fer repòs.

Raül anava enraonant de com havia estat casual que ell estigués al bosc aquella tarda, no li tocava treballar però substituïa un company que per gripòs havia hagut de restar a casa.

En canvi la Mercè anava pensant com s'ho faria ara que la noia de fer feines havia tornat a Romania a causa de la mort del pare. Amb el Carles no hi podia comptar i els fills durant la setmana eren sempre a Barcelona on tenien la feina.

Raül es va oferir a visitar-la i fer-li algun petit encàrrec si li feia falta. En un principi ella va dir que no, però se'l veia tan sincer que va acabar dient-li que l'esperava l'endemà ni que fos per només anar a comprar el pa.

I així ho va fer l'endemà va fer cap a casa la Mercè

I va ser aleshores que Raül li va explicar:

-Tot el poble en va ple, diuen que han vist el fill del mestre mut.

-No pot ser, no gosaria mai tornar.

-Que si Mercè, que en parlen per tot arreu.

-Ja seria ben estrany.

-Jo sóc foraster i no en sé ben bé res, però tothom ho comenta

-Jo només sé el que he sentir explicar al meu pare que anava a la seva classe.

-Qui era en realitat?

-Algú que va deixar una bona petjada al poble i si ara torna el seu fill serà per remoure molta consciencia.

-Creus que hi ha algú interessat en callar la història.

-Més d'un segurament.

Era massa, la joventut de Raül no podia quedar indiferent a una història com aquesta i en sortir de casa la Mercè, va córrer a buscar el seu amic historiador que treballava d'arxiver a l'arxiu municipal.

dimarts, 29 de gener de 2008

Doble dos

Doble dos


(El veí de dalt)

—Doblo dosos! —va fer, decidit, el doctor mentre es mirava la seva parella de joc.

—Ja m’ha fomut, aquest —va rondinar en Roc. I va fer el dos tocs característics damunt la taula de marbre indicant que passava la tanda.

—Doncs jo també —va sentenciar en Bernat, capcot.

—Coi! Si me’ls havies ensenyat abans i ara no en duus! —va rondinar don Bartomeu.

—Sóc jo qui té el sis-dos! —va saltar ràpid en Xavi, mentre donava un cop de colze al doctor I faig capi! —va afegir, cofoi.

—Un altre cop ens l’han ben fotut aquest dos! —es va lamentar don Bartomeu. Ja portem tres rondes pagant, noi. O espavilem o aquesta tarda ens desplomen vius!

—Ho sento. No estic fi avui —va excusar-se en Bernat. Crec que haureu de canviar de parella de joc

—Ja veig que avui no estàs fi, en les veuen venir per tots cantons aquests. Però això de canviar de parella no ho diràs amb segones...?— va fer picant-li l’ullet.

En Bernat no va tenir temps de respondre-li. En Xavi cridava el cambrer.

—Jofre! —va fer alçant la cop de conyac. Dues més per aquest —senyalant en Roc —i per mi. Apunta-la als nostres amics.

—Estic neguitós. El canvi de casa, a la feina cada dia demanen més resultats, tinc la dona entravessada amb això del divorci, i a sobre, l’animal aquell a casa!...—va fer en Bernat, desviant la conversa i començant a remenar les vint-i-vuit fitxes damunt la taula. Surts tu, oi, ara, Roc?

—Què li passa al cadell de llop? —va demanar en Xavi mentre agafava les seves set fitxes.

—Vaja enrenou! —va dir, fastiguejat.—He decidit treure-me’l de sobre. Conec el veterinari del zoo de Barcelona i m’ha dit que estem sonats de quedar-nos aquests cadells, Roc. Més val que li duguem a ell o els tornem amb la mare...- i mirant en Roc. Va posa. Et toca

—Però si ja fa dues setmanes que no veiem la lloba aquella! —va exclamar en Roc mentre treia el doble sis.

—I a més, no es creu que siguin llops. És impossible. Fa anys que no hi ha llops al país. El meu amic diu que deuen ser una raça de gos creuat...

—Ho saben les teves filles, això que te’n vols desfer? —va intervenir en Xavi.

La Joana et muntarà un sidral...—va afegir en Bertomeu mentre posava el sis-tres.

—No. No els ho he dit. Em toquen la setmana entrant. O hauré de fer abans. —i va reblar. —Fets consumats, tu. Ja s’ho trobaran.

—Ja fa un mes que el tens i potser ara és massa tard —va aventurar en Bartomeu. Jo mateix, si l’abandones, et denuncio.

—Jo no he dit res d’abandonar l’animal. He dit de donar-lo...

—Per si de cas...Ull viu, que aquest t’ha posat el tres-cinc! —va fer seriós, don Bartomeu.

—I què en saps del fill del mestre mut aquell? —va dir en Xavi a qui li agradava de posar neguitós l’adversari quan li tocava moure.

—Hosti, si! No tinc prou maldecaps i a sobre això! Que he sentit dir que vol tornar a casa meva. Es veu que hi vivia de petit, abans la guerra. Vostè en sap res, Bartomeu? –li demanava, mentre es doblava a cincs.

—Això aquest, que és qui te la va llogar, no? Deu tenir els papers en regla..., no?

—I tant! Què es pensa? Que a la meva agència venem o lloguem pisos pastera, com als romanesos aquells? —va arrufar el nas en Xavi.

—No home no. Era per si tornava reclamant drets...

—Potser els té —va fer en Roc mentre treia el sis-dos.

—Ja, però jo encara l’espero.

—És això el que et neguiteja? —va fer en Bartomeu, mentre posava el dos-pito.

—Diuen que ha estat a la Fonda del Nando; i a l’Hotel del Marçal. Fins i tot l’han vist de putes a ca la Verònica.

—L’Aina, la xiqueta que estudia farmàcia, la de can Patolla ... sabeu? n’està ben neguitosa, la pobra —va afegir el doctor. Vigila, noim que et ve amb pitos aquest!

—Diu que el va veure una nit que era camí del bosc, oi? —va fer en Roc mentre col.locava el pito doble.

—Li va fer res? —demanava en Bernat, posat el pito-tres.

—No. Senzillament era allí, rera unes bardisses i va sortir corrents.

—Doncs ja fa temps d’això i encara l’espero.

—Altra gent que va conèixer el seu pare diuen que són iguals: el mateix posat, el mateix caminar,...I tu —va dir mirant en Roc— mira que poso —senyalant el tres doble.

—Joan oi, es deia? —va demanar en Bernat fent girar una fitxa entre els dits, segur que la posava a la següent tanda.

Mentre estaven van entrar la Mireia, la dona d’en Xavier acompanyada de la Júlia. Se’ls van atansar.

—Hola! —va fer les nouvingudes a l’uníson.

—Hola, amor —va fer en Xavi. Com va?

—Bona tarda, don Bartomeu i companyia —va repondre la Mireia. I va afegir adreçant-se al seu marit. —Bé. Què? Acabem? —va demanar mentre li donava un petó tímid als llavis

—Ja? No havíem quedat a les set? —va començar a protestar tímidament

—Sí, perpo després la carretera es posa fatal i encara arribarem a la sessió de les vui! Els nens ja són a casa i els deixat el sopar llest.

—Ei! Si la et dona et reclama, no et pots despistar. Si són dues, vas llest! —va fer en Roc. mofeta.

—Ei! Que jo no el reclamo, res, eh?. Me l’he trobada aquí a la cantonada. No els acompanyo pas!

—Ja...

—Tu rai, que estàs lliure i pots anar al cine quan vols. Nosaltres, amb els nens hem de fer muntatges! —va respondre-li en Xavi.

—Lliure, aquest? —va sortir al pas en Bernat— No, no sé, no sé... Que diria l’Eulàlia, eh?

—Qui és aquesta Eulàlia, noi? —va demanar-li en Xavi mentre es posava la jaqueta.

—Res deixa’l. Vigila tu no surtis escaldat.

—Senyors, i si ho deixem aquí? —i adreçant-se a les nouvingudes. Senyores, gràcies per venir i endur-se’n aquest parell. M’han salvat la vida. Avui ja no em quedava xavalla per pagar més rondes. Que tinguin una bona vesprada.

I aixecant-se lentament va anar a la barra a pagar el deute i recollir el barret i americana.

—Ei! Que la meitat és meva! —va protestar en Bernat. Deixi que...

—Calla. Avui pago jo. I espero que vinguis més eixerit dissabte que ve. Ja et deixaré pagar aleshores, si de cas...

Nosaltres dos també ens anem —va fer en Xavi agafant la Mireia del braç. Adeu, nois. Don Bartomeu,... Júlia.

Adéu

Jo vaig a veure si m’agafa el barber —va fer, com excusa, en Roc, sabent que en Bernat i la Júlia frisaven per quedar-se sols.

—Sec o anem? —va demanar, en quedar-se sols, la Júlia, amb un posar seriós.

—Anem, anem...—va fer alçant-se en Bernat.

En ser fora al carrer van dirigir-se cap a casa d’ell, uns metres més enllà. Caminaven en silenci.

—Bernat, hem de parlar... —va començar la Júlia. —Per això et buscava.

—Ui! Has dit la frase maleïda...Quina n’he fet ara?

—Res. Precisament és això: no has fet res. Res de res.

—Doncs a mi em sembla que no paro de fer-te coses...

—No vull dir això. Ja m’entens...

Havien arribat davant la porta de casa d’en Bernat.

—Puges?

—No —sense poder mirar–lo als ulls. —Mira, avui torna en Carles. Li vull parlar d’això nostre.... Volia que ho sabessis abans per si creus que li he de fer saber res d’especial...

—És el teu home...no tinc res a dir.

—I tu el meu amant...! No et fot!—afegí molesta. Com us acovardiu els homes quan us interessa!

—I tu ets la meva, d’amant. No crec que jo t’hagi obligat a res...

—D’acord. Però em sembla que m’estàs fent obrir els ulls.

—T’aprofites de mi...?

—No. O si...No sé. —agafant-li el palmell de la mà. En el fons, necessitava un revulsiu a la meva vida i tu has vingut al moment just —i mentre li deia, li acaronava el braç.

—Doncs el que deia...sóc un pretext —li respongué, mentre li enretirava dolçament la mà. Ens poden veure... sí però...

—No m’ho facis més difícil. Fem un clau de tant en tant. Riem. Xerrem, sortim i per ara, és tot.

—Fem molts claus. Riem molt, Follem de puta mare i tu no vols que sigui res més.

—Em sembla que ja comencen a parlar-ne tot el poble d’això nostre. Has vist les bromes d’en Roc? I com ens mirava el Bartomeu quan he entrat?.

—Ho saben, segur. Jo no he dit res. Però ja t’ho podies imaginar tot això...

—Per això vull parlar amb en Carles, abans que ho sàpiga per algú altre...

De dins estant se sentí un udol llarg i profund.

—I aquest soroll?

—El coi de la Tuca, la lloba petita. Quan m’olora, udola així...Me l’he de treure del damunt com sigui.

—Vaja. No sóc l’única cosa que et vols treure de sobre. És un consol.

—Ets injusta amb mi. Jo t’estimo, Júlia. Encara que no ho creguis.

—Ja. Diràs que tots aquest anys has pensat en mi i tot allò de...

—No. No ho diré perquè no és cert, Però el que ens està passant m’agrada i no vull deixar-ho morir de cop, així...

—Així com?

—Com...com...no sé. Com sembla que vulguis...

—Ja... Mira, me’n vaig. En Carles deu estar a punt d’arribar.

—I la Marta?

—És a casa l’Aina, li fa de cangur. Dormirà allí.

—Així tindreu tota la nit els dos per...

—Per...? Follar, vols dir? Que estàs gelós? —li pregunta mentre li posa un dit al pit.

—No —va fer, sec.

—Sí! No ho neguis! —somrient, sentint-se triomfant—Aquest posat et traeix...! Estàs gelós!

—Ets dolenta...ho veus?

—Totes les dones tenim un punt de malícia. No ho sabies?

—Queda’t una estona més —li demana, de sobte, mentre li prem la cintura amb ambdues mans.

Ella li respon amb un silenci llarg, dubitatiu; mentre mira a terra i va fent semicercles amb la punta d’una sabata. De cop, demana:

—Recordes la pel.licula?

—Quina?

—“Menteix.-me. Digues que m’estimes encara que no sigui cert”.

—T’estimo —respon ell.

—“Diga’m que tot aquest temps que has estat fora, has pensat en mi.”

—Tot aquest temps que he estat fora, he pensat en tu.

—“Gràcies. Moltes gràcies”

Johny Guitar, de Howard Hawks. La vam veure plegats al Maldà. Ho recordo. Però era ell qui li deia això a ella.

—Vas dir que m’ho diries si algun dia ho deixàvem... Ara m’ha vingut a la memòria. De cop i volta.

—....

—....

—Júlia...

—Sí?

—Menteix.me...

—T’estimo...

I traspassaren la porta. I ja no va caldre més mots ni més preguntes. Un udol trist els acompanyava mentre els seus cossos cavalcaven ran de paret, cap a un temps que ja no buscava mentides ni respostes.

dijous, 24 de gener de 2008

Mestre "mut"

Valentí Furió mai arribà a entendre perquè el motiu de la seua feina, mestre de la república, tingué que portar, per afegitó, la seua ruïna. De caràcter bonhomiós i conversa interessant, impartia les seues classes amb certa solemnitat sacerdotal. Tant era així que, quan s’hi trobava al bell mig d’una de les seues exposicions verbals, aturava el més mínim intent d’interrupció o de distracció cridant ràpidament: mut!, per refer el silenci i no perdre el fil del que deia, el que li valgué el malnom de “mestre mut” amb el que se’l coneixia al poble. Malgrat que mai no va agafar compromís amb altres principis que la llibertat de pensament i el delit per la ciència, es conreà l’enemistat de certa gent, els ben pagats de l’amo i cacic del poble, a la que sempre els treia raó i els deixava a l’altura del betum amb les seues contundents rèpliques. Una vida que completava amb una plàcida existència en la casa, d’estil modernista, del carrer estret del poble, amb la seua dona i el seu fill.

Però els escamots que s’hi formaren acabada la Guerra Civil l’assenyalaren ben prompte i fou acusat de roig i descregut. Malgrat els precs de la gent que el coneixia bé i sabia que aquell lliurepensador era més bo que el pa, un matí humit i boirós el portaren a empentes i cops de fusell fins el mur que envolta el cementiri on, després de la benedicció del mossèn, el cosiren a trets per a després reballar-lo en un clot. A ell i una dotzena més dels que anomenaren traïdors. Així i tot eren no pocs els qui pensaven que, rere aquella aparença de justícia política, hi havia una terrible enveja. De fet la casa de Valentí Furió acabà formant part del patrimoni d’un conegut falangista a qui tothom dóna com a responsable directe de la fi del pobre mestre. La dona i el fill de curta edat foren foragitats del poble, amb una mà davant i l’altra darrere, la mateixa nit de l’afusellament. La por, principalment, feu que ningú no els donà l’auxili que per caritat mereixien. Ningú no va saber mai on anaren a parar ni que fou de les seues vides. Ningú fins que el Josep Maria, per boca del seu empleat a la gasolinera, s’assabentà, esbalaït, que el fill de mestre mut havia tornat al poble. I segons ell mateix havia dit, tornava a per allò que era seu.

dimecres, 23 de gener de 2008

Trets al bosc

Li agradava sortir a passejar cap al tard, abans que es fes fosc. I aquell dia, la Júlia necessitava airejar les idees i posar en ordre els esdeveniments dels últims dies. La trobada amb en Bernat, l'aparició d'un home misteriós, la possible tornada del fill del mestre mut, la innauguració i els projectes professionales, en Carles,... Potser els sorolls del bosc aconseguirien que hi veiés un xic més clar.

Caminava dins els seus pensaments sense adonar-se'n que algú se li acostava per davant. Aquell capvespre havia decidit fondre's amb les ombres del bosc i les cançons que la transportaven a altres móns fantàstics. Quan alçà la mirada i s'espantà de la seva pròpia ombra i de la figura que s'aixecava davant seu... Poc a poc, en el transcurs d'un segon, la seva mirada s'enfocà i distingí la Júlia. Les dues, al veure l'ensurt reflexat en els ulls de l'altra, es van posar a riure, descarregant d'aquesta manera tota la tensió que havia electritzat l'ambient. Tenien la sensibilitat a flor de pell.

Van seguir caminant, conversant sobre les diferents anècdotes que omplien les seves vides, obviant els detalls més íntims, però sincerant-se i deixant la porta oberta per foragitar les seves pors més profundes.

De sobte sentiren un parell de sorolls estridents, com dos cops secs i metàl·lics, com dos trets, no gaire lluny d'allà on eren. Amagades entre uns arbustos, intentaren captar amb la mirada qualsevol moviment per entendre d'on sortien els sorolls. I de sobte, el córrer d'una persona, l'udol d'un animal ferit, i una ombra que es movia davant d'elles, allunyant-se.

- Déu meu... Si és ell! En Joan!
- Aina, què dius tu ara! Què hi ha de fer al bosc el fill del mestre mut...!

I amb un fil de veu, l'Aina xiuxiuejà:

- No Júlia, no... El fill no. Ell mateix...
- Però Aina, saps molt bé que no pot ser, que... Potser les ombres, potser la falta de llum,...
- Pot ser, però l'altre dia també em va semblar veure'ls i ara... No ho sé, potser veig visions.

Quan ja no sentiren les passes a prop es van aixecar. Es disposaven a desfer el camí quan tornaren a sentir aquell crit, un udol que es fonia amb la nit, que suplicava ajuda. La veieren estirada al terra, intentant netejar-se una ferida de bala de la pota dreta, patint, cridant, plorant,... Es van acostar a la mare lloba i ella es deixà agafar, dòcil o colpida pel dolor incessant. Potser el doctor Bartomeu podria fer-hi alguna cosa.

dimarts, 22 de gener de 2008

Més informació sobre l'home de la gavardina negra

És difícil, ho heu d’entendre, per a una mare com jo, que sempre ha viscut amb els seus cadells, de deixar-ne marxar un sense estar del tot segura d’haver escollit la bona opció. Al final, però, em vaig haver de rendir davant l’evidència: aquest tal Broc, o Roc, o com ho pronunciés la noia –perquè jo mig entenc l’humà, encara que ni tan sols el xampurrejo, ja sabeu, deformació professional–, aquest home, deia, sembla bastant animal. L’animalitat d’alguns humans em sorprèn gratament: t’ajuden sense esperar res a canvi! Però bé, com us explicava, que em sento molt i molt trista, i a la vegada contenta d’haver assegurat el futur del meu estimat cadellet. Ah!, la meva és una sensació molt contradictòria.
Fet i fet, sóc un personatge ridícul en un món absurd que algun llunàtic es deu haver inventat enmig d’alguna ressaca –això en el cas que sigui semblant a un humà, que els animals no ens rebaixem mai a aquest nivell. Però m’estimo massa els meus cadells com per deixar-ho córrer tot.
I pensava marxar, tot i que el meu humà és molt bo amb mi, però ahir vaig veure quelcom que m’intrigava: un home abillat amb una gran gavardina negra travessava corrent el bosc. Espantada per la visió de la gran ombra que trencava amb força les branques dels arbres, vaig amagar els meus altres dos cadells, i vaig sortir al pas de l’intrús, ensenyant-li els ullals. No volia pas fer-li cap mena de mal, només espantar-lo, però ell va treure de la seva butxaca una mena de lluna de ferro negre i paf! paf! paf! tres fortes detonacions van omplir l’hora tardana. Vaig fugir a corre cuita.
No penso marxar. No, no penso fer-ho. No mentre aquest misteriós personatge campi al seu aire per la contrada. Qui és? Què hi ha vingut a cercar, per aquí? Per què duu un d’aquests estranys aparells que escupen foc? No ho sé, no ho sé, però no penso pas deixar que faci mal a en Roc o al meu petit cadell, no senyor!
A més, estic ferida d’una pota.
Necessito un metge. N’hi ha cap per aquí?

En Bernat i l'Elena

En Roc, no només es va quedar el cadell de llop,  sinó que va agafar el costum de portar menjar   a la mare lloba  i als altres  cadells,  ja que   aquest  bosc  dels voltants del poble tampoc donava  com per alimentar   una família de llops. Al llobató li va posar Salt, ja  que no parava  mai de saltar al seu voltant.

 

Un dissabte, va anar  a trucar a casa   en Bernat,  per ensenyar-li els llops  i per  conèixer-lo  una mica. El va trobar amb les  seves  filles, la Joana i la Maria.   Quan ja es disculpava per la interrupció  i deia  que ja anava ell sol amb en Salt  a portar menjar als llops,   En Bernat  i la  seva  filla , la Joana  van saltar  a la vegada:

 

-          Jo també  vinc!

 

A la Maria noli feia tanta  gràcia,  això dels llops, però també  va seguir.  Van arribar  al bosc i en Salt s'encarregava   de localitzar-los. La mare  l'olorava  de lluny i  el llepava de dalt   a baix,  cada cop que el veia  .  En Bernat  posava   una mica  de carn  i una mica de pinso  per  gossos,  la mare  va anar  directa  a la carn,  però els petits van anar cap al pinso i   el  rosegaven com si fos una llaminadura.

 

La  Joana, se'ls mirava   embadalida i si bé no s'atrevia a tocar-los,  tret  del Salt,  els   va anar  posar  una mica  de pinso més  a prop d'ells i encara   més  a prop d'ells.  Els petits  s'anaven acostant.

 

-          Ens en quedem un pare?

-          Un?  I deixar  aquesta   pobra lloba cada  vegada més sola?

-          Doncs ens els emportem tots.

-          No podem portar una lloba a casa ni al poble, sense saber segur que no serà un perill.

-          Quan s'acostumi a nosaltres?

-          Ja veurem, potser si.  Tenir  una família   de llops a casa  ...  una  idea que no m'havia passat mai pel cap.   Però  ara  que m'hi trobo no ho veig  pas impossible

 

Quan van marxar amb  el Salt  darrera d'ells,   la lloba va seguir el seu petit  uns passos  i després  va tornar   amb els altres.

 

A la tarda,  en Roc,   va rebre  un mail de l'Elena:  "Dilluns em puc  quedar amb tu,  si et  va bé.  La meva filla se'n va amb l'escola de colònies  i el meu marit se'n va de viatge i no torna fins dimarts al vespre."

 

En Roc, es va sentir desassossegat.  Il·lusionat, però al mateix temps s'adonava que en aquella història probablement les complicacions superarien les   satisfaccions. Però no podia pas deixar-s'ho córrer.  Va contestar  ràpidament: "Quan pleguis   jo sortiré  amb  el Salt, donarem una volta  pel bosc a  veure els llops  i després  ens  n'anem a casa meva."

 

I el dilluns, tots  dos tenien molt clar allò   que volien:

 

-          He pensat molt en tu

-          I jo també, moltíssim!  Quina sort  que et puguis  quedar. Tinc moltes  ganes d'estar amb tu.

-          Jo també.

-          Saps que cada dia he anat a veure els llops? I crec que ja em coneixen. Van agafant confiança.

-          Quina il·lusió que em fa  veure-ho.!

 

Després, tot  va  ser  semblant   a cada  dia:  la lloba  no s'espantava  de veure'l   i  menjava  allò  que en Roc li portava.  Mentre marxaven cap a casa   van tornar  a abraçar-se, allà mateix,  com el primer  dia i   la lloba  no deixava d'observar-los.

-          Avui si  que podem anar  a casa

-          Sí,  avui sí.

-          No vull que et sentis obligada a res.

-          Ni tu tampoc.

-          Ja  vas  veure   l'Aina,  l'altre  dia?  Per cert  de què   la coneixes?

-          De quan treballava  a  casa   el Doctor  Bartomeu.  Ella  va  venir a visitar-se   un dia, es va  deixar un llibre  a la sala d'espera i jo m'hi vaig  fixar   i li  vaig  sortir  al darrera  per   tornar-li.  És molt simpàtica  i  de  seguida ens vam fer   amigues.  Quan  va  tornar,  setmanes  després,  allà a  cal metge,  em va portar   el llibre  en qüestió,  que  era  "Zapatos   italianos"  dient-me  que  si  el volia llegir    creia  que m'agradaria. De  fet  som amigues  a causa d'un llibre.   Sempre  m'ha anat  passant  els llibre   que li agraden,  és  una mina.  No para  de llegir   i  entre  ella  i la seva mare  se'n   compren  un  munt.  Per  cert tu   has  sentit parlar  de l'home  de la gavardina?

-          I  tant  que sí.  Tothom en parla,  però  als pobles ja se sap,  tot  s'exagera.

-          Doncs  l'Aina  està   ben amoïnada.

-          Jo  crec  que   tot  quedarà  en res  i que tothom  oblidarà   l'home  de la gacardina.

-          I  el mestre  mut?

-          Això  són històries passades!

-          Tant  de bo  tinguis   raó. Però  ara  s'ha llogat  la casa  i diu que ha tornat   el seu fill.  No ho sé. 

-          La  casa  l'ha llogada   en Bernat.  Ja el  conec  i és  molt normal, res   d'estrany.
-      Crec  que ets l'únic  del poble  que ho veu així...  però  a  veure  qui  té  raó.

 

A casa,  una mica desconcertats, van prendre's  el temps de fer el sopar, de sopar, de deixar-ho tot endreçat  i no va ser fins aleshores  que en Roc  la va tornar  a abraçar i li va prometre que li   compensaria  tot el temps que portava sense  gaudir del cos i dels  plaers del sexe. L'Elena tenia uns sentiments   una mica estranys,  contradictoris.  Un desig potent que no s'acabava  de reconèixer  en ella mateixa,  perquè  no l'havia sentit mai i també   un no saber com posar-s'hi.  En Roc  la va portar cap a la seva habitació,  la va despullar, es va despullar   i es va estirar  la seu costat,  ben a prop, per  abraçar-la i per fer-la   sentir com la dona més  desitjada i més  estimada.  Li va besar els   llavis altra  vegada  i li va demanar si podia  besar-la   per tot arreu. Ella  va  dir que no desitjava  cap altra  cosa  i es  va deixar  estimar. En Roc va  ser   un amant  tendre,  dolcíssim  i l'Elena  es   va  anar  despertant  del  seu deixar-se fer i el va estimar   també al  seu torn  besat-lo per  tot arreu,   fins  que  el  va  acollir   a dintre  seu.

dijous, 17 de gener de 2008

doctor i confessor

La saleta d’espera de la consulta estava ben plena, tant que les vuit cadires de bova no bastaven i n’hi havia que esperaven drets, recolzats a la paret, o asseguts a l’escala que duia al pis.
Tot d’una que va sortir na Llúcia, es va sentir que des del despatx de la consulta algú cridava “passau!”. Aquest era el costum de don Bartomeu, que no havia volgut contractar mai cap assistent.
Era el torn d’en Bernat, qui passà al despatx.
- Bon dia, em dic Bernat.
- Bon dia ¿què te passa?
- Des d’ahir vespre sent nàusees i tenc punxades de mal a la panxa.
- Alça’t la camisa, que t’examinaré.
- Ai! aquí si em pitgen em fa mal.
- Idò ja has agafat la passa; hauràs d’estar a dieta uns dies, i et prens aquest xarop que et receptaré just abans de les menjades.
- En tenc un amb el mateix component però d’una altra marca, ... és que sóc representant de productes farmacèutics.
- Ah! En aquest cas, el pots prendre, i ja me’n duràs una mostra quan et vagi bé.
En Bernat es va fixar en una escultura que hi havia damunt d’una calaixera de roure, darrera la taula del metge. Era una composició pagesa, del color vermellós de la terra, que desprenia una sensació de call a les mans, de suor al front, d’esforç de sol a sol, una olor de pa de xeixa i de raïm madur. Va comentar:
- M’agrada, aquesta escultura.
- Està inspirada en la gent del poble, en el treball al camp; la me va regalar na Júlia, una amiga escultora que, si no vaig errat, també coneixes.
- Idò sí, ens coneixem des de fa temps, de quan ella vivia a la ciutat, però ... ¿com ho saps, que som amics?
- Home! Perquè vaig veure com parlàveu el dia de la inauguració de la seva exposició, i ... em va semblar que no era la primera vegada.
- Sí que ets observador.
- A la meva edat ja he vist de tot, i hi ha detalls que no em passen desapercebuts; a més, he d’observar bé si vull sobreviure, perquè la meva dona està entestada en què sóc sord –digué, picant-li l’ullet-.
Don Bartomeu ho era sord, i molt, per això sempre parlava alt, i sovint feia repetir el que li deien, si no li parlaven també alt. Encara que tothom qui el coneixia ja li parlava ben alt i clar.
- Ja m’ho havia semblat –va gosar dir en Bernat-.
- Però què dius ara?! Si hi sent perfectament. Mira, me va fer comprar un audífon i ja veus on el tenc, a dins del calaix! No em fa cap falta.
Mentre el metge intentava aclarir a en Bernat que, de sord, no en tenia res, va sonar el mòbil d’en Bernat, ... sense que aquell el sentís, naturalment. No se’n va donar compte fins que en Bernat va contestar.
- Si? ... ah hola Júlia, sóc a cal metge ... no, no és res important ... d’acord, després passaré, adéu.
- Vius al poble?
- Sí, he llogat una casa en aquest mateix carrer.
- Vaja! Així que vius a cal mestre mut.
- Això m’han dit.
- Bé, idò per qualsevol cosa ja saps on trobar-me.
- La veritat és que aquest matí he rebut una visita que m’ha deixat intrigat. S’ha presentat a primera hora un home ben vestit, amb gavardina i corbata, i m’ha demanat si la casa estava per llogar. Naturalment, li he aclarit que m’hi acabava d’instal·lar, però semblava molt interessat en veure-la, ... perdona, t’estic enredant en un tema que no ve al cas, i tens la consulta plena, només t’ho dic perquè m’ha amoïnat.
- No et preocupis, ja fa temps que els metges de poble hem substituït als capellans en matèria de confessors. Fas bé d’esplaiar-te. I d’aquest tema, ja en parlarem.
- Gràcies, i adéu.
- Adéu. Passau!
Era el torn de n’Aina, una al·lota jove i eixerida, però que aquell dia semblava que l’hagués tret la mar, per la cara que feia: també havia caigut víctima de la passa del virus a la panxa.
Mentre l’atenia, en un moment en què n’Aina havia anat al bany, un altre pacient dels qui esperaven a la saleta va tocar a la porta del despatx per avisar de l’arribada d’una accidentada, era na Mercè, que no podia posar un peu en terra de tant mal que li feia.
Don Bartomeu, després d’una primera impressió, la va embenar i la va enviar a fer-se una radiografia per esbrinar si hi havia qualque rompuda o si –com li deia el seu vell ull clínic- només es tractava d’un simple esquinç.

dimecres, 16 de gener de 2008

L'accident de la Mercè

Aquell dia la Júlia va trucar la Mercè per dir-li que aquella tarda no podria anar a caminar amb ella ja que precisament inaugurava la seva exposició a la galeria de la Mireia.
El doctor Bartomeu sempre els ho deia:
-Caminar a la vostra edat és millor que unes hores de gimnàs i a més es pot fer a l'aire lliure.

Elles trobaven que es sentien molt bé caminant aquelles dues hores de la tarda, mentre els seus marits eren a les oficines respectives, solucionant vés a saber quins problemes que segurament més tard convertirien en diners.

Ja feia anys que ho feien.

Va decidir que hi aniria sola. Altres vegades que la Júlia no podia acompanyar-la, també ho havia fet, no li feia massa gracia perquè s'avorria una mica sense poder parlar amb ningú, però tampoc tenia cap gana de passar la tarda sola tancada a casa, i menys d'acompanyar la Júlia a la galeria.

Va sortir i es va encaminar cap a la zona humida que vorejava el poble. El camí a la vora del riu transcorria paral·lel al bosc de ribera on el silenci deixava escoltar el cant d'infinitats de moixons i on al cim dels arbres les cigonyes niaven les seves cries indiferents al pas del temps i al caminar de la Mercè.

Coneixia el camí a la perfecció, ja de petita amb la seva mare havia passat per allí infinitat de vegades anant al mas on la seva iaia s'anava fent una mica més gran cada dia. Ara el mas era del seu cosí i l'havia convertit en una casa rural on molta gent de ciutat venia a estiuejar buscant la pau i tranquil·litat que ell lloc concedia.

Va veure el seu cosí, de lluny i va pensar que no tenia ganes de saludar-lo ja que com sempre li recordaria el bé que li havia fet la seua mare deixant-li el mas en herència. No, no tenia ganes d'escoltar-lo i va agafar el camí que la desviava del riu i la portava bosc endins.

La va sorprendre un soroll rere uns matolls i s'hi va atansar una mica estorada, uns ulls de petits llobatons l'estaven observant més espantats que ella mateixa. De manera instintiva es va acostar per acaronar-los, quan un fort udol la va fer desistir. La mare lloba de dalt del cim contemplava l'escena i era a punt per atacar-la.

Cames ajudeu-me va començar a córrer amb una por que no la feia ni sentir ni veure cap on anava. La lloba va saltar cap als seus llobatons i amb l'exigència d'aquests, va haver de donar-los de mamar oblidant la pressa que l'havia fet acudir.

Mentrestant la Mercè seguia corrent i corrent fins que en torcés el turmell va haver de parar i seure amb un fort dolor. No havia agafat el mòbil!!

En Raül era biòleg, aquell dia caminava pel bosc buscant un bon lloc per plantar les xarxes per fer l'anellatge anual de les aus de la zona, en veure la Mercè exhausta i amb cara de patir la va pujar al cotxe i la va portar fins cal doctor Bartomeu a qui van trobar acampant una noia que s'havia desmaiat i que ell anomenava Aïna.

Van haver d'esperar-se, encara que el dolor era intens, i desprès d'embenar-li el peu el doctor la va enviar a l'hospital comarcal per tal que li fessin una radiografia.

En Raül la va acompanyar.

dilluns, 14 de gener de 2008

Bernat i Júlia

Bernat i Júlia

(pel Veí de dalt)

—Bernat…? –va fer apropant-s’hi, les cames tremoloses i una lleu pressió d’ofec al pit.

—Et recordes, encara...? —li va dir mentre li feia, somrient, dos petons, un a cada galta. I en apropar els llavis, li va venir un olor de gessamí que el va transportar a un temps molt remot. Unes gotes de la copa de cava que sostenia li van caure sobre el vestit, producte de la tremolor — Deixa que et miri –agafant-la per les espatlles i enretirant-se un pas d’ella —Estàs fantàstica! Igual que fa…

—Vint-i-cinc anys? Calla… no m’ho recordis —va respondre la Júlia, duent-se la mà a la boca.

—Hosti! Tants?

—Sí, tants. Però com és que ets aquí? —volent tornar a la realitat— M’has deixat de pedra… Em punxen i no em treuen sang.

—Ja —amb un ample somrís— Suposo…Visc aquí, al poble, saps?

—No! Des de quan! Mai t’havia vist…

—Fa res. Dos dies. M’acabo de traslladar.

—I…? —agafant-li la mà i mirant que du un anell.

—Em van dir que hi havia una galeria que inaugurava avui. En veure el rètol, quasi caic de cul!

—Com jo ara, fa una estona, en veure’t —i mirant al seu voltant afegeix —Véns sol?

—Sí, he vingut sol.

—Sabia que t’havies casat i que havies tingut una filla… La Mamem m’ho havia dit.

—Dues: la Joana i la Maria. Ja tenen setze i dotze anys. Són amb la Clara. Ens hem separat fa poc, saps?.

—Vaja, ho sento. No en sabia res – i mirant a terra— La veritat és que t’havia perdut la pista fa temps.

—Ja. I tu? Encara estàs amb en Carles?

—Sí. No ha pogut venir, avui. És fora.

—Vau tenir un fill, oi?

Rient.

—Sí, una nena també: la Marta. En té vint, ella —i mirant sense mirar enlloc— Corre per aquí.

I per trencar el silenci incòmode que s’havia instal·lat momentàniament, en Bernat va fer, obrint els braços.

—Això és un èxit. Està ple com un ou. Estàs en forma, eh?

La galeria d’art era ben plena i el xivarri impedia tenir una conversa.

—Sí, ha vingut força gent. Però no creguis, no és com abans... La Mireia, la propietària de la galeria, té molta capacitat de convocatòria a la comarca. És aquella xicota d’allà baix —va fer senyalant al fons de la paret.. Ara te la presento —se la notava neguitosa.

—I el paio del costat és el seu marit, oi?

—Sí, és en Xavi. Com ho saps?

—És el que m’ha llogat la casa on sóc.

—Ôndia! Ets qui ha llogat la casa del carrer Nou? —agafant-lo del braç.— Tot el poble en va ple!

—I això…?

—És la que està a tocar de la casa del metge, oi? Aquella modernista, preciosa..

—Sí... i què dius que passa a la casa? Ningú me n’ha dit res.

—Bé, res. Xerrameques de poble. Era la d’un mestre mut. D’això fa molt de temps. Tot just acabada la guerra..

—Un mestre mut? Com es menja això?

—Bé, És llarg d’explicar. I ara que t’he trobat no estic per històries tronades. I agafant-lo de la mà —Vine, que et presento la Mireia i la meva filla... Ja veuràs com et cauran bé

Mentre s’apropaven al grup, ell li va fer a cau d’orella amb la mà recolzada a la cintura.

—Vindràs a veure’m en acabar?

* * *

En obrir la porta aquella olor retrobada de gessamí li va embafar ben endins els nadius. Va somriure mentre li obria la porta.

—Passa, és casa teva.

—No. És casa teva. Jo vinc de visita.

—Tot està una mica en desordre...Ja veus.

Mentre, la feia voltar per treure-li la jaqueta i deixar-la al penjador.

—Hmmmm. Aquesta olor? No serà aquell perfum que sempre duies...? —I en apropar-li el nas al coll va romandre uns segons més del que era perceptivament tolerable. En retirar-se, ho feu acariciant amb la punta del nas el clatell d’ella i restant uns segons més dels necessaris. No va caldre més.

Al moment eren dos cossos encesos, encerclant-se, menjant-se l’ànima a besades, buscant-se els mots, els pits. el sexe. La roba anava caient a terra sense cap ordre ni concert, Ell li masegava els pits i les natges alhora. Ella li engrapava el membre, erecte, i jugava a acaronar-lo amb els dits. Van anar caminant, més aviat giravoltant sobre els seus eix fins deixar-se caure al sofà del menjador. Ella va estirar-se tot al llarg. Ell va seure damunt la cintura. Allí, una breu requesta, per acabar descordar-se sabates, bruses i botons.

—Segueixes tenint uns pits magnífics...

—Calla, no parlis —mentre li conduïa la mà al seu sexe humit. —Folla’m pels bons temps.

I van submergir-se plegats en un recer d’històries inacabades, de boscos incendiats, de mars infranquejables. Era un possessió convulsa dels membres, un carnatge immisericordiós, un recerca afamada. Van estimar-me d’una manera profunda, salvatge, envejosa; recuperant una porció de si mateix que havia quedat somorta en un replec del passat. I en la impaciència de l’acte hi havia una ànsia atàvica que els va transportar a un paroxisme consentit. La petita mort els va sobrevenir alhora.

Poc després, amb els cossos amarats de suor, un llenç de desig acomplert va caure sobre els dos cossos abraçats.

—Te n’has d’anar? —va fer, mentre li recargolava els rínxols del pubis.

—Ara que t’he retrobat, no et deixaré tan fàcilment —li va respondre mentre li besava els ulls. Tinc tota la nit. En Carles no torna fins demà.

—El bany és a dalt. Pugem?

dijous, 10 de gener de 2008

Preocupació

— Josep Maria, he de parlar amb vosté. —El metge el mira amb un posat tan greu que no pot evitar que els budells li recargolen dins la panxa.
La cafeteria és mig buida a aquella hora del matí. Només el vell Josep i un foraster que remena prospectes de farmàcia d’una cartera de cuiro un pèl desgastada davant les restes d’un breu esmorzar.
— Mire, Bartomeu, no em fota que al final si que estic de la pròstata...
El metge somriu i seu a la seua vora, apropant una cadira buida. El Josep Maria l’observa amb un tel d’ànsia als ulls. Les mans, lleugerament tremoloses, sostenen el diari comarcal per la pàgina d’economia. Feia només un instant maleïa per dintre a aquella colla de saberuts que pretenien fer benzina a partir del blat. Biodiesel, en deien. I ell pensa que no està per anar renovant negocis, que d’ací quatre dies ho tanca tot i s’hi dedica a prendre el sol i donar de menjar als coloms de la plaça de l’església, que a ell ja li aniria bé. Però clar, la neta, l’Aïna, ara estudiant... La quantitat de “duros” que calen per fer una bona carrera! Ell vol ajudar. Si el deixen, clar. Que el gendre s’empipa de seguida quan pensa que ja no és l’únic pollastre del galliner.
—No és això, Josep, no és això —. El metge mira de treure-li la preocupació sobtada deixant-li caure la mà al muscle, en un gest d’una confiança que ve de lluny— Quina por té? Què “això” encara ho fa servir?
— De què vol parlar, doncs?
Bartomeu somriu.
— Per què va dient a tothom que el fill del mestre mut ha tornat al poble?
El Josep Maria, com si anés a perdre una paciència que mai no havia tingut, d’una revolada tanca el diari.
— Per què és la veritat!
— Vosté el va veure?
El vell, dubta.
— Jo... quasi. Però el Pasqual ben bé que el tenia a dos pams del nas!
— Sap que el Pasqual, quan li ha pegat a l’aiguardent, no es distingeix ni el nas!
— Però ell jura i perjura...
— Mire, Josep, li ho dic de tot cor —El rostre del metge tornava a tenir la gravetat del principi— Aquestes coses més val no remenar-les. És necessari que el temps tanque totes les ferides, que cadascú mire de fer la seua vida, i que els morts queden soterrats per sempre.
El Josep Maria capcineja sense convicció. Com si volgués fer temps abans de dir la seua, d’un glop s’empassa el solatge del cafè que hi tenia al davant, plega el diari i abans de posar-se dempeus, rebla:
— Vostè és una bona persona, Bartomeu, però no cal que li recorde que el que li van fer a mestre mut no té perdó de Déu. I el pitjor que pot passar és que el fill estiga ja al tanto de tot!
Amb pas vacil·lant, l’home més vell s’adreça a la porta de la cafeteria, fita el cel abans de posar els peus en el carrer, s’acobla la gorra i s’uneix al corrent de la vida, carrer avall.

dimecres, 9 de gener de 2008

A cal metge

Aquell matí en Bartomeu rebé la visita de l'Aina. Alguna passa vírica semblava que l'hagués atrapat i no podia ni avançar quatre passes sense córrer esperitada buscant algun lavabo desocupat on abovar els dolors que se la menjaven. El primer que féu a l'obrir la porta fou córrec cap al lavabo.

Quan se la mirà als ulls va saber que aquells vòmits incessants no eren l'únic motiu de la seva visita. Sempre que alguna cosa la preocupava l'anava a visitar, ja ho havia fet des de ben petita, quan la mare la duia perquè la vacunés.

- Què tens petita? Què et passa pel cap?
- Són aquestes històries d'aquell home amb la gavardina negre, que no paren de voltar pel poble...
- El que comenta en Josep Maria d'allò que va passar a la benzinera amb el pobre Pasqual? Què en saps tu d'això?
- Ja saps, tot se sap entre aquestes quatre cases, i jo que no paro mai d'imaginar-me coses i coses fins la més ínfima possibilitat...
- I...
- Doncs resulta que crec que pel que deia en Josep Maria, el cotxe de l'home misteriós no té gaire misteri. Ups!

I se'n va corrents, buscant la calma necessària que els dolors li exigeixen. Quan torna encara està més pàlida que abans, es recolza a les parets, com si les seves cames no poguessin dur-la fins la cadira de nou. Abans que en Bartomeu la pugui agafar ja està al terra, inconscient. Potser no és només un virus. Potser les malalties i les preocupacions són un còcktel massa perillòs per una noia com l'Aina. Potser...

dimarts, 8 de gener de 2008

En Roc i l'Elena

-          Hola  em dic   Bernat  i sóc el nou llogater  d'aquí  davant.   Tu  ets  el fuster?

-          Hola  Bernat!   Sí,   de moment  encara  faig  de fuster. Em dic  Roc.

-          Pots  ajudar-me   amb  l'adaptació  dels mobles  del despatx.

-          Sssssí.  Vols  que t'ho faci  per compte  de la fusteria,  o pel meu compte?

-          M'és  igual.  

-          T'ho  faré   a estones  o els caps  de setmana.  Prefereixo treballar   que estar  sol.

-          Quan  et   vagi bé  t'ho ensenyo.

-          Quan plegui  a  les  7,  vindré.

 

En sortir de  casa   d'en Bernat,  es fa trobadís amb  l'Elena,  ell ja sabia  que  ella plegava  a les  8.

 

-          Hola,  Elena!

-          Hola,  Roc!  Saps  el meu nom?   però m'adono que  jo   també    el teu…

-          L'Eulàlia,  és clar!  No només m'ha dit  el teu nom,  també  m'ha prohibit   que m'acostés  a tu!

-          Però  per què?   A  ella què  li importa!  

-          Diu que estàs  casada  i tens una nena de 6 anys  i que  no t'he  de destorbar   la vida.

-          I  si et   digués  que  la  meva  vida   no és  gens fàcil  de desotrbar?  Que   la tinc  ben arrelada   i ben  consolidada  i   que no  crec  que  hi puguis  fer   res de res?

-          O  sigui,   vols  dir  que té  raó  l'Eulàlia?   Vols  que et  deixi  en pau?

-          No,  jo no he dit   això.  Jo  només  dic  que la meva   família  no està  en perill.  Estic     a casa  i m'estimo molt   en Víctor.

 

Mentre  creuaven aquetes   paraules,  ja anaven caminant  cap  als afores   del poble.

 

-          Conec  un camí  molt tranquil,  vols  fer  una passejada?

-          Sí,  d'acord,   així coneixeré  els  voltants.

-          Fa  poc   que treballes aquí?

-          Vaig  començar   a  treballar fa  sis mesos un dia  a cal metge i un dia,   a can Pitus, el de la benzinera, però vaig canviar-ho  per l'Eulàlia.  

-          Ara  treballes   cada  dia amb l'Eulàlia?

-          Si,  cada   dia, els ajudo  amb la casa  i els nens,  estic   amb ells,  de les  5  fins que l'Eulàlia  arriba.

-          Elena,  t'enganyaria  si et  digués  que només  vull   ser  amic  teu. M'agrades  molt  i no voldria   que  comencéssim  malament.  Però  tu   m'has  dit  que…

-          Si  ho has   sentit  bé.  Però   això  no vol dir  que no m'agradis. I tu  estàs  sol?

-          Sí,  no   he tingut  gairte sort  amb les  dones.   He  tingut  tres  parelles  i totes   es cansen de mi.  Les  avorreixo,  Sóc  un pesat.

-          A mi no m'ho sembles

-          No,  ni a elles   tampoc…  és  després.    amb  tu,   no hi haurà ni  després.

-          Potser no busques les persones   adequades.

-          Què  vols   dir?

-          Doncs  que tal com jo no sóc  la persona adequada  per a tu, potser  les  altres  tampoc no ho eren.  Vull dir  que  si busques   una parella,  no vas  bé.  Jo no seré  mai   la teva parella.

-          Si  encara no em coneixes!

-          No, però no deixaré   la meva  família.

-          Què  busques,   doncs,  Elena?

-          Viure  una mica.  El meu marit  és el meu millor  amic,  ens coneixem de   tota  la vida,  ens entenem bé. No tenim conflictes.    alguna esbatussada  dialèctica, de tant en tant  si que la tenim,  però   són  l'excepció.  Simplement   ni  ell ni jo no estem massa   interessats  pel  sexe  en comú.

-          Vols  dir   que  no feu l'amor?  No m'ho puc creure!

-          No!  fa   més  de sis anys.  Des  que vaig quedar   embarassada,  no hi hem tornat. Primer  em  sabia greu  i vaig  intentar  resoldre-ho,  estimular-lo, buscar  solucions.   Ara  ja  no  m'interessa  tampoc   a  mi.

-          I  amb altres?  

-          No ho he  fet  mai,  però  aquesta  sensació   que tinc a mb  tu,  aquesta  atracció no l'havia sentida  mai  abans  i  no em faria res  de provar-ho.

-          I  ell?   També  s'ho  fa  amb altres  dones?

-          Crec  que no.   Però  no m'importa.  Me  l'estimo   igual,  com  un  germà,  com un amic,   crec  que no podria viure  sense  ell.  Em cuida,   em mima,  amb  la nena  és  el millor pare   del món.  Ningú  no sap  això  de nosaltres. És   el primer cop que ho explico.  Em  fa una mica de vergonya.

-          Gràcies  per la confiança,  doncs.  A  mi em sembla trist.

-          No,  no   ho és.

-          Mira,  Elena!  Un  gos  petit! -

 

El cadell  se'ls   acostava  saltironant,  com si demanés  alguna  cosa.  

 

-          Que  bonic!   Deu ser  abandonat?  Però si n'hi ha més! Semblen llops! Creus  que un llop  es  pot domesticar?

-          De  petit?   Per  què  no?

-          Porto  una mica  de  menjar  a la motxilla.  De l'esmorzar: pa   amb  llonganissa.

 

El  petit   llop,  s'hi  va  acostar  i va   menjar de la sev a mà  les  restes  de  l'entrepà.   Poc  a poc,  però  ja  tenia   bones dents.

 

-          Te'l  quedaries,   Roc?

-          Vols  que me'l   quedi?  Tinc  un   pati  on posar-lo.

-          M'agradaria.

-          Doncs  ens l'enduem,  si  ell ens vol  seguir,  el   cridarem  i  el deixarem  que ell trii.  I   demà  portarem  menjar  a la resta.

-          Ets  un sol! -   va  dir  l'Elena  abraçant-lo  de  sobte.

 

En  Roc   sorprès  la  va  abraçar  també   fortament.  Es va  deixar  commoure  per  l'instant  i li  va buscar   els llavis.  L'Elena  s'hi  va agafar  amb   força  i passió.  En Roc  va  passar-li   la mà per  sota  la  samarreta,  va   acaronar-li  l'esquena,  va  buscar-li  els pits.

 

-          No m'havia sentit   mai així,  Roc – va  confessar  l'Elena

-          Vols que anem  a casa  meva?

-          No,  ara no em puc   quedar,  un altre  dia  sí.  M'espera l'Aina,  li he de tornar un llibre.

 

Mentre  marxaven,   el cadell  trotava  darrera  seu, en arribar  a casa, va   tornar  a veure  en Bernat:

 

-          Has  vist,   Bernat?  és  un llop

-          Però…  que hi ha llops   per  aquí?

-          No n'hi  havia hagut  mai,  però  ara  els   he vist.

-          Me'ls ensenyaràs?   Sóc  un apassionat  dels  llops,  des   del Rodriguez  de la Fuente.  I   no n'he  vist  mai  cap  de veritat.   Només  a la tele.

-          Demà  tornaré    al bosc,  si vols  venir.

-          Vindré,  però  no ho  expliquis,  eh?  O  els mataran.  La  gent no vol llops:

 

 

 

Google analytics

Llicència Creative Commons