divendres, 14 de desembre de 2007

El que ningú no esperava

Del mur desaparegut fa ja un bon grapat d’anys a la vora de l’antiga carretera nacional i que pertanyia a l’antic palau comtal, només hi roman un còdol de la grandària justa perquè el Josep Maria puga encabir el seu cos i recolzar-se una estona, prendre el sol, si el dia fa bo, i recuperar l’alè després de l’esforç que li suposa pujar el camí que va del poble fins a aquest indret aparentment oblidat i abandonat des que el trànsit fou desviat pel nou traçat de l’autovia.
Seu amb el bastó descansant, com un pont, entre les cames, i les mans creuades a sobre. De fet, pel seu posat passiu i arreplegat, sembla com si pregués a Déu nostresenyor. Però ell, descregut des que va tindre llibertat per manifestar-ho sense que la guàrdia civil li redrecés la pietat a base de garrotades, només mira la inactivitat de la gasolinera, a l’altra banda de la carretera deserta.
Pasqual, el treballador encarregat, escombra els racons. Però només fa veure que feineja perquè intueix la vigilància del Josep Maria, encara que sap que la tafaneria del vell és proporcional a la seua impaciència, i prompte podrà deixar anar el pal i tornar a dintre de la garita, a gaudir de l’escalfor de l’espigó elèctric, escoltar la ràdio i fer-se uns glops d’aiguardent. Un vici, aquest darrer, que la dona ja li tolera malament.
Tots dos es fiten amb tanta atenció que quasi ni se n’adonen de l’arribada del vehicle, si no és perquè el conductor i únic ocupant surt del cotxe per demanar servei. El nouvingut, amb certa parsimònia, mira de cridar l’atenció de l’encarregat. El Josep Maria des d’on s’hi troba no pot escoltar el que ha dit però si pot observar que el Pasqual sembla, de sobte, desconcertat. El veu mirar a un costat i a l’altre, com si no sapigués ben bé on deixar l’escombra i després avançar dues passes dubitatives cap al foraster que, instintivament, recula i es fica les mans a les butxaques de la gavardina que porta, fosca com una nit d’hivern. Intercanvien unes paraules, breus, i acte seguit, aquell home estrany, sense posar-hi benzina ni esperar cap altra cosa més, puja al cotxe, el posa en marxa i enfila cap al poble, passant a la vora del Josep Maria que el veu allunyar-se decidit, camí avall, rere un núvol de pols.
Quan el vell reprén la seua vigilància descobreix que el Pasqual té el pal de l’escombra als peus, el rostre desencaixat i les mans al cap. Amb una agilitat insòlita, el vell Josep Maria es posa dret sense tenir temps d’agafar el bastó que rodola per terra i, sense mirar, creua la carretera.

5 comentaris:

  1. Ostres! Un relat intrigant! Qui deu ser aquest foraster misteriós? Comencen a sortir personatges. Quina feinada ens espera! jeje

    ResponElimina
  2. Doncs jo també n'estic, d'intrigada... i a sobre l'he de posar a la llista de protagonistes i gairebé no en sé res. Uix! quins nervis!

    ResponElimina
  3. Qui no estaria intrigat? Ja espero amb deliri la setmana vinent, o a saber com continuarà aquesta història!

    ResponElimina
  4. El vell Josep Maria aquest té un gendre que ven pisos, ho sabies?

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons